Filosofia llatinoamericana

La duta a terme en terres d'Hispanoamèrica, Iberoamèrica, o Llatinoamèrica, a partir de l'època de la conquesta espanyola fins als nostres dies. No queden compreses amb aquest terme, per tant, les idees filosòfiques –si n'hi ha– de les cultures precolombinas, maia, asteca i inca, sobretot. En la filosofia llatinoamericana, així entesa, poden distingir-se tres grans fases.

Primera època: segles XVI, XVII i XVIII

Pròpia de l'època colonial, es caracteritza pel predomini de la filosofia escolàstica i la presència d'un cert corrent humanista, amb la consegüent barreja d'ambdues, provinents de la península Ibèrica, que Espanya i Portugal imposen com a cultura a les colònies dels seus respectius imperis. Neix aquesta filosofia en els col·legis dels ordes religiosos (franciscans escotistes, dominics i agustins tomistes, jesuïtes suarecians principalment) i a les universitats que aquestes regenten. Al final d'aquest període es presenta una lleugera obertura cap a la modernitat.

La primera obra filosòfica publicada a Amèrica és la Recognitio Summularum (Mèxic, 1554) acompanyada de la Dialectica resolutio, d'Alonso Gutiérrez (1504-1584), després fra Alonso de Vera Cruz, religiós agustí; són tractats de lògica als quals segueix la Physica speculatio (1557) del mateix autor. Es tracta d'obres que s'inscriuen en la filosofia tomista de l'escolàstica. Filòsofs notables d'aquesta època són el dominic Tomás Mercado (1530-1576) i el jesuïta Antonio Rubio (1548-1615), autor de Commentarii in Universam Aristotelis Dialecticam (1603), obra coneguda com a Lògica mexicana. Al franciscà Alfonso Briceño (1590-1667), bisbe de Nicaragua i després de Caracas, és considerat el filòsof de major importància dins del corrent escotista i, pel seu naixement a Santiago de Xile, el primer filòsof pròpiament dit del continent americà.

A aquests cal afegir un grup de filòsofs humanistes novohispanos, integrat principalment pel franciscà Juan de Zumárraga (1468/9-1548), el clergue Vasco de Quiroga (1470/80-1565), fundador dels «hospitals-poblo», el naturalista i filòsof, protomédico de Felipe II, Francisco Hernández (que arriba a Mèxic en 1570) i el dominic Juan Ramírez († 1609), els qui, influïts per idees humanistes procedents d'Erasme, Thomas More o J.L. Vives continuen la labor de la defensa dels drets humans dels indis, iniciada per Francisco de Vitoria i Domingo de Soto, a Espanya, i Bartololomé de las Casas (1484-1566) i Tomás de Mercado a Mèxic.

La filosofia de tendència suareciana es difon àmpliament durant el s. XVII per diversos països iberoamericans, per obra principalment dels jesuïtes Juan de Albiz (1588-1650), Carlos de Sigüenza i Góngora (1645-1700), coneixedor de les teories de Descartes, Gassendi, Galileu i Kepler, Juan Antonio Varetes, i sobretot Diego Marín de Alcázar († 1708), autor de tres obres filosòfiques fonamentals: Curs trienal de filosofia, Comentaris als físics d'Aristòtil i Metafísica.

Els escrits de Juana Ramírez de Asbaje, coneguda com a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), monja jerònima erudita, poetessa i filòsofa, es consideren representatius del moment de transició de l'escolàstica a la modernitat: en ells (sobretot, en Primer somni i Resposta a sor Filotea de la Cruz) veuen els perits reflexos filosòfics i discuteixen sobre la seva ascendència neoplatònica, escolàstica, humanística o fins a hermètica.

Amb el s. XVIII, comença el canvi cap a la filosofia moderna que comença a arribar del continent europeu, com a objecte més aviat de crítica al principi, però que és ja filosofia acceptada (que, a partir sobretot de 1750, prevaldrà sobre l'escolàstica) en autors com José de Aguilar (1652-1731), jesuïta peruà, i Pedro Peralta y Barnuevo (1663-1743), seguidor de Copèrnic, Descartes i Gassendi, així com en José Elías del Carmen Pereira (1760-1825), professor de la universitat de Còrdova (Argentina), i Carlos María González, tots dos franciscans seguidors de Descartes i de les noves idees científiques. A l'Equador destaca l'activitat intel·lectual crítica d'Eugenio Espejo (1747-1795), mestís nascut a Quito, metge que s'adhereix a idees il·lustrades i liberals i es mostra en els seus escrits admirador de Bacon, Hobbes, Locke, Wolff, Grocio i Montesquieu, i decidit opositor de les doctrines escolàstiques. El gran introductor de la filosofia moderna i, segons Gaos, de tota la filosofia a Nova Espanya, és l'oratorià Juan Benito Díaz de Gamarra y Dávalos (1745-1783), nascut a Zamora (Mèxic). Els seus viatges per Europa, en qualitat de procurador de la seva ordre, li van facilitar el contacte directe amb la filosofia moderna. En la seva obra més coneguda, Elementa recentioris philosophiae (1774, Mèxic) [Elements de filosofia moderna], planteja la renovació del pensament filosòfic oposant-se a l'escolàstica. És considerat un autor eclèctic i s'atribueix una funció de transició entre l'escolàstica tradicional i la filosofia moderna. Una més directa oposició a la filosofia tradicional presenten Silvestre Pinheiro Ferreira (1769-1840), oratorià també, qui introdueix a Brasil la filosofia moderna francesa i l'idealisme alemany, i el clergue secular Antonio Alzate (1737-1799), publicista i director del «Diari Literari de Mèxic» (1768) i membre de l'Acadèmia de Ciències de París (1771), els escrits científics de les quals ho constitueixen en representant de la ciència moderna i defensor de les idees il·lustrades.

En plena transició al període següent, al començament del s. XIX, l'oposició a l'escolàstica i a l'ensenyament tradicional es renova i radicalitza amb la introducció del sensualisme de Condillac i les doctrines dels ideòlegs francesos. Jean Crisòstom Lafinur (1797-1824), filòsof, poeta i periodista, obté en 1819 la càtedra de filosofia en el Col·legi de la Unió Sud (Argentina), ensenya no ja en llatí, sinó en espanyol, i segueix decididament a Descartes i Locke, i als il·lustrats francesos Condillac, Destut de Tracy, d'Holbach, Helvetius i Cabanis; les seves idees renovadores, exposades principalment en Curs filosòfic, li van valer l'exili a Xile. Juan Manuel Fernández Agüero (1772-1840), clergue espanyol professor d'Ideologia a la universitat de Buenos Aires, expressa en Principis d'Ideologia (1824) la seva fidelitat a Destut de Tracy i la seva inclinació pel materialisme. Li segueixen en aquesta mateixa tendència, i en l'acompliment de la mateixa càtedra d'Ideologia, el seu alumne, el metge argentí Diego de Alcorta (1801-1842) i Luis José de la Peña (1794-1850), qui posteriorment (1830) ensenya a Uruguai. A Cuba, les idees il·lustrades es reafirmen contra la filosofia tradicional de la mà del sensualisme i dels ideòlegs francesos: José Agustín Caballero (1762-1835), deixeble de Feijóo, afavoreix la introducció de les idees il·lustrades en el Seminari de Sant Carlos, i manifesta en la seva Philosophia electiva (1797) la seva adhesió a Descartes, Locke i Condillac. En la mateixa tendència antiescolàstica i pro il·lustrada se situa el sacerdot Félix Varela (1788-1853), deixeble de l'anterior, cartesià, lockeà i sensualista, i defensor d'idees liberals. A mitjan s. XIX, la influència dels ideòlegs francesos aconsegueix el seu punt màxim a Cuba, amb José Cipriano de la Luz y Caballero (1800-1862), plançó d'una rica família criolla, membre del clergat, culte en lletres i ciències i decidit reformador de l'ensenyament universitari, excessivament tradicional fins llavors per influx de l'escolàstica; la influència persistent de les seves idees cristal·litza de forma concreta amb la creació del Col·legi Sant Salvador (1848), centre de formació de grans personatges.

A aquestes idees il·lustrades i liberals no van ser aliens els pares de la Independència Americana: Simón Bolívar (1783-1830), qui va tenir com a mestre a Simón Rodríguez (1771-1854), destacat il·lustrat; el general Manuel Belgrano, de qui s'afirma haver-les introduït a Rio de la Plata, i José Martí (1835-1895), iniciador de la revolta cubana. En grau màxim, no obstant això cal atribuir-les a l'anomenat «alliberador intel·lectual d'Amèrica», el veneçolà, nascut a Caracas però redactor del codi civil xilè, Andrés Bello (1781-1865), qui combina sensualisme i positivisme amb romanticisme i espiritualisme, en una barreja eclèctica denominada per J.D. García Bacca «empirisme sensualista» i per altres «positivisme espiritualista»; la seva obra filosòfica més important és Filosofia de l'enteniment (pòstuma, 1881).

Segona època: segle XIX, època de l'emancipació americana

Després de l'auge de les idees il·lustrades que comença a mitjan segle anterior, i en el marc de l'eclosió del pensament liberal en el polític, l'eclecticisme ideològic deriva cap a posicions espiritualistes o més aviat cap a un romanticisme eclèctic, molt d'acord amb els moviments nacionalistes. El moviment sorgeix, pel que sembla, a Brasil coincidint amb l'arribada de Joan VI de Portugal i la seva cort a Rio de Janeiro, que fuig de la invasió de Junot a Espanya. Els seus iniciadors són el caputxí Francisco Mont'Alverne, el seu deixeble Gonçalves de Magalhãés, metge, diplomàtic i filòsof, i Eduardo Ferreira França, metge i filòsof, més sistemàtic i profund que els anteriors: amb ells arriba l'espiritualisme que Maine de Biran oposa al sensualisme de Condillac, així com l'eclecticisme espiritualista de Cousin i Theodore-Simon Jouffroy, amb influències de l'empirisme de l'escola escocesa, i idees de Rosmini, Gioberti i Lammenais, a més del krausisme espanyol, provinent d'Alemanya (sobretot al Perú i a l'Argentina).

Aquest moviment d'alliberament respecte de les idees il·lustrades s'estén per Argentina -on Esteban Echeverría (1805-1851) es recolza en les nocions de Volksgeist i de «raó històrica»-, per Bolívia -on Joaquín Mora (1783-1864) segueix preferentment a Malebranche i a l'escola escocesa- i per altres països, com el Perú o Mèxic. A l'Equador, Juan Montalvo, liberal profund i revolucionari, oposa a l'abstracció de les idees il·lustrades i el materialisme francès principis espiritualistes i idees romàntiques.

Al final del període, aconseguida la independència, s'imposa, des de 1830 a 1910 com a filosofia dominant, el positivisme filosòfic (de Comte en combinació amb idees de Spencer i Mill) com a expressió del triomf dels liberals sobre els conservadors –que imposen una educació diferent de la qual s'inspirava en l'escolàstica tradicional– el qual, segons s'expressa Leopoldo Zea, és usat com a «instrument de l'emancipació mental d'Hispanoamèrica.

El positivisme, doncs, que irromp cap a la segona meitat del s. XIX, fa la seva aparició a Brasil -la divisa de la qual, des de 1889, Ordem i Progresso, és fruit d'inspiració positivista-, país que rebutjava tant el radicalisme francès com el conservadorisme tradicional. La filosofia de Comte, importada a manera de nova ideologia pròpia de les capes altes de la burgesia comercial i industrial, té els seus iniciadors en Luis Pereira Barreto, metge i agnòstic, i el matemàtic Benjamin Constant Botelho de Magalhãés. Miguel Lemos i Raimundo Teixera Mendes, i els germans Lagarrigue (Jorge 1854-1894; Juan Enrique 1852-1927, i Luis 1857-1949) –aquests últims a Xile– representen el punt màxim del desenvolupament de les idees del positivisme de Comte que s'orienta cap a la «religió de la Humanitat»; la «Societat Positivista», fundada per ells, perdura fins al dia d'avui.

A Argentina, les idees positivistes –Comte, Spencer i Haeckel– arriben una mica més tard, portades també de la mà de la classe comercial i industrial. Els iniciadors són el jurista Juan Bautista Alberdi (1810-1884) i l'escriptor Domingo Faustino Sarment (1811-1888), president de la República en 1868. El genuí representant del positivisme com a religió de la humanitat és, no obstant això, José Alfredo Ferreira (1863-1936), professor a la Universitat de la Plata, que ocupa a més càrrecs públics i funda les revistes «L'Escola Positiva» i «El Positivisme». Els seus Assaigs d'ètica (1944) mostren influències spencerianes. La branca positivista més fidel a la primera filosofia de Comte –la de la llei dels tres estadis– es difon ara entre científics, antropòlegs i psicòlegs d'orientació spenceriana i darwinista. José Ingenieros (1877-1925), nascut a Palerm, fill de pares italians que es traslladen a viure a Buenos Aires, és el més conegut dels positivistes d'aquesta època.

A Mèxic, el positivisme arrela entre les capes de la burgesia, desitjosa ja d'una ideologia pròpia. Gabino Barreda (1820-1881), metge, deixeble de Comte a París, autor a més de la Llei d'Instrucció Pública del D. F. (que va suprimir la filosofia), introdueix aquestes idees al seu país, rebutjant l'individualisme spencerià i insistint en la solidaritat i altres aspectes socials. La mateixa orientació, de fidelitat al primer Comte, i no al segon, el de la mística de la humanitat, segueixen Justo Sierra (1848-1912), a vegades considerat més humanista que filòsof, també a Mèxic, així com Manuel González Prada (1844-1918), al Perú, Eugenio María de Hostos i Bonilla, a Puerto Rico, i Belisario Quevedo (1883-1921), a l'Equador.

El positivisme va ser adoptat com a filosofia (i ideologia de l'educació) en tota Llatinoamèrica.

La filosofia krausista, importada de França, Bèlgica i Espanya per deixebles dels krausistes Guillaume Tiberghien i Heinrich Ahrens, s'instal·la a Argentina, a la fi de segle, com a ideologia intermèdia entre les idees del conservadorisme catòlic i la revolució il·lustrada. Julián Barraquero (1856-1935) funda en principis krausistes la regeneració moral del seu país i introdueix principis krausistes en la Constitució argentina. Wenceslao Escalante (1852-1912), professor de dret a la Universitat de Buenos Aires, és un acèrrim defensor de les idees krausistes en les seves Lliçons de filosofia del dret. Cuba i Brasil van tenir també filòsofs d'aquesta tendència: Teófilo Martínez de Escobar, a l'Havana, seguidor de Julián Sanz del Río, i Carlos Mariano Bueno Gãlvao, en São Paulo. També arriben fins a Buenos Aires les idees pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza per mediació de Carlos Norberto Vergara (1857-1928), deixeble de Francisco Giner de los Ríos i de Fröbel.

Tercera època: el segle XX

Es caracteritza inicialment aquesta època per una filosofia de transició que es presenta inicialment com una reacció contra el positivisme, una superació d'aquest, i l'adopció després de noves i diversos corrents filosòfics que ho van substituint: espiritualisme, filosofia alemanya, idealisme, existencialisme, marxisme, amb les quals s'insereixen perspectives filosòfiques més o menys autòctones; la filosofia llatinoamericana abandona el seu afany d'alliberar-se de l'antiga filosofia tradicional i universalitza i europeïtza la seva temàtica. Es produeixen també diverses aportacions a la filosofia llatinoamericana per part de filòsofs exiliats espanyols. A l'última fase de la tercera època se la defineix com una «majoria d'edat filosòfica» dels països iberoamericans (Alfonso Reyes).

Iniciador de l'esperit antipositivista és l'uruguaià José Enrique Rodó (1871-1917), qui expressa en els seus escrits –Ariel (1900), Motius de Próteo (1909) i El mirador de Pròsper (1913)– una trucada a enfrontar-se a la filosofia positivista i a preservar la pròpia individualitat. La primera reacció filosòfica antipositivista és el neokantisme, que s'expressa amb la «tornada a Kant», contemporània de la del continent europeu, iniciada per l'argentí Rodolfo Rivarola (1858-1942); aquesta tornada a la tradició filosòfica europea significa la recuperació de la metafísica enfront del cientisme fisiològic i sociològic del positivisme spencerià i el desenvolupament del programa de Kant tocant a la societat i a les ciències naturals. Segueixen l'orientació neokantiana Alexandre Korn (1860-1936), metge que deixa la seva professió per a dedicar-se a l'ensenyament de la filosofia a la Universitat de Buenos Aires, on funda la «Societat kantiana», i de la Plata (obres seves són La llibertat creadora, 1922; Axiologia, 1930) i Francisco Larroyo (n. 1912), considerat introductor del neokantisme a Mèxic, creador del «Cercle d'amics de la filosofia crítica», directament influït pels neokantians de l'escola de Baden, d'orientació axiològica (escriu, entre altres obres, La filosofia dels valors, 1936; La lògica de les ciències, 1937; L'antropologia concreta, 1963). Pertanyen a aquest corrent filosòfic, que es desenvolupa principalment en les dècades dels trenta i els quaranta, Miguel Bueno, Guillermo Héctor Rodríguez i Juan Manuel Terán.

Influït per la filosofia kantiana, l'idealisme alemany i, sobretot, per Bergson (el bergsonisme és, de fet, una de les formes més esteses a Iberoamèrica de sortir del positivisme), abandona el peruà Alexandre Octavio Deústua (1849-1945), que per la seva activitat pedagògica i acadèmica va merèixer el títol de «Patriarca de la nova filosofia del Perú», la seva inicial adhesió a la filosofia comtiana. Les seves obres fonamentals, amb les quals desenvolupa una metafísica de l'estètica, són Les idees d'ordre i llibertat en la història del pensament humà (1922) i Estètica general (1923). En la mateixa línia d'influència bergsoniana –i de la filosofia francesa en general– i d'oposició al positivisme es troba Coriolano Alberini (1884-1960); la seva obra més coneguda és Introducció a l'axiogenia (1919), i el ja esmentat Alexandre Korn i Eugenio Pucciarelli, entre d'altres. Al positivisme s'oposen, a Mèxic, els grups de joves escriptors –que participarien després en la Revolució Mexicana– de la revista «Saba Moderna» (1906), la Societat de Conferències i l'Ateneu de la Joventut (1909). Els filòsofs d'aquest últim grup s'oposen al positivisme amb la concepció que ja pot denominar-se espiritualisme i que troba la seva font d'inspiració en Bergson, Boutroux, Stirneri Nietzsche. Els bergsonians més rellevants són Antonio Caso i Andrade (1883-1946), inicialment comtià, que rebutja el positivisme per a considerar-ho merament orientat de manera simple a un saber tècnic –quan la filosofia, a la seva entendre, persegueix objectius, finalitats i mètodes diferents dels de la ciència–, i l'obra principal de la qual, L'existència com a economia, com a desinterès i com a caritat (1916), l'acosta a Max Scheler, a Maine de Biran i inclusivament al personalisme d'Emmanuel Mounier, i José Vasconcelos (1882-1959), considerat un dels majors filòsofs iberoamericans, que oposa al positivisme una comprensió de la realitat a través de l'experiència estètica. En aquesta mateixa tendència d'oposició i rebuig del positivisme estan Albert Rougès (1880-1945), professor de la universitat de Tucumán, que des del positivisme del seu temps, ja en decadència, s'adhereix a una filosofia espiritualista que s'inspira específicament en Plotí i Bergson (Les jerarquies de l'ésser i l'eternitat, 1943); el xilè Enrique Molina i Garmendía (1871-1956), fundador i rector de la Universitat de Concepció i, a Brasil, Raimundo de Farias Brito (1862-1917), anomenat la «consciència brasilera»; José Pereira da Graça Aranha (1868-1931), deixeble de l'anterior i Martins Jackson de Figueiredo (1891-1928), en qui la filosofia de Bergson deriva cap a un fideisme místic.

Carlos Vaz Ferreira

El rebuig del positivisme s'expressa també amb l'adopció de l'historicisme alemany: l'uruguaià Carlos Vaz Ferreira (1872-1958), psicòleg i filòsof, rector de la Universitat Nacional de Montevideo, abandona el seu positivisme, mantingut inicialment en els seus estudis de psicologia experimental, per a defensar la necessitat d'una filosofia centrada en l'estudi de la llibertat i els valors.

Al seu torn, Eugenio Pucciarelli (1907-1987), metge argentí i professor de filosofia a les Universitats de Tucumán, la Plata i Buenos Aires, es remet a l'historicisme de Dilthey, i Miguel Reale (n. 1910), professor de la Universitat de São Paulo, a Brasil, fa de l'axiologia i l'historicisme, els punts fonamentals de la personalitat humana. Obres seves són: Filosofia do direito, 1953; Horizontes do direito e da història, 1966; O direito como a experiencia, 1968.

La fenomenologia ha tingut també els seus seguidors: Francisco Romero (1891-1982), nascut a Sevilla, però emigrat en la seva infància a Argentina, deixeble d'Alexandre Korn, professor de la universitat de Buenos Aires i primer director de la «Biblioteca Filosòfica» d'Edicions Losada, historiador a més de les idees filosòfiques d'Iberoamèrica, recolza la seva antropologiaen la fenomenologia i l'axiologiade Hartmann, i fa de la intencionalitat, el valor i la transcendènciaels temes preferents de la seva filosofia. Entre les seves obres destaquen Filosofia de la persona (1944) i Filosofia d'ahir i d'avui (1960). Les obres d'Ernesto Mayz Valenilla (n. 1925), professor de la Universitat Simón Bolívar, revelen ja en els seus títols la influència de Husserl (Fenomenologia del coneixement, 1956) i la de Heidegger (Ontologia del coneixement, 1960; Esbós d'una crítica de la raó tècnica, 1974). Conreen també la fenomenologia deixebles de F. Romero, com Aníbal Sánchez Reulet o Alfredo Coviello, els peruans Enrique Barboza o Manuel Argüelles, els argentins Carlos Cossío i Emilio Estiú, etc. En Risieri Frondizi (1910-1983), filòsof argentí, professor a les universitats de Tucumán i Buenos Aires, la fenomenologia es converteix en un «empirisme total». Gran coneixedor de la filosofia anglosaxona, divulga amb la seva obra els pressupostos de l'empirismeanglès; el jo no és una substància, sinó una «estructura funcional», i la tendència a concebre els objectes com a estructures i funcions li porta a la consideració dels valors, amb els quals les coses estan sempre en relació, com a funció d'una situació concreta. D'aquest historicisme sorgeix, d'altra banda, un cert relativisme ètic. Les seves obres més conegudes són El punt de partida del filosofar (1945), Substància i funció en el problema del jo (1952) i la conocidisima Què són els valors? (1958).

Una línia semblant de renovació filosòfica mantenen els filòsofs que, a partir de la primera cambra de segle, veuen en les idees d'Ortega y Gasset (qui realitza el seu primer viatge a Amèrica en 1916) una nova manera de rebutjar la filosofia francesa acceptada i, en concret, el bergsonisme, així com un estímul per a dirigir la reflexió filosòfica cap a les pròpies «circumstàncies». Samuel Ramos (1897-1959), metge, agnòstic i professor de filosofia a la Universitat de Mèxic, rebutja l'espiritualisme del seu mestre Antonio Caso per a considerar-ho excessivament intel·lectualista, i s'orienta cap a una antropologia filosòfica centrada en els valors humans i orientada cap a la pròpia realitat històrica i geogràfica. En el seu Cap a un nou humanisme (1940), urgeix la necessitat d'un equilibri entre els valors racionals i els sensibles, situant per sobre de tots ells el valor moral; en aquest nou humanisme, influeix positivament el raciovitalismei el perspectivismed'Ortega, presents també en El perfil de l'home i la cultura a Mèxic (1934), obra en què –a més de recórrer a la psicoanàlisi d'Adlerper analitzar el complexd'inferioritat que, segons ell, pateix l'ànima mexicana davant l'occidental– considera que tota filosofia sorgeix d'una cultura donada, de la realitat vital i de la circumstància en què es troba l'individu; en aquest cas, la circumstància mexicana.

José Gaos

Idees semblants, i també una molt notable influència d'Ortega y Gasset i el seu sentit de la història, porten a Leopoldo Zea (n.1912), professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i historiador de la filosofia mexicana –tal com expressen alguns dels títols de les seves obres principals: Entorn d'una filosofia americana (1945), Amèrica com a consciència (1953), La filosofia a Mèxic (1955), Llatinoamèrica en la cruïlla de la història (1981)–, a estudiar les condicions de possibilitat d'una autèntica cultura llatinoamericana que ompli el buit ideològic deixat per la cultura occidental després de la Segona Guerra mundial. El grup «Hiperión», fundat precisament per Zea en 1950, constituït per Luis Villoro, Ricardo Guerra, Jorge Portilla i Emilio Uranga, a la fi dels quaranta i inicis dels cinquanta, insistirà en aquests ideals mexicanistes i americanistes. Emilio Uranga escriu Anàlisi del Ser del Mexicà amb la pretensió d'aconseguir una ontologia del ser mexicà; José Gaos (1900-1969), un dels filòsofs exiliats en 1939, deixeble d'Ortega, li objectarà que, si per ventura, ha de tractar-se d'una òntica. Però també Gaos impulsarà a deixebles seus cap a l'estudi de la història de les idees a Llatinoamèrica i el sentit d'una possible incardinació nacional de la filosofia.

Juan David García Bacca

Les idees orteguianes es renoven i cobren nova embranzida quan, en 1939, i després de la caiguda de la República espanyola, Amèrica ofereix asil a exiliats espanyols republicans, els també anomenats «transterrados»; hi ha filòsofs destacats entre ells pertanyents a les denominades Escola de Madrid, d'herència orteguiana, i Escola de Barcelona (a més del ja esmentat José Gaos, estan Eugenio Imaz, Juan David García Bacca, Eduardo Nicol, Manuel Granell, Luis Recasens Siches, José Manuel Gallegos Rocafull, María Zambrano, Jaume Serra i Húnter, Joaquim Xirau, Ramon Xirau, Wenceslao Roces i Adolfo Sánchez Vázquez, etc.). La seva aportació és històricament important per a la cultura llatinoamericana: van traduir col·leccions senceres, van fundar institucions, van formar deixebles i van produir obres respectables. Va haver-hi entre ells, a més d'orteguianos, grans coneixedors dels clàssics i de les llengües clàssiques, historiadors i historicistes, neokantians, espiritualistes cristians, fenomenòlegs, existencialistes, heideggerians, lògics, marxistes, etc.; la «generació de l'exili» que va enriquir sensiblement la filosofia i la cultura iberoamericana, especialment la mexicana i els membres de la qual compartien gairebé tots –amb l'excepció d'alguns independents– la característica comuna d'estar influïts per les idees filosòfiques d'Ortega i la Institució Lliure de l'Ensenyament.

A partir dels anys quaranta es difon pels països de Llatinoamèrica, especialment Argentina, Brasil i Xile, el corrent originàriament europeu de l'anomenat empirisme lògic o positivisme lògic, absent fins a aquest moment dels interessos filosòfics de Sud-amèrica, malgrat el positivisme generalitzat. Cap a 1967 apareix a Mèxic el grup «Crítica», al qual pertanyen Fernando Salmerón, Luis Villoro, Alexandre Rossi i uns altres, i que ha d'exercir un notable influx en tota Llatinoamèrica. Alhora que els seus components criticaven la possibilitat d'una filosofia del mexicà, requerien una filosofia capaç de reflexionar sobre el llenguatge, la ciència i la tècnica, susceptible de rebre expressió en llenguatge formal. Mario Bunge (n. 1919), professor de física inicialment i després de filosofia de la ciència, a Buenos Aires i el Canadà, és indiscutiblement el representant més notable de la tendència a donar a la filosofia major rigor «científic» (inseparable de la necessitat d'exposar-la mitjançant la lògica formal); tota la seva obra ve a ser una reflexió filosòfica sobre la ciència. Als seus molt conegudes obres, com La ciència: el seu mètode i la seva filosofia (1966) o La investigació científica (1969), es deu en bona part l'àmplia difusió que han tingut nocions tan fonamentals com, per exemple, la que la ciència és un coneixement metòdic, verificable i revisable. Existeix, a més, un bon nombre de lògics, epistemòlegs i filòsofs del llenguatge en diversos països iberoamericans –Gerold Stahl (que accepta la lògica matemàtica, però rebutja la filosofia analítica), Armant Asti Vera, Alexandre Rossi, Eduardo García Máynez, Eli de Gortari, etc.–, la importància de la qual, en paraules de A. Guy «hauria de ser tinguda en compte a Europa». A Óscar Miró Quesada (n. 1919), que publica en 1946 el primer text d'aquesta matèria a Amèrica llatina, es deu també la introducció de la filosofia analítica al Perú.

L'existencialisme, derivat de la fenomenologia de Husserl i la filosofia de l'existència de Heidegger té en el filòsof argentí, Carlos Astrada (1894-1970), marxista després, el seu més conegut representant i difusor. El hegelià Miguel Ángel Virasoro (1900-1966), professor de la Universitat de Buenos Aires, identificant «ansietat» existencial- que no angoixa- amb impuls cap al ser i a la llibertat, s'orienta cap a la transcendència, mentre que Albert Wagner de Reyna (n. 1915), peruà, alumne de Hartmann, Spranger, Heidegger i Romano Guardini, representa la versió cristiana de l'existencialisme. La possibilitat d'un nou humanisme que els plantejaments existencialistes deixaven entreveure va interessar, en el seu moment, a molts autors iberoamericans.

El marxisme teòric que, a causa de la urgència dels problemes reals d'alguns països sud-americans arrela amb menys facilitat que el marxisme pràctic, té els seus precursors –comença com és normal als països més industrialitzats– en els argentins Juan B. Justo (1865-1928) i Aníbal Ponce (1898-1938), amb les seves obres Educació i lluita de classes i Humanisme burgès i humanisme proletari, i es mostra ja militant en el fundador del Partit socialista peruà, José Carlos Mariátegui (1895-1930), el «primer marxista iberoamericà». Sorgeix com a reacció a la filosofia espiritualista cristiana i, en alguns països, com a Mèxic, com a part del projecte d'educació socialista, assumit pel PNR a partir de 1934, i es veu reforçat després amb l'arribada, a partir de 1939, d'exiliats espanyols. Les traduccions de Wenceslao Roces (n. 1897) donen a conèixer l'obra de Marx i Engels i les dues aportacions filosòfiques més rellevants dins d'aquest corrent la constitueixen l'obra d'Eli de Gortari (1918-1979), nascut a Mèxic (obres preferentment sobre lògica i dialèctica), i la de Adolfo Sánchez Vázquez (obres preferentment sobre estètica de la filosofia marxista, filosofia política, ètica i filosofia de la història).

La filosofia marxista ha tingut conreadors en altres nacions llatinoamericanes, com Caio Prado Júnior (1909-1986) i João Cruz Costa (1905-1986), a Brasil, Juan Nuño, a Veneçuela; Andrés Sánchez García, a Xile; Carlos Reyles, a Uruguai; Jaime Díaz Rozzoto, a Guatemala; i Carlos Astrada -en la seva evolució de l'existencialisme al marxisme, semblant a la de Sartre- i el seu deixeble Alexandre Plans, a Argentina.

Malgrat els diversos canvis de mentalitat filosòfica, fets amb la intenció d'educar a les noves nacions en formes de pensar no inspirades en la tradició escolàstica de les colònies, la filosofia d'inspiració cristiana és encara vigent en les nacions llatinoamericanes, en les quals el cristianisme roman arrelat en les classes populars. En forma de filosofia tradicional de fons escolàstic, però preferentment tomista, es conrea sobretot entre els membres pertanyents al clergat catòlic. Octavio Nicolau Derisi (n. 1907), filòsof argentí, fundador de la Universitat catòlica de Buenos Aires i de les revistes «Sapientia» i «Revista de Filosofìa» professa una rigorosa filosofia tomista en la senda de Garrigou-Lagrange, Gilson o Maritain i defensa l'existència d'una «filosofia cristiana». Tomistes més eclèctics són Nimi d'Anquín (1891-1970), Ismael Quiles (n. 1906), jesuïta, professor de la Universitat del Salvador, i el peruà Víctor Belaúnde (1883-1955). Tomista eclèctic és també José Rubén Sanabria, professor de la Universitat Iberoamericana de Mèxic, preferentment orientat cap a l'antropologia existencial i el personalisme (L'enigma de l'home, 1966; Filosofia de l'home, 1987; Història de la filosofia cristiana a Mèxic, 1994).

Independent de l'escolàstica, però també d'orientació cristiana, i molt relacionada amb corrents de filosofia contemporània, és la filosofia que pot denominar-se «espiritualisme agustinià» d'inspiració pascaliana (de la qual A. Guy opina que en aquests països adquireix certa idiosincràsia i originalitat), i els representants més de la qual significats són Agustí Basave i Fernández del Valle (n. 1923), mexicà, que desenvolupa un humanisme teocèntric inspirat en Zubiri; el català Lluís Farré (n. 1902), nacionalitzat argentí, deixeble i ajudant de Rodolfo Mondolfo, a la universitat de Tucumán, bon historiador de la filosofia i espiritualista de tendència eclèctica, i Albert Caturelli (n. 1927), argentí, espiritualista cristià –molt influït per Michele Frederic Sciacca, especialment pel seu concepte d'«interioritat objectiva»–, professor de la Universitat de Còrdova i organitzador del «Congrés mundial de Filosofia cristiana» de 1979, a Argentina.

No obstant això, la veritablement filosofia cristiana original dels països llatinoamericans és la denominada «filosofia de l'alliberament», que conjuga ideals cristians de justícia i llibertat amb la praxi revolucionària com a mètode per a aconseguir-les. És en realitat una teologia, i fins a una espiritualitat, que parteix d'una opció vital pels pobres, per l'individu concret injustament instal·lat en una situació social de misèria i desemparament, i que rebutja radicalment l'opressió de l'home duta a terme per l'home. Sobre aquesta ideologia cristiana, que comparteixen nombrosos membres del clergat iberoamericà i que concorda pel que sembla amb els ideals evangèlics, nascuda de les conferències episcopals de Medellín (1968) i Pobla (1979), alguns dels seus promotors exerceixen una específica reflexió de tipus filosòfic. Destaca entre ells Gustavo Gutiérrez (n. 1928), sacerdot peruà, professor de la Universitat catòlica de Lima. En les seves obres, Teologia de l'alliberament (1971), Alliberament per la fe (1983), apunta cap al fet escandalós de la situació dels oprimits que l'església no pot per menys que resoldre. L'alliberament que està en joc es desenvolupa per la praxi de la superació dels conflictes socioeconòmics a escala mundial, la implantació d'una societat sense classes i la reflexió cristiana que s'inspira en la Bíblia. També Leonardo Boff (n. 1938), brasiler (Teologia de la captivitat i de l'alliberament, 1978), i Enrique Dussel (n. 1934), argentí (Filosofia ètica de l'alliberament, 1977), són noms destacats que cal afegir a aquesta orientació, igual que els delsjesuïtes bascos Jon Nebot i Ignacio Ellacuría, en el Salvador. La teologia de l'alliberament s'integra en el marc més ampli d'una filosofia de l'alliberament –que s'autocomprèn com una filosofia típicament llatinoamericana i remet al problema de si existeix o no una autonomia intel·lectual i filosòfica d'Amèrica–, de la qual existeixen dos grans corrents. La primera la representen aquells que l'entenen primordialment com una pregunta filosòfica per la identitat cultural de Llatinoamèrica quan resultat de la trobada de la cultura europea amb les cultures indígenes (la seva destrucció parcial i la seva integració en una nova realitat cultural); suposada aquesta realitat característica, l'alliberament llatinoamericà consistiria en la recuperació de la identitat pròpia perduda. Defensen aquesta interpretació anomenada «regionalista», per exemple, els argentins Rodolfo Kusch o Carlos Cullen. En segon lloc, hi ha la interpretació denominada «universalista», que integra la noció d'alliberament llatinoamericà en el context més ampli de l'alliberament integral de la humanitat. En aquest corrent, defensat per exemple pel peruà Augusto Salazar Bondy o el mexicà Leopoldo Zea, s'accentua més el social i el polític que el cultural, i el centre de reflexió l'ocupa la història universal, no només la sud-americana. En aquesta segona interpretació se situa també la majoria d'integrants de la teologia de l'alliberament.

Bibliografia