Humanisme
De Wikisofia
(del llatí, humanitas, humanitat, naturalesa humana [en Ciceró, cultura de l'esperit, en un sentit semblant al de paideia en grec], o bé de humanus, allò que concerneix l'home)
En general, tota doctrina que s'interessa bàsicament pel sentit i el valor de l'home i de l'humà, prenent-lo com a punt de partida dels seus plantejaments. El terme, no obstant això, s'aplica a tres moments històrics diferents: al fenomen sociocultural dels segles XIV i XV, conegut com a «humanisme del Renaixement», al «nou humanisme» del període del classicisme i del romanticisme alemany dels segles XVIII i XIX i als «humanismes contemporanis», basats en sistemes filosòfics més generals i d'orientació fonamentalment ètica.
El primer humanisme es caracteritza no només pel renaixement i el cultiu dels studia humanitatis o dels studia humaniora, a saber, els estudis de gramàtica, dialèctica, retòrica, història, poètica i ciències morals, basats en el cultiu de la filologia i l'estima del text clàssic, en llatí i grec -allunyant-se així de la tradició Escolàstica i la filosofia àrab-, sinó també per un nou concepte d'«home», més d'acord amb els nous ideals cívic-humans de l'aristocràcia comercial en l'ambient de la qual neix, allunyat dels models eclesiàstics i nobles o cavallerescos d'«home» i del model medieval de món, i que pretén inspirar-se en l'antiguitat clàssica. Aquest humanisme renaixentista recorda i renova els antics ideals clàssics de cultura de l'antiga humanitas romana o de la paideia grega.
Com a humanistes destaquen, a Itàlia, bressol de l'humanisme, Francesco Petrarca (1304-1374), considerat el primer dels humanistes, Coluccio Salutati (1331-1406), Leonardo Bruni (1370/74-1444), Poggio Bracciolini (1380-1459), Leon Battista Alberti (1404-1472),Lorenzo Valla (1407-1457) i, sobretot, Marsilio Ficino (1433-1499) i Pico della Mirandola (1463-1494). Fora d'Itàlia, són humanistes notables Nicolau de Cusa (1401-1464), John Colet (ca. 1467 -1519), Thomas More (1486-1535), Erasme de Rotterdam (1467-1537), Lluís Vives (1492-1540) i Pierre de la Ramée (Petrus Ramus, 1515-1572).
La «tornada al clàssic», amb els seus nous valors d'interès per la naturalesa i el naturalisme, l'individualisme, el rebuig de l'autoritat, valoració de la història, interès per la cultura i el saber, es repeteix una segona vegada quan, després de la Il·lustració, i com a reacció a aquesta, sorgeix un nou humanisme impulsat pel neoclassicisme romàntic alemany del s. XVIII i XIX, i que troba la seva expressió sobretot en Johann Winckelmann (1717-1768), Friedrich Schlegel (1772-1829), Johann Gottfried Herder (1744-1803), Friedrich Schiller (1759-1805), Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) i Wilhelm von Humboldt (1767-1835). D'aquesta època és el terme «humanisme» encunyat per F.J. Niethammer cap a 1808. A aquest nou humanisme atribueix H.G. Gadamer la configuració dels «conceptes bàsics de l'humanisme»: el concepte de formació, el procés pel qual s'adquireix la cultura de l'esperit, en contraposició a l'adquisició de la «mera» ciència (veg. text); el sentit comú, com a oposat a la sola raó, que és defensat pel renaixentista Vico, qui apel·la a l'ideal de savi de l'antiguitat en oposició també al simplement erudit, o en saber pràctic d'Aristòtil en oposició en saber tècnic, i que defineix com a «sentit que funda la comunitat» (veg. text); la capacitat de judici, capacitat de jutjar, íntimament relacionada amb el sentit comú, sobre judicis morals i estètics (veg. text); i el gust, concepte més moral que estètic (veg. text). Aquesta noció integral de «formació», és l'element constitutiu essencial del nou concepte d'«humanitat» que sorgeix en el s. XVIII i cristal·litza en les anomenades ciències de l'esperit del s. XIX.
Els humanismes contemporanis, al seu torn, s'inscriuen en la línia de les ciències de l'esperit, però es recolzen pròpiament en l'esquema hegelià de la idea que es constitueix a si mateixa al llarg de la història. Per això, la filosofia sobre l'home es desenvolupa ara com a part fonamental, o com la totalitat, d'un sistema filosòfic, que el seu objectiu principal és destacar el valor i la dignitat de l'home com a individu que construeix per si mateix el seu propi sentit. Els principals humanismes contemporanis són el marxisme, l'existencialisme i el personalisme.
Pel marxisme, que afirma ser una «inversió» de l'idealisme de Hegel, no és la idea el que es fa al llarg de la història, sinó l'home que, lligat inicialment a la naturalesa, es desvincula d'ella transformant-la i transformant-se amb el treball i és, per això, creador de la seva pròpia naturalesa que, en l'etapa capitalista, resulta alienada i alienant pel mode de producció; l'alienació, el treball alienat, falseja el sentit de l'home i les relacions amb els altres (veg. text). La labor desalienant que l'home ha d'emprendre consisteix a trobar, per la praxi revolucionària, noves relacions socials de producció que no suposin cap explotació de l'home per l'home; el resultat assolit en l'àmbit social és el nou «home total».
La noció, i fins i tot l'expressió, d'«humanisme marxista» va ser criticada per Althusser, que la considera un «assalt de la ideologia burgesa al marxisme». Al seu entendre, l'humanisme és ideologia i insisteix a afirmar l'existència d'un tall epistemològic entre el Marx dels Manuscrits, d'influència hegeliana, i el Marx de El capital, i més en concret de Crítica al programa de Gotha (1875) i de Notes sobre Wagner (1882), obres en què ja no queden vestigis de Hegel (veg. citació).
Per a Sartre, l'existencialisme és justament un humanisme perquè fa possible la vida humana i la fonamenta en la subjectivitat de l'home (veg. citació). Al seu entendre, l'home és el que ell decideix ser lliurement, no havent-hi cap essència humana a la qual hagi d'assimilar-se: «l'home és el que fa». Més tard, cap als anys setanta uneix existencialisme i marxisme –quan ja «la seva ombra [del marxisme] enfosqueix a la història»–, considerant que aquest és, malgrat tot, la filosofia del nostre temps no superada encara per cap altra i sostenint, d'altra banda, que la interpretació de l'home feta des de la situació concreta de la seva classe és una manera adequada d'arribar a l'existència de l'home individual, vist «en la materialitat de la seva condició» (veg. citació).
En alguna mesura els humanismes filosòfics suposen una metafísica del subjecte, o de la subjectivitat; contra tal metafísica humanista replica Heidegger, en Carta sobre l'humanisme (1947), que es tracta d'una mostra més de l'oblit de la veritable pregunta pel ser.
El pensament filosòfic cristià, catòlic i protestant, per part seva, ha intentat elaborar cert humanisme de signe cristià recorrent bàsicament a la perspectiva existencialista. Humanisme integral (1936), de Jacques Maritain, s'inspira no obstant això en la tradició aristotèlic-tomista.
