Escola escocesa del sentit comú

La denominada escola escocesa del sentit comú (common sense) va ser fundada per Thomas Reid (a partir de les seves comunicacions presentades en la Societat filosòfica d'Aberdeen, i a partir de la seva obra fonamental: Investigacions sobre l'esperit humà segons els principis del sentit comú, 1764). Reid, en reacció a l'immaterialisme de Berkeley i a l'escepticisme de Hume, defensa una teoria del coneixement basada en el realisme ingenu i en el sentit comú. El nucli i el germen de tot escepticisme, en opinió de Reid, era la teoria empirista de les idees, per la qual aquestes eren meres representacions subjectives de les coses, i fins substituts d'aquestes. Encara que la validesa del sentit comú no pugui demostrar-se amb arguments directes, tot raonament filosòfic que el negui, diu Reid, cau en l'absurd. El seu realisme ingenu li porta a afirmar l'existència d'un àmbit de veritats per les quals el sentit comú és tan competent com el matemàtic en matemàtiques. La filosofia no pot renunciar al sentit comú, i fins i tot afirma que cal fer-se preguntes com els nens per a construir una veritable filosofia.

D'aquesta manera, les tesis fonamentals d'aquesta escola poden resumir-se de la següent manera:

-oposició a l'escepticisme;

-oposició al fenomenisme;

-validesa del sentit comú, ja que:

- fins i tot el més fort escepticisme ho pressuposa,

- percep la realitat de manera immediata;

- és realment comú, de manera que és compartit per tots;

- la seva capacitat és equivalent a la de la raó;

- el coneixement del sentit comú no és representatiu, sinó contemplatius: no pot demostrar-se, però sí mostrar-se.

A més de les tesis de Reid, l'escola escocesa del sentit comú va ser continuada per diversos autors, especialment per: James Beattle (1735-1803), James Oswald (1715-1769), Dugald Steward (1753-1828), Thomas Brown (1778-1820), W. Hamilton (1788-1856) i H.L. Mansel (1820-1871). A França va influir sobre Ruyer Colland (1763-1843), T. Jouffroy (1796-1842) i, indirectament, sobre Victor Cousin. Ressons d'aquesta escola escocesa arriben a Espanya a través de la Universitat de Cervera, on s'havia traslladat temporalment la Universitat de Barcelona, en 1835: Ramon Martí d'Eixalá (1808-1857), Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) i fins a Marcelino Menéndez i Pelayo (1856-1912) són els principals representants a Espanya de l'anomenat sensisme escocès.