Xavier Zubiri

Filòsof espanyol, considerat com el màxim exponent de la generació del vint-i-set. Va néixer a Sant Sebastià i va estudiar a Madrid, on va ser alumne d'Ortega i de Zaragüeta. Va prosseguir els seus estudis de filosofia i teologia en Lovaina i Roma, en la universitat Gregoriana De la qual es va doctorar en teologia. En 1923 es va doctorar en filosofia per la universitat de Madrid amb una tesi dirigida per Ortega titulada Assaig d'una teoria fenomenològica del judici. Va ser ordenat sacerdot, encara que posteriorment, a petició pròpia, va tornar a l'estat laic per a contreure matrimoni. Durant els anys 1928 a 1931 va estar a Alemanya, on va estudiar fenomenologia i va ser deixeble de Husserl i Heidegger. Va completar la seva formació estudiant matemàtiques amb Rei Pastor i Zermelo, i física amb L. de Broglie i Schrödinger. Entre 1936 i 1940 va ensenyar a la universitat de Madrid, i va impartir cursos a París. De 1940 a 1942 va ensenyar a la universitat de Barcelona. No obstant això, la dificultat d'ensenyar en una situació de falta de llibertats li va induir a abandonar la carrera acadèmica. Per això, va abandonar el seu lloc a la universitat per a dedicar-se plenament a la investigació, que va compaginar amb cursos impartits en seminaris privats. En 1973 va ser convidat personalment per Pau VI per a impartir un curs a la universitat Gregoriana de Roma, i en 1982 va rebre el premi Ramón y Cajal d'investigació, que va compartir amb Sever Ochoa.

La seva filosofia manifesta la influència del pensament escolàstic, d'Ortega, de Dilthey, de la fenomenologia, de Heidegger i de les filosofies de l'existència, que uneix amb els seus importants coneixements científics, de llengües clàssiques i d'història de les religions. Però, més enllà d'aquestes influències, va desenvolupar una filosofia que no s'enquadra dins de cap corrent filosòfic determinat. La seva producció intel·lectual ha estat més aviat parca, encara que les seves obres sempre van despertar grans expectatives. A més de l'esmentada tesi doctoral, en 1944 va publicar Naturalesa, història i Déu¸ que és una recopilació de diferents articles apareguts en els anys anteriors en diverses publicacions. En aquesta obra va estudiar especialment el tema de la religació i va desenvolupar una filosofia de la religió en la qual va sostenir que estem obligats a existir perquè estem directament relligats a la divinitat. L'home és un ser obert a les coses, la qual cosa mostra l'existència d'aquestes, però també és un ser marcat per la religació, la qual cosa mostra l'existència de la divinitat. Per la primera característica l'home apareix com un animal de projectes, el sistema dels quals constitueix el món humà; per la segona característica es mostra la dimensió constitutiva de l'home: la seva religació amb Déu a través del tot. Sobre la base d'aquestes tesis, Zubiri reclamava la necessitat de constituir una lògica de la realitat que fos més enllà d'una mera lògica dels raonaments.

En 1962 va publicar Sobre l'essència, obra en la qual va estudiar l'essència, que concep com a estructura la realitat, però no com un mer moment lògic d'aquesta, sinó físic i que posseeix un caràcter entitatiu individual. És essència de la substantivitat, no de la substància d'Aristòtil. Partint d'aquest enfocament de l'essència va descobrir que, sota aquest concepte, s'ha forjat una tradició filosòfica que ha dificultat la comprensió veritable del real. Per a superar aquestes dificultats va abordar l'estudi de les nocions de ser, realitat i essència. Aquesta posició es basava en la fenomenologia i en la tesi de Husserl d'anar a «les coses mateixes», però Zubiri declarava que la fenomenologia és insuficient, ja que es limita a ser mera descripció. Segons Zubiri, ser i realitat s'unifiquen en tant que l'ésser és l'actualització de la realitat, raó per la qual, en oposició a Heidegger, va considerar una prioritat ontològica de la realitat sobre l'ésser: no és el ser el primari, sinó la realitat. Aquesta no és una manera de l'ésser sinó, al contrari, l'ésser és una manifestació de la realitat que, d'aquesta manera, és veritablement el fonamental. L'ésser és el moment d'actualitat del real, i el real, que és el que és «de seu», transcendental, és captat per l'home com a realitat sentida. L'home és la intel·ligència que sent que pot donar compte d'aquesta realitat. D'aquesta manera es va oposar tant a l'idealisme, que condueix al subjectivisme, com al realisme cientifista i el realisme ingenu, així com al psicologisme, i va qualificar la seva postura com objectivisme.

Aquestes tesis ontològiques culminen en una antropologia que Zubiri va exposar en les seves últimes obres, especialment en Intel·ligència que sent (1980), Intel·ligència i logos (1981) i en Intel·ligència i raó (1983), que formen una trilogia. En la seva concepció antropològica Zubiri, sobre la base de la noció de preeminència ontològica de la realitat que ja hem exposat, defensa que l'home és un ésser de realitats, l'essència de les quals pot percebre mitjançant la intel·lecció, que no és, a la manera de Kant, una síntesi transcendental sinó l'actualització del real en la intel·ligència que sent.

• Bibliografia:Obres de Xavier Zubiri