Krausisme

Moviment filosòfic de difusió de les idees del filòsof idealista alemany Karl Christian Friedrich Krause, que solament va adquirir rellevància a Espanya, on, a mitjan s. XIX, es va contraposar al conservadorisme del panorama filosòfic dominat per l'escolàstica i el neocatolicisme de Francisco Navarro Villoslada i Joan Manuel Ortí Lara, que van atacar vehementment el krausisme. Ja que aquest moviment filosòfic es va desenvolupar especialment a Espanya, ha de parlar-se més aviat de krausisme espanyol, el qual, més que tenir una importància filosòfica, va adquirir la seva major rellevància en la renovació de l'ensenyament i en les teories pedagògiques.

El krausisme es basava en la interpretació de les idees de Krause, que defensava un panenteisme inspirat en l'idealisme alemany i en Spinoza: pel seu panenteisme defensava la presència de Déu en totes les coses, i per la seva vinculació amb els corrents esmentats, va elaborar una síntesi metafísica i moral d'ideals humanitaris impregnats de misticisme. L'impulsor i introductor del krausisme a Espanya va ser Julián Sanz del Río (1814-1869), professor de la universitat de Madrid, arran de la seva estada a Heidelberg, on va estudiar amb els principals deixebles de K. Krause (1781-1832). Sanz del Río va veure en les idees de Krause i en les dels seus deixebles Heinrich Ahrens (1808-1874) i GillaumeTiberghien (1819-1901), una forma liberal i no conservadora de renovar el pensament espanyol d'aquella època. Partint de les tesis de Krause, Sanz del Río va aconseguir crear els elements per a una reforma institucional de l'ensenyament, i va veure la possibilitat d'una nova fonamentació progressista de la moralitat, basada en un esperit humanista i humanitari, tolerant, no autoritarista i antiobscurantista. En definitiva, el pol oposat al tradicionalisme dominant en l'Espanya de la segona meitat del s. XIX.

La difusió del krausisme espanyol es va efectuar a través d'autors com Fernando de Castro i Pallers, Francisco de Paula Canalejas, Manuel de la Revilla, Nicolau Salmerón, president de la primera república espanyola, Gumersindo d'Azcárate, Manuel Sales i Ferré i, especialment, Francisco Giner de los Ríos (1839-1915), deixeble de Sanz del Río qui, en 1876, va fundar la Institución Libre de Enseñanza, organisme que va influir notablement en la vida cultural espanyola. Va ser un intent d'escola nova, d'orientació racionalista i il·lustrada, que s'inspirava en les grans idees de la filosofia europea de la seva època. Els ideals d'aquesta institució estaven posats en una Europa tolerant i progressista, advocaven per la llibertat de càtedra i la descentralització administrativa, i pretenien una educació integral, orientada a la formació d'una ètica superior.