Henri Bergson
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Henri Bergson» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Bergson, Henri».
Filòsof vitalista i espiritualista francès. Va néixer a París, de mare anglesa i pare exiliat polonès d'origen jueu. Quan era jove va demostrar aptituds tant per a les disciplines humanístiques com per a les científiques (va guanyar diversos concursos de matemàtiques), però va decidir estudiar filosofia en l'École Normale Supérieure, amb E. Boutroux i L. Ollé-Laprune. Va exercir com a professor d'ensenyament secundari en diversos Liceus: a Angers, en el Liceu Blaise Pascal de Clarmont i a París. Els anys d'estada a Clarmont (Clermont-Ferrand en francès) van ser definitius per a la maduració de les seves tesis i per a la continuació de la recepció de la influència tant de l'empirisme anglès (especialment de Hume) i de l'evolucionisme de H. Spencer, com de l'espiritualisme francès de Maine de Biran, J. Lachelier i Ravaison (a qui més tard Bergson va substituir com a membre de l'"Académie des sciences morales et politiques" amb el discurs La vida i l'obra de Ravaison). També, durant els anys d'estada a Clarmont, Bergson va començar a manifestar el seu interès –encara que sempre molt caut–, pels fenòmens parapsicològics (posteriorment va ser membre de l'Institut General Psicològic de París i President de la British Society for Psychical Research de Londres).
En 1889, any en què va abandonar Clarmont per a instal·lar-se a París (on va ser professor en els liceus Louis le Grand i Henri IV), va obtenir el doctorat en filosofia amb les seves dues tesis: Quid Aristoteles de loco senserit (tesi en llatí) i especialment amb l'Assaig sobre les dades immediates de la consciència, obra que va causar gran impacte, i que es va publicar el mateix any 1889. Després de la publicació de la seva segona gran obra, Matèria i memòria, en 1896, iEl riure, en 1900, va obtenir una càtedra al Collège de France, on les seves conferències van aconseguir gran fama. En 1907 publica la seva tercera gran obra: L'evolució creadora. En 1914 va ser acceptat com a membre de l'Acadèmia francesa i en 1928 va rebre el premi Nobel de literatura. Durant la primera guerra mundial, i en els anys posteriors, va obtenir diversos encàrrecs diplomàtics, i va viatjar per diversos països donant conferències filosòfiques (Londres, Nova York, Madrid...). La seva última obra,Les dues fonts de la moral i de la religió, va aparèixer en 1932. Va morir a París, a l'any següent a l'ocupació dels nazis. Malgrat haver-se apropat moltíssim al catolicisme en els últims anys de la seva vida, va voler morir com a jueu, com va dir en el seu testament, per a participar de la sort d'aquells que havien de ser perseguits.
La filosofia d'Henri Bergson
La filosofia bergsoniana s'inscriu en el context de la crítica al positivisme, a la psicologia associacionista i al neokantisme, i apareix com a continuadora d'un cert espiritualisme, però destaca especialment el seu enfocament vitalista i el seu interès per l'evolucionisme. Va tenir també moltes connexions amb el pragmatisme, especialment amb el del seu amic William James (molt influenciat per Bergson, especialment en la seva concepció del stream of thought) i amb la concepció utilitarista de la ciència. No obstant això, no pot parlar-se pròpiament de deixebles de Bergson, potser amb l'excepció de Edouard Le Roy, que va continuar la seva línia de pensament en el Collège de France.
El bergsonisme, que va arribar a ser una moda intel·lectual, va influir també sobre Maritain, sobre alguns corrents fenomenològics (sobre Scheler especialment), sobre l'existencialisme i sobre diversos corrents estètics (sobre Proust, parent de Bergson, i sobre Antonio Machado, per exemple). La discussió entre Bergson i Einstein arran de la publicació de Duració i simultaneïtat (1922), va exercir una forta influència sobre A. N. Whitehead i sobre H. Poincaré.
Polemitzant amb el rerefons filosòfic dominant en la seva època, Bergson elabora la seva idea fonamental, la de la duració: no solament l'home es percep a si mateix com duració (durée réelle, idea fonamental que desenvolupa enAssaig sobre les dades immediates de la consciència i en Matèria i memòria 1896), sinó que també la realitat sencera és duració i élan vital (idea que desenvolupa enL'evolució creadora). D'aquesta manera, la noció de duració és el nucli de la filosofia bergsoniana, i corrobora el que el mateix Bergson afirmava sobre tots els grans filòsofs, a saber, que cadascun d'ells només ha tingut una gran idea que ha anat desenvolupant en la seva obra (veg. text 1 , text 2 , text 3 , text 4 i text 5 ).
D'una banda, la concepció general sobre els estats de consciència que ens proporciona la psicologia a l'ús (Bergson s'enfronta amb les concepcions de Weber, Fechner i la psicologia d'inspiració positivista) està falsejada per una errònia concepció del temps, segons la qual ens percebem com una consciència en la qual s'agrupen percepcions, records, vivències, etc., com un espai íntim accessible a cadascú. Però el model d'explicació d'aquesta psicologia, així com del positivisme en general, està basat en el model de les ciències físiques i matemàtiques que, al seu torn, es basen en una concepció del temps que el desproveeix de la seva autèntica qualitat. El temps de les matemàtiques, que és el temps introduït en les equacions de la mecànica, no és el temps real, sinó una mera abstracció fruit d'una prèvia espacialització: una mera successió d'instants estàtics, indiferents a les diferències qualitatives i recíprocament externs. Aquesta concepció espacializada del temps (a la qual Bergson contraposa la duració real) és la que està a la base de les nocions d'intensitat que els psicòlegs volen quantificar (es pot quantificar un estímul, però no una sensació, segons Bergson), i sorgeix de la mera abstracció matemàtica i de la simplificació efectuada per l'enteniment, que és víctima de la tendència esclerotitzadora d'un llenguatge, que només és capaç d'articular-se a partir d'unitats discretes que tendeixen a l'espacialització. En les equacions de la física, el paràmetre t, que representa al temps, és reversible, però en la vida real de la consciència domina la irreversibilitat. La realitat, tal com ens la mostra l'autèntica experiència (les dades immediates de la consciència) és, en canvi, que el coneixement de la nostra consciència té característiques no espacials. Els continguts de la nostra consciència –sensacions, sentiments, passions, esforços– es capten d'una manera peculiar: aparentment estan com juxtaposats i diferenciats, cadascun amb la seva singularitat i, mitjançant la intel·ligència, els pensem com disposats espacialment; es tracta d'una penetració de l'exterior a l'interior, del que és espaciotemporal en el que és internament viscut. Però, en el profund de la consciència, en el jo interior, els estats de consciència es fonen i organitzen en una unitat que no és espacial, sinó que posseeix les característiques de la duració. L'aparent juxtaposició i diferenciació dels estats de consciència, tal com els descriu la psicologia associacionista, per exemple, és fruit d'una distorsió operada per influx del llenguatge i de la intel·ligència, que estan orientats a l'acció i deformen la realitat espacialitzant-la i anquilosant-la en unitats discretes i estàtiques. Aquesta tesi de la irreductibilitat del superior, és a dir, la consciència, a l'inferior, és a dir, la sensació corporal; o cosa que és el mateix, la irreductibilitat de l'esperit a matèria, és la que emparenta a Bergson amb les tesis espiritualistes.
Des de la perspectiva reduccionista, es tendeix a percebre els estats de consciència com si guardessin entre si una certa distinció a semblança de les coses que requereixen espai per a diferenciar-se (encara que en la consciència no hi ha espai). Per aquest motiu aquests estats de consciència siguin considerats des de la perspectiva de la multiplicitat numèrica. En canvi, des de la perspectiva de les dades immediates de la consciència, es perd aquesta multiplicitat numèrica i només queda una multiplicitat qualitativa que l'home percep en una successió contínua que enllaça el present amb el passat, i en la qual no es descomponen les vivències, sinó que s'harmonitzen entre si, com succeeix, diu Bergson, amb les notes d'una melodia: és la duració, que és alhora el temps real de la consciència, tal com l'experimentem profundament per mitjà de la intuïció, i diferent del temps espacialitzat de les ciències físiques. Aquesta insistència bergsoniana a distingir entre dos tipus de multiplicitat (una multiplicitat quantitativa i espacialitzant i una multiplicitat qualitativa), li condueix a efectuar una anàlisi de la noció de nombre (veg. text) i és la que està a la base de la concepció de la diferència en el pensament de Gilles Deleuze. La superació de l'estret punt de vista del mecanicisme i del positivisme implica també pensar dues classes diferents d'ordre per a superar els falsos problemes engendrats per l'espacialització de la consciència (veg. text). Aquella mateixa tendència espacialitzadora de l'enteniment inscrita en el llenguatge, i que està a la base dels models d'explicació de les ciències, engendra els dualismes matèria-esperit, determinisme-llibertat, ser-res, etc., que des d'aquell punt de vista apareixen com a irresolubles. És especialment conegut l'anàlisi que efectua Bergson del fals problema (i la seva dissolució) que enfronta les nocions de ser i res (veg. text 1 i text 2 ).
Si en L'evolució creadora Bergson dissol el pseudoproblema de la contraposició entre ser i res, en Les dades immediates de la consciència utilitza la idea de duració per a resoldre un altre d'aquests problemes: el de la llibertat. En aquesta obra mostra que la negació de la llibertat, és a dir, el determinisme, és fruit d'aquella concepció associacionista de la consciència que ha combatut. Des del punt de vista associacionista es tendeix a pensar que són els odis, simpaties, etc., els que ens impulsen a actuar, com si aquests estats de consciència existissin en el nostre interior i interactuessin entre si de forma mecanicista. Però, segons Bergson, l'origen de les nostres accions és el jo profund, interior, el subjecte de la duració, on no hi ha diferenciació de motius, sentiments, decisions, sinó que cadascun d'ells, diu, reprenent una frase de Plató, representa a l'ànima sencera, i dir que l'ànima es determina per qualsevol d'aquests sentiments és, doncs, el mateix que reconèixer que es determina per si mateixa.
En Matèria i memòria aborda la relació ment-cos. Bergson sosté que la memòria recull i conserva tots els aspectes de l'existència, i que és el cos, i especialment el cervell, el mitjà que permet recobrar les dades mnèmics fent aflorar records de forma concomitant a percepcions, o de forma més lliure en els somnis. En qualsevol cas, la concepció de la memòria en Bergson és radicalment nova: segons ell no anem del present al passat; de la percepció al record, sinó del passat al present, del record a la percepció (veg. text). El cervell no és, doncs, l'òrgan del pensament i de la memòria o el seu dipositari, sinó solament un instrument que permet traduir els records en moviments, i enllaçar el psíquic amb el corporal. Mentre la dimensió psíquica és pròpiament la totalitat del viscut, pura espontaneïtat i creativitat, el cos se centra en el present i està orientat cap a l'acció.
En l'Evolució creadora Bergson estén la noció de duració que ha elaborat en les seves dues grans obres anteriors. Ara la duració no constitueix solament l'ésser de la consciència; la realitat exterior també és duració, sempre canviant. Aquesta extensió i generalització de la duració, sorgida de l'anàlisi de la pròpia consciència, l'efectua Bergson sobre les bases de l'evolucionisme de Spencer, elaborant un evolucionisme cosmològic.
Igual que la consciència, que és una creació contínua de si mateixa (tesi en la qual Bergson rep l'influx de l'empirisme britànic), també l'existència en general consisteix en un procés d'autocreació indefinida. I de la mateixa manera que la psicologia positivista i mecanicista fragmenta la consciència real en unitats discretes i juxtaposades en l'espai, la ciència també espacializa la realitat i la fragmenta en coses juxtaposades espacialment diferents per a estudiar els seus trets comuns, dins d'una visió mecanicista. El coneixement de la realitat s'obté, per tant, amb la ciència i amb la filosofia: la ciència aconsegueix només l'aspecte material del món, segons el qual les coses es disposen en l'espai, recorrent als mètodes analítics i espacialitzadores de la intel·ligència; mentre que la filosofia capta l'esperit, la realitat en tant que és consciència, duració, recorrent a la intuïció que defineix com «la simpatia per la qual ens traslladem a l'interior d'un objecte per a coincidir amb el que té d'únic i per tant d'inexpressable». (Veg. text 1 , text 2 i text 3 ).
[[File:Bergson5.gif|thumb|180px] L'aspecte ontològic de la duració (també la realitat és duració, temps veritable –no espacialitzat– que es manifesta com a «evolució creadora»), es manifesta especialment en els processos evolutius dels éssers vius, que són expressió d'un élan vital, impulso creador. En la realitat no hi ha coses, sinó accions, i tot es deu a l'acció de l'impuls vital, que és l'actualització del virtual (oposat al merament possible: veure text1 i text 2 ), i que engendra la imprevisible novetat. En aquest sentit, i en tant que tot és duració, invenció, impuls, energia creadora, tot és consciència. Totes les característiques de l'ésser viu són també característiques de la consciència: «continuïtat en el canvi, conservació del passat en el present, veritable duració» (veg. text). En contra de l'evolucionisme de Darwin, al que encara considera una explicació mecanicista de la vida, i en contra també de les tesis finalistes (veg. text), Bergson sosté l'«evolució creadora» com a explicació dels processos evolutius. Per a il·lustrar aquesta hipòtesi estudia la formació evolutiva de diversos òrgans, especialment dedica la seva atenció als processos de formació de l'ull en els mol·luscs i en els vertebrats. La semblança que mostren («complexitat d'estructura i simplicitat del funcionament»), sent fruit de línies evolutives tan divergents, no s'explica recorrent a un evolucionisme darwinista, però en canvi pot explicar-la la hipòtesi d'un impuls vital comú. L'evolució de les espècies és fruit de l'impuls vital originari, mentre que la matèria és l'impuls vital degradat, el seu reflux o aspecte reactiu davant l'impuls creador actiu que ha de vèncer la seva inèrcia.
A més, en l'evolució es manifesten dues grans línies filètiques diferents: la que origina el triomf de l'instint –en els insectes, per exemple–, i la que genera el triomf de la intel·ligència, capaç de fabricar instruments artificials i dominar la terra. L'home ha desenvolupat al màxim la intel·ligència i la nostra espècie s'ha constituït com homo faber, però aquesta mateixa intel·ligència, orientada a l'acció i a la supervivència, entesa com a dominació de la terra, crea les seves pròpies barreres a un altre estadi superior, el de la intuïció. La intel·ligència permet la formació de conceptes, crea esquemes i categories buides, i engendra el llenguatge. Procedint d'una necessitat d'adaptació a la vida i de solució de problemes pràctics, la intel·ligència està encara massa lligada als seus grans assoliments: l'abstracció, la tècnica i la ciència. Però la ciència no és realment cognoscitiva, sinó pràctica i utilitària. Bergson defensa una concepció del coneixement científic que, d'una banda, l'acosta a les tesis dels defensors del pragmatisme, com el seu íntim amic William James i, d'altra banda, s'assembla a la mantinguda pels filòsofs vitalistes, com Nietzsche, per exemple.
La ciència fracciona el real en unitats discretes i la converteix en estàtica. Com el cinema, la sensació del qual de moviment és la irreal juxtaposició de fotogrames estàtics. Aquesta estatificació del real permet el seu còmode etiquetatge lingüístic en conceptes també estàtics i fàcilment quantificables. No obstant això, si la intel·ligència, sorgida com a superació de l'instint en una etapa de l'evolució biològica, és capaç de mantenir la seva vinculació amb la consciència però, alhora, recuperar l'instintiu, llavors sorgeix la intuïció, que permet un coneixement més profund que el subministrat per la intel·ligència, i que fa possible la superació de les barreres interposades per un llenguatge incapaç de fondre's amb el real.
En Les dues fonts de la moral i la religió, Bergson aplica també la teoria de l'impuls vital creador a l'esfera de la moral i la religió. L'organització social humana és també fruit de l'evolució. A diferència de l'organització social de molts insectes o altres animals socials, la societat humana no està totalment determinada per l'instint, sinó que depèn de la lliure elecció. En aquesta lliure elecció sorgeixen la religió i la moral com a guies per a l'acció. En les societats primàries, la força dominant és la d'una religió dominadora que imposa als individus fèrries constriccions per a garantir l'adquisició d'hàbits morals fonamentals. Però el desenvolupament del cristianisme i de la ciència permeten la creació de societats més obertes i no violentes, encara que la industrialització també engendra una societat orientada cap a la satisfacció de meres necessitats materials que engendra guerres i injustícies. Tot aquest procés raja de dues fonts: la societat i l'impuls amorós. La primera, com hem dit, dóna origen a la «moral tancada», la que imposa el grup social humà (pressió social); és la moral que es manifesta en les obligacions i costums socials i en les religions constrictives. En canvi, la «moral oberta» és la que s'origina en la llibertat i l'amor, en l'impuls amorós (élan d'amour); és pròpia de la humanitat en general, no d'un determinat grup humà, i es manifesta en aquells valors humans que han enaltit els savis de Grècia, els profetes bíblics i les grans figures de les religions. En l'home coexisteixen les dues morals perquè l'individu ha de participar de la moral del grup, però necessita també la moral superior de la llibertat i l'amor. De la mateixa manera, també es donen dues classes de religió: l'estàtica i la dinàmica. La primera és una religió inferior, omple de mites i rondalles, prové de la funció fabuladora que l'home desenvolupa en la seva evolució amb una finalitat de supervivència i per a trobar la tranquil·litat davant la por i els perills que la intel·ligència, orientada a la supervivència de l'espècie, li posa de manifest. És una religió estàtica, inferior, natural. La segona és la religió superior, que prescindeix dels mites i els cultes repetitius i buits. És una religió dinàmica que coincideix amb l'impuls vital creador i es manifesta en el misticisme que assegura la seguretat i la serenitat de l'home d'una manera superior: arribant a la unió amb Déu. La plena realització d'aquest ideal expressat en el misticisme constituiria un veritable nou salt evolutiu.
Índex_dels_textos_escollits_d'Henri_Bergson