Intencionalitat
De Wikisofia
(del llatí intentio, acció de tendir cap a un objectiu)
Doctrina inicialment escolàstica que sosté que tots els fets de consciència posseeixen i manifesten una direcció o orientació cap a un objecte. Aquesta orientació, que s'afirma de tot pensament, volició, desig o representació conscient en general –però no, per exemple, d'una sensació–, consisteix, d'una banda, en la presència o existència «mental» de l'objecte que es coneix, vol o desitja i, per l'altre, en la referència d'aquest «fet» mental a un objecte en principi real. La intencionalitat, per tant, té un sentit doblement reversible, en tant que s'aplica a la manera d'existència mental que un objecte real té en la consciència humana pel fet de ser conegut, o en tant que existeix «intencionalment» en la consciència (aspecte ontològic), i en la mesura que s'aplica a la referència al real que tot fet de consciència posseeix (aspecte psicològic i epistemològic). La intencionalitat, així entesa, planteja problemes: és possible que un fet mental no tingui cap referent, com quan pensem en què són les sirenes, les quimeres o els grius i les fades, o bé que un mateix referent correspongui a dos, o més, fets mentals, com quan per alguna raó parlem de l'«estel del matí» i de l'«estel de la tarda» per a referir-nos al mateix planeta Venus.
Franz Brentano va desenvolupar la idea d'intencionalitat com a característica pròpia de tots els fenòmens mentals i els seus estudis van influir particularment en el desenvolupament de la fenomenologia. Husserl es refereix a la «teleologia de la consciència» quan parla de la intencionalitat, de manera que tota consciència és sempre consciència d'alguna cosa, i distingeix entre noesi i noema: noesi és el fet mental o la vivència i noema el contingut d'aquest fet, pensament o vivència; la intencionalitat, al seu torn, és la correlació (eidètica) entre noesi i noema. Aquests punts de vista de Husserl (veg. text 1 i veg. text 2) tenen importància en tant que volen ser una superació de la distància i distinció que existeix entre subjecte i objecte en les teories clàssiques del coneixement, sent la intencionalitat de la consciència el punt de fusió entre l'un i l'altre: el món és el món pensat, i aquest és l'únic que té sentit.
La filosofia analítica, i amb ella la filosofia del llenguatge, iniciada per Frege i Wittgenstein, treuen la intencionalitat de la consciència i la situen en el significat (en l'ús) de les paraules i de la proposició. A això s'afegeixen les imposicions de la psicologia conductista (conductisme), que ignora per complet tot allò que no sigui accessible a l'observació i, en conseqüència, també els estats mentals; tota teoria del coneixement i del llenguatge, si vol ser científica, ha de basar-se en la comprensió de conductes observables, i parlar d'estats de consciència i intencionalitat no és més que mentalisme. Sobre aquestes bases es van construir les diverses versions que la filosofia del llenguatge d'influència neopositivista i conductista va fer de la intencionalitat, dins d'un general rebuig dels fenòmens purament mentals: la intencionalitat es mostra en el comportament lingüístic o en els actes del llenguatge, i així, per exemple, Austin i Searle distingeixen entre actes il·locutius i perlocutius, als quals corresponen, respectivament, intencions així mateix il·locutives i perlocutives. Les primeres expressen el que el parlant fa en el moment de parlar, a saber, demanar, pregar, avisar, ordenar, etc., i les segones el que l'oïdor realitza o no pel fet d'entendre el que se li ha dit. En una fase posterior de menor influx logicista i major importància al llenguatge ordinari i major sensibilitat a un influx psicologista sobre el llenguatge i el coneixement, hi ha una tornada als plantejaments mentalistes i un nou acostament a la realitat de l'esperit o ment. En aquest context, la intencionalitat que es manifesta en els fets lingüístics pressuposa una intencionalitat mental i una activitat o funció de l'esperit, concebut d'una forma més o menys materialista.
Una important concepció de la intencionalitat des d'una perspectiva completament allunyada a la de Brentano (i de Husserl) és la que ofereix Dennett. Mentre que la posició de Brentano respecte de la intencionalitat pretén senyalar la irreductibilitat del mental al físic. Dennett, considera que tota intencionalitat és derivada (posa com a exemple un termòstat o una màquina expenedora de begudes que "semblen" controlar la temperatura d'una habitació o el lliurament d'una llauna de refresc en ficar una moneda, però aquesta "intencionalitat" és introduïda externament als esmentats artefactes i, per tant, és derivada). També en el cas dels éssers humans i, en general, de tots els éssers vius, Dennett defensa que la intencionalitat és derivada. En aquest cas, però, és fruit del procés evolutiu (en el sentit del darwinisme exposat per Dawkins) i, per tant, sense cap finalitat imposada, ja que els éssers humans –i, en general, els éssers vius– si bé són artefactes dissenyats pels gens i la selecció natural per a facilitar la seva proliferació, la seva intencionalitat és derivada, ja que encara que siguem artefactes construïts pels nostres gens, aquests no tenen cap intencionalitat a transmetre'ns. En el cas dels humans la nostra intencionalitat pot ser, alhora, derivada –en el sentit esmentat d'estar possibilitada per l'acció dels gens– i no derivada per a resultar dels sistemes que ens connecten amb el món. De manera molt resumida: l'ésser humà no és més que un compost de petits sistemes intencionals organitzats segons els propòsits de l'evolució, propòsits que d'altra banda són cecs. Dennett desenvolupa aquestes tesis en The Intentional Stance © 1987, The Massachusetts Institute of Technology (Traduïda com a La actitud intencional, Gedisa, Barcelona 2a ed. 1998).
Veg. principi de finalitat, intenció.