Positivisme lògic

Inicialment, conjunt de doctrines filosòfiques mantingudes pel Cercle de Viena, dominant a Europa entre els anys vint i quaranta, que va rebre també els noms d'empirisme lògic i neopositivisme -i que en part pot també aplicar-se a la filosofia analítica posterior-, en el qual cristal·litzaven influències del positivisme i l'empirisme clàssics, l'atomisme lògic de Russell, tal com el va interpretar Wittgenstein, i el positivisme sociològic. Aquestes doctrines són en bona part resultat de la manera com els components del Cercle de Viena van entendre el Tractatus de Wittgenstein i, com ell, parteixen del supòsit que un enunciat o és analític o és sintètic, i que en cap cas pot ser ambdues coses alhora. Qualsevol enunciat analític determina la seva veritat per mitjans lògics o matemàtics, i la lògica o la matemàtica es basten per a decidir sobre les regles que han de complir aquests enunciats; però per a la resta d'enunciats, dels quals se suposa que són sintètics i, per tant informatius, es requereix un criteri que determini quins d'ells compleixen amb l'exigència de dir veritablement alguna cosa sobre la realitat o experiència: tal criteri es va denominar principi de verificació, que identificava verificabilitat d'un enunciat i un significat d'aquest.

Schlick va sostenir que «el significat d'una proposició és el mètode de la seva verificació», raó per la qual comprendre un enunciat era el mateix que conèixer la manera de verificar-ho. Ayer, principal divulgador de les idees del Cercle de Viena a Anglaterra, va donar primer, en Llenguatge, veritat i lògica, una versió radical (en l'edició de 1936) que després va revisar (en l'edició de 1958), distingint entre un sentit «fort» i un sentit «feble» del terme «verificable». Segons ell, un enunciat és verificable o és significatiu (d'ell podem saber si és veritable o fals), «en el sentit fort del terme si, i només si, la seva veritat pot establir-se en forma concloent mitjançant l'experiència», mentre que «és verificable en el sentit feble, si és possible que l'experiència el faci probable». Els enunciats de la filosofia no serien verificables en cap dels dos sentits, raó per la qual no són empírics, no produeixen informació i no són significatius: al contrari, són mancats de sentit. En l'aplicació d'aquests criteris, va haver de distingir-se entre la possibilitat tècnica de verificar un enunciat i la possibilitat teòrica, afirmant-se la necessitat d'aquesta última: l'observació de l'altra cara de la Lluna, en aquella època, mancava de possibilitat tècnica, però no de la teòrica, raó per la qual un enunciat sobre les muntanyes de la cara oculta de la Lluna podia considerar-se, en principi, verificable. Els enunciats de la metafísica no es van considerar verificables en cap d'aquests sentits i, juntament amb moltes altres expressions lingüístiques (com, per exemple, «l'absolut és perfecte»), es van rebutjar com no significatius o freturosos de sentit. La filosofia, en conseqüència, manca de sentit com a metafísica, i una de les principals tesis del positivisme és la superació de la metafísica per mitjà de l'anàlisi lògica que fa veure la seva absència de sentit; la filosofia no pot ser més que una activitat esclaridora, o d'anàlisi, mitjançant l'ús dels recursos lògics aportats per Russell i Whitehead, dels problemes aparentment filosòfics, per a decidir si pertanyen a la lògica, perquè són tautològics, o a alguna ciència empírica determinada, perquè són sintètics. En el millor dels casos, a la filosofia competeix, segons alguns positivistes lògics, una activitat terapèutica: la de clarificació del sentit dels problemes metafísics amb la finalitat d'eliminar-los. Per tant, no és propi de la filosofia parlar sobre el món, sinó ser un conjunt d'enunciats sintàcticament ben formats amb el qual es parla sobre enunciats que parlen (en la ciència corresponent) del món. Aquest és el «formalisme» adoptat, per exemple, per Rudolf Carnap, un dels principals membres del Cercle de Viena. El formalisme va derivar en un fisicalisme: l'anàlisi lògica és una combinació de matemàtiques i física, que el seu objectiu és aclarir els termes fonamentals de la ciència. D'aquí també l'ideal d'una ciència unificada. Carnap –davant els atacs de Popper contra la verificabilitat i la proposta d'aquest a favor de la falsabilitat– va substituir el criteri de verificabilitat pel de «traduïbilitat»: un enunciat té significat si, i només si, és traduïble a un llenguatge empirista, i un llenguatge és empirista si tot enunciat es construeix en termes de característiques observables d'objectes físics, i els seus enunciats són susceptibles de confirmació. Aquesta nova ampliació del principi de verificació no va esbiaixar la dificultat de traduir tot terme teòric a un llenguatge observacional.

Enfront del criteri empirista del significat, Karl R. Popper va proposar el criteri de demarcació que distingeix els enunciats científics dels quals no ho són, però no els enunciats amb sentit dels quals manca d'ell. Impulsat primer per la labor de filòsofs «externs» que assistien a les sessions del Cercle de Viena i després per l'exili definitiu dels propis membres del Cercle, el positivisme lògic va passar de Viena als Estats Units i Anglaterra, sobretot. Ch.W. Morris, a la universitat de Chicago, i W.V.O. Quine, en la de Harvard, juntament amb Nelson Goodman i Ernest Nagel, van ser els seus principals propulsors als Estats Units; a Anglaterra, Susan Stebbing, Gilbert Ryle, R.B. Braithwaite, John Wisdom i Alfred Julius Ayer. Els seus treballs es van publicar principalment en la International Encyclopedia of Unified Science (Enciclopèdia Internacional de la Ciència Unificada), editada a la universitat de Chicago, que representava, juntament amb la revista «The Journal of Unified Science», un ambiciós pla «per a posar a la filosofia en la senda segura d'una ciència» (veg. cita i veure text ).