Nicolai Hartmann



Filòsof alemany. Va néixer a Riga i va estudiar a Sant Petersburg i Marburg, sota la direcció de Hermann Cohen i Paul Natorp, a qui va succeir com a professor a la universitat d'aquesta ciutat. Més tard va ser professor a Colònia, juntament amb Max Scheler; a Berlín i, finalment, a Gotinga, ciutat en la qual va morir.

Inicialment va seguir la tendència neokantiana de l'escola de Marburg, encara que sense identificar-se plenament amb ella i bé ràpid, sota la influència de la fenomenologia de Husserl, la va criticar amb duresa, ratllant-la de pensament dogmàtic i esclerotitzador. Va rebutjar la concepció neokantiana i idealista que concep el coneixement com a producció de l'objecte i, basant-se en aspectes de la fenomenologia, va destacar que tot coneixement és comprensió d'alguna cosa prèvia, anterior a tot coneixement i independent d'ell. D'aquesta manera en la seva obra Principis d'una metafísica del coneixement (1921), atacava el neokantisme en el seu mateix nucli: la teoria del coneixement, proposant una gnoseologia de tipus realista.

Sota la influència de Scheler desenvolupa en la seva Ètica (1926) una reflexió ètica encaminada a la crítica de tota forma de subjectivisme moral, i defensa una ètica material dels valors, als quals considera plenament objectius. Segons Hartmann l'ètica té un fonament apriorístic, però l'a priori no ha de confondre's amb el formal, raó per la qual pot defensar una ètica apriorística però material. En el terreny de la filosofia de la història, Hartmann, en una relació complexa amb Hegel, del que proclama la seva admiració però rebutja la seva dialèctica i la seva metafísica, concep el desenvolupament de l'esperit a través de tres etapes: l'esperit personal o realització moral de la persona; l'esperit objectiu que transcendeix als individus i es realitza com a força històrica i l'esperit objectivat de les institucions, l'art i la cultura. Però la reflexió de Hartmann es va centrar especialment en l'elaboració d'una ontologia de tipus pluralista. Concep l'ontologia –estudi del ser en tant que tal–, com a fonament de tot saber, mentre que reserva el nom de metafísica a l'àmbit de l'incognoscible i irracional. En la seva ontologia distingeix entre dues esferes de l'ésser: el ser real i el ser ideal. El ser ideal és l'àmbit de les matemàtiques, la lògica, les formes ideals i els valors morals. El ser real és l'àmbit que es desplega o estructura en quatre estrats: el físic, l'orgànic o vital, el psicològic i l'espiritual. Cada estrat inferior és una condició fonamental per a la constitució del superior, en el qual reapareixen les categories de l'estrat inferior però canviades de significat. Encara que l'estrat inferior condicioni el superior, no hi ha en rigor determinisme, ja que es dóna l'aparició d'autèntica novetat.

Encara que en la seva època va ser un autor d'una fama comparable a la de Heidegger o Jaspers, la seva obra i el seu caràcter, poc donat a involucrar-se amb els corrents a la moda, i l'aspecte inclassificable (no era ni neokantià, ni fenomenòleg, ni existencialista, ni...) de la seva obra, van fer que no tingués continuadors directes i que la seva obra sigui actualment poc coneguda.

• Bibliografia:Obres de Nicolai Hartmann