Materialisme

En un sentit usual, però escassament filosòfic, és el desig immoderat de posseir riqueses i béns materials; i materialista és la persona que, mancada d'ideals superiors, es lliura al gaudi d'aquest tipus de béns. En sentit més específic i filosòfic, conjunt de teories que, al llarg de la història del pensament, han afirmat, com a principi fonamental, que al món «només existeix matèria» o que «tot és matèria o és reductible a la matèria». ja que el concepte de matèria ha anat variant al llarg del temps i tampoc resulta molt clarament definible, han existit i existeixen diverses classes de materialisme filosòfic (veg. text).

HIST. Encara que en la filosofia grega antiga hi ha diverses manifestacions d'aquesta tendència filosòfica, el materialisme clàssic antic el personifica l'atomisme antic de Leucip i Demòcrit, l'afirmació fonamental del qual és que només existeixen els àtoms i el buit, de manera que tota la naturalesa i els canvis que en ella ocorren poden explicar-se pels xocs que es produeixen atzarosament entre aquestes unitats mínimes de matèria indivisible dotades de moviment etern (veg. clinamen). Aquesta afirmació de matèria i moviment eterns es va convertir en el paradigma de tot materialisme posterior.

L'epicureisme i l'estoïcisme prossegueixen el materialisme atomista: els epicuris mantenint un món format d'àtoms, encara que no totalment sotmès al determinisme físic, i els estoics afirmant (pansomatisme) que «tot és cos»: el dia, la nit, l'aurora, la paraula, l'home, l'ànima i els mateixos déus –tot, menys els quatre «incorporis»: el significat, el buit, el lloc i el temps–.

Al segle XVII, en plena filosofia moderna, Thomas Hobbes repeteix l'afirmació bàsica de l'atomisme antic: tot en l'univers són cossos en moviment i el que no és cos no forma part de l'univers. Aquest iniciador de l'empirisme anglès, a qui també es denomina fundador de l'empirisme metafísic modern, aplica així mateix els principis del materialisme a les explicacions psicològiques, als problemes que planteja el llenguatge i a les relacions socials. Però el camp d'aplicació de l'actitud materialista aconsegueix la seva major amplitud amb els il·lustrats francesos del s. XVIII: el materialisme de la Il·lustració, d'autors com La Mettrie, Voltaire, Diderot, d'Alembert i Holbach, es constitueix com el substrat dessacralitzat i naturalista d'idees que havien de configurar bona part de la visió laica del món pròpia de l'home occidental.

Els descobriments científics del s. XIX, com la producció de substàncies orgàniques en el laboratori (que s'inicia amb la síntesi d'urea en 1828), el desenvolupament de la nova teoria atòmica, les noves teories físiques basades en la concepció de la matèria i la força com a realitats últimes, el principi de la conservació de la matèria i de l'energia en tots els canvis, el progrés de la fisiologia i, sobretot, la teoria de l'evolució de Darwin, no només van reafirmar les conviccions materialistes i naturalistes de la il·lustració francesa, sinó que els van donar una base científica que semblava eliminar les fronteres entre el físic-químic i el bioquímic, entre la vida i la matèria inerta i entre l'home i l'animal. Van destacar com a filòsofs materialistes, enfront de les especulacions en recessió de l'idealisme alemany, els autors alemanys Ludwig Büchner (1824-1899), Jakob Moleschott (1822-1899) i Karl Vogt (1817-1895), els qui van fonamentar conscientment el seu materialisme en conclusions preses de les ciències. Els posteriors desenvolupaments i avanços científics de finals del segle XIX i de tot el segle XX en física, biologia, antropologia i sociologia, sobretot, han portat a la conclusió universalment admesa que la vida, l'home i la mateixa societat són productes evolutius de la naturalesa i que, per aquesta raó, el materialisme s'identifica amb l'actitud científica adequada. Enfront d'aquesta generalització de materialisme, identificable amb una actitud positivista científica general, destaquen com a problemes i qüestions característiques del materialisme del s. XX els que es refereixen a la relació entre ment i cos i els més específics del pensament de Marx: el materialisme dialèctic i el materialisme històric, ja iniciats en les acaballes del segle passat.