Naturalesa

 (del llatí natura, el fet de néixer, la constitució d'alguna cosa, de nascor, néixer, originar-se; en grec φύσις, phýsis, de φύομαι, phýomai, néixer, originar-se, sorgir -traduït per Ciceró com a natura)

En les seves dues accepcions bàsiques, naturalesa és el conjunt de les coses que constitueixen l'univers o l'essència d'una cosa que, a manera de principi actiu, fa que aquesta manifesti un determinat conjunt de propietats característiques. Etimològicament, tant en grec (φύσις, phýsis) com en llatí (natura), el terme es refereix al «naixement» o a la «producció» de les coses, i així ho van entendre els presocràtics, autors de les primeres teories sobre el «principi», o arkhé (ἀρχή), en què se suposa consisteix la naturalesa.

Aristòtil presenta la primera definició formal de naturalesa, com la «substància que posseeix en si mateixa el principi del moviment» (veg. citació), i aquest criteri li permet anomenar un conjunt de coses que són «per naturalesa»: els animals, les plantes i els cossos simples d'on tot procedeix (veg. text); distingint-les, d'altra banda, acuradament del que és produït per la tékhne, l'art, també principi productiu.

Els sistemes hel·lenistes entenen preferentment la naturalesa com el sistema de tot el conjunt, com a univers o kosmos (ϰόσμος): pels estoics, en efecte, naturalesa, Déu, foc i raó són el mateix, i d'aquí deriven la seva ètica, segons la qual cal viure d'acord amb la naturalesa, «segons la naturalesa de cadascun i segons la naturalesa de l'Univers» (veg. citació); així mateix, pels epicuris, la naturalesa és el «tot» –àtoms i buit– i d'acord amb aquest tot cal construir la lògica, la física i la moral. Els uns i els altres mantenen el lema de naturam sequi (seguir a la naturalesa), que després renoven els humanistes del Renaixement.

La naturalesa dels grans sistemes hel·lenistes, estoics i epicuris, és el cosmos racional i diví amb el qual ha d'identificar-se l'home, que no és més que una part del mateix (veg. microcosmos i macrocosmos).

El cristianisme modifica substancialment la noció de naturalesa, almenys en dos sentits:

1) la naturalesa és creada, raó per la qual, àdhuc conservant la idea d'un tot autònom dotat de les seves pròpies lleis, el seu sentit últim és transcendent, i l'home no pertany només a un ordre natural, sinó també a un ordre sobrenatural; l'home pertany al món de la naturalesa i al de la gràcia.

2) Per això mateix, la moralitat no és conformitat al natural, sinó al sobrenatural, i la naturalesa no marca ja la mesura de la moralitat; a més, i d'acord, amb això, l'home experimenta llibertat en relació amb la naturalesa: no és mera naturalesa i el que és l'home s'entén des de consideracions sobrenaturals.

Els primers a prendre consciència de l'humà –l'històric i el cultural– enfront del natural són els sofistes, que introdueixen una distinció entre el que és per naturalesa (phýsis) i el que és per convenció (nómos). (Veg. naturalesa i convenció).

El neoplatonisme allunya la naturalesa cap a l'extrem inferior de l'emanació i aquesta idea, cristianizada, domina en tota l'edat mitjana sota l'esquema del exitus-reditus, o del ascensus i descensus (de la unitat a la pluralitat i d'aquesta, de nou, a aquella; de Déu cap a la naturalesa i d'aquesta a Déu). Tota la realitat és vista des de la perspectiva cristiana: la naturalesa creada és l'obra divina, que no és negada pel món sobrenatural sinó que la «complementa». La distinció entre Natura naturata i Natura naturans, del Periphyseon d'Escot Eriúgena, nascuda dels mateixos pressupostos, i que no resulta del tot ortodoxa, és una grandiosa visió global del conjunt de la realitat que inspirarà panteismes posteriors.

En el Renaixement es torna a mirar de nou cap a una naturalesa autònoma; no dominen l'escena les síntesis medievals d'aristotelisme i cristianisme i sorgeixen noves filosofies de la naturalesa renaixentistes –de Telesio, Bruno, Campanella– que, influïdes per teories platòniques, neoplatòniques i estoiques, renoven l'antiga idea grega que el món és un ésser viu que pensa; tals enfocaments animistes i hilozoistes de la naturalesa acullen còmodament en el seu si tant doctrines platòniques, la de l'ànima del món, per exemple, com l'entusiasme pel cultiu d'arts precientífiques antigues, com la màgia, l'astrologia, l'alquímia, la gnosi i la càbala, sobretot a través dels textos hermètics. Els qui, en minoria, s'acullen a Aristòtil, en la interpretació que procedeix de l'averroisme de l'escola de Pàdua principalment, recorren a ell per «naturalitzar» determinades creences escolàstiques, la de la immortalitat de l'ànima, per exemple, o per a insistir en la unitat comuna de l'enteniment; en definitiva, per a fonamentar també un panteisme naturalista d'inspiració averroista.

La imatge de la naturalesa renaixentista –l'univers és un organisme viu–, es troba en realitat més propera a la literatura i a l'art que a la ciència; només amb l'arribada de la ciència moderna, als segles XVI i XVII, se substitueix l'antiga noció de «naturalesa creada» per la d'una «naturalesa màquina», el funcionament de la qual l'home coneix a través de les seves lleis, però a la qual en última instància considera ordenada, o dissenyada, per les mans de Déu. En aquest món sotmès a lleis mecàniques, les que formula la ciència moderna de Galileu a Newton, el lloc de l'home es torna problemàtic. Per a Descartes, la naturalesa és extensió, però l'home és pensament i només el seu cos pot explicar-se com una màquina. Per a Hobbes i Spinoza, l'home és una màquina dins de l'univers màquina. Per a la gran figura científica d'aquesta època, Newton, la màquina de l'univers està a les mans del Creador (veg. citació), i fins al mateix espai, sensorium Dei, connecta amb la divinitat. Però al llarg del s. XVIII, es pensa de forma creixent en una naturalesa independent de Déu: el mecanicisme es converteix en el materialisme i el sensualisme de La Mettrie i Holbach, encara que després el romanticisme alemany de Novalis, Schelling i Goethe torna a explicar la naturalesa des del vitalisme i el sentiment. L'idealisme alemany divinitza de nou a la naturalesa unint en ella home i divinitat. La filosofia de la naturalesa (Naturphilosophie) que es desenvolupa a partir del romanticisme i de l'idealisme, i la figura del qual més destacada és F.W.J. Schelling, retorna al model organicista de naturalesa, però les seves afirmacions són aviat deslegitimades per les ciències fisiològiques, que ja expliquen amb lleis físic-químiques la constitució dels éssers vius.

La teoria de l'evolució del s. XIX replanteja de nou la idea de naturalesa, en la qual de manera definitiva ha d'incloure's a l'home, l'origen del qual i naturalesa s'explica, per iguals mecanismes biològics que la resta d'organismes, com a resultat de la selecció i adaptació natural de les espècies; l'home és part del món natural.

Al naturalisme del s. XIX, és a dir, a la valoració preferent de la ciència enfront de qualsevol metafísica, s'oposa com a reacció l'historicisme de Rickert, Windelband i Dilthey. S'introdueix llavors la distinció, no només entre ciències de l'esperit i ciències de la naturalesa, sinó també entre naturalesa, esperit, història i cultura: naturalesa és el que s'explica, esperit –historia i cultura– el que es comprèn. Naturalesa és, en definitiva, allò que no és història ni cultura.

El neopositivisme del s. XX ha desvirtuat com metafísics els intents de conceptualitzar en termes tan globals i generals tota la realitat sencera. Després de la seva crítica, la filosofia de la naturalesa es desmembra en filosofia de la física, filosofia de la biologia, filosofia de la vida, filosofia de la psicologia, etc., que es construeixen més aviat com una part de la filosofia de la ciència, però que representen o pressuposen determinades concepcions de la realitat natural.