Evolució
De Wikisofia
(del llatí evolvere, desenvolupament, desenrotllament o pas d'un estat a un altre de forma gradual o a poc a poc. En aquest sentit s'oposa a revolució, o transició ràpida o convulsiva)
El terme evolucionisme significaria, doncs, acceptació de processos evolutius. Però, donada la gran influència de les teories evolucionistes en biologia, ha acabat per referir-se, fonamentalment, a les teories segons les quals: a) totes les espècies vivents actuals, animals o vegetals, procedeixen d'altres anteriors, és a dir, que es dóna una derivació, unes d'unes altres, de les formes vegetals o animals per filiació; b) totes les espècies vives estan sotmeses a un canvi constant i c) hi ha una continuïtat del món viu. Al seu torn, les teories evolucionistes, en biologia, remeten al problema de l'existència d'una evolució abiòtica i al problema de l'origen de la vida.
Origen i precedents de les teories evolutives
De fet, en el terreny de les ciències naturals modernes, les teories sobre l'evolució de la vida van ser les últimes de les teories evolucionistes a aparèixer. L'evolucionisme dels éssers vius, encara que posseïa molts i molt antics precedents, només es va desenvolupar plenament de manera científica quan ja s'havien formulat altres concepcions de tipus evolucionista no biològic, com un cert evolucionisme cosmològic (la teoria de Kant i Laplace d'una nebulosa originària, per exemple) o s'havien proposat concepcions d'un evolucionisme geològic (Lyell 1797-1875, contradient el catastrofisme de Cuvier). No obstant això, encara que en la seva formulació científica l'evolucionisme dels éssers vius va ser posterior, estava en l'«ambient» científic, juntament amb les altres teories evolucionistes: còsmica, geològica i cultural (veg. evolucionisme cultural), i es desenvolupa en un context en el qual la filosofia, ja des de Vico, però especialment amb Hegel, havia destacat la importància dels factors històrics i afirmava una autèntica evolució de l'esperit humà. La llei dels tres estadis de Comte, o la concepció de Marx sobre el desenvolupament dels diversos modes de producció, poden considerar-se també com a filosofies de tipus evolucionista, com a evolucionistes eren les concepcions antropològiques de L.H. Morgan, I.B. Tylor. En aquest context, doncs, de descobriment del temps i de la importància de la historicitat, s'obren pas les concepcions evolucionistes de la vida, les quals, al seu torn, especialment el darwinisme, influiran decisivament sobre aquesta base teòrica ja existent.
Així, ja a partir del segle XVIII comencen a aparèixer concepcions evolucionistes que hauran d'enfrontar-se a les tesis dels defensors del fixisme (entre ells alguns dels grans forjadors de la biologia moderna, com Linné o Cuvier, que van romandre ancorats en concepcions creacionistes o catastrofistes i van combatre acèrrimament l'evolucionisme). Els fixistes, emparats per les creences religioses i per les concepcions heretades de Plató i Aristòtil (per als quals les espècies no poden canviar, ja que responen a uns patrons immutables -les Idees per Plató i les formes substancials per a Aristòtil-), consideraven les espècies com a tipus prefixats amb característiques constants, clarament diferenciades entre si i separades per barreres reproductives insalvables. En aquesta pugna, els defensors de concepcions evolucionistes en biologia van haver de salvar grans obstacles, ja que encara mancaven de les proves necessàries per a sostenir les seves teories.
Encara que els més remots precedents de l'evolucionisme dels éssers vius es troben ja en alguns filòsofs presocràtics, com ara Anaximandre o Empèdocles, que van afirmar clarament que unes espècies provenien d'unes altres, l'evolucionisme modern té els seus primers antecedents en la pugna que enfrontava als defensors del preformisme i els defensors de l'epigènesi. Així, als segles XVII i XVIII, el concepte d'evolució es va utilitzar en sentit ontogenètic per a explicar com d'un germen podia emergir un organisme complet. Però ,durant el segle XVIII, Buffon (1707-1788) ja va començar a usar el concepte en sentit no solament ontogenètic, sinó ja en sentit filogenètic, referit a canvis en l'estructura dels organismes al llarg del temps. També Geoffroy Saint-Hilaire mostra una certa orientació evolucionista. De fet, és possible que les concepcions de Buffon influïssin sobre Kant qui, en la Crítica del judici, § 80, parla d'un «real parentiu de les formes vivents», derivades d'una «mare comuna», i sosté una espècie d'evolució contínua de la naturalesa íntegrament, des de la nebulosa primitiva fins a l'ésser humà.
No obstant això, va ser el Comte de Lamarck qui, en el seu llibre La philosophie zoologique, va proposar una primera teoria general que ell va anomenar «transformisme» i que és coneguda com a lamarckisme. La teoria de Lamarck va influir sobre Erasmus Darwin, avi de Charles Darwin, qui, sota la influència del seu avi i sota la influència del gran geòleg evolucionista Lyell, va formular la teoria evolucionista que, amb les aportacions de la moderna genètica, s'ha convertit en la concepció evolucionista generalment acceptada (amb excepcions) per la majoria dels membres de la comunitat científica, i que s'explica en els articles dedicats a Darwin, al darwinisme i al neodarwinisme (veg. filosofia de la biologia, vida, origen de la vida, hominització).
La recepció del darwinisme al segle XIX
La recepció del darwinisme va donar lloc a importants polèmiques extracientífiques. Així, principalment a causa que en La descendència de l'home i la selecció sexual (1871) Darwin feia extensiu el seu plantejament evolucionista publicat en L'origen de les espècies (1859) a la mateixa espècie humana (vegeu hominització), es va desencadenar un fort moviment de rebot capitanejat per l'Església, tant anglicana com catòlica, la qual cosa manifestava el gran abast d'una teoria que depassava àmpliament el marc d'una mera teoria biològica i s'instal·lava plenament en el centre d'un debat sobre el lloc de l'home en el cosmos. Les concepcions antropològiques no podien ja ser les mateixes després de Darwin, i la seva influència s'estenia a tot l'àmbit filosòfic. De fet, de la mateixa manera que la teoria de Copèrnic, que desplaçava la terra del centre de l'univers i, per tant, desplaçava amb ella a l'home, la teoria de Darwin, en assenyalar l'origen biològic de l'espècie humana dins del context de l'evolució de les espècies (com, més tard, la psicoanàlisi de Freud, en assenyalar l'inconscient com a motor de la conducta humana), van obrir noves perspectives en la consideració de l'ésser humà.
No obstant això, en els seus inicis la teoria evolutiva de Darwin (recolzada, entre els naturalistes per Wallace i Huxley, principalment), va haver d'enfrontar-se a nombrosos problemes no només ideològics i filosòfics, sinó també científics. L'absència de proves directes de l'eficàcia de la selecció natural, la falta d'evidència de l'existència d'espècies que donessin explicació (a manera de baules) de les transicions entre les unes i les altres, així com l'excessiva joventut de l'edat de la terra (segons els càlculs de Lord Kelvin, que després es demostrarien erronis) eren d'altres problemes científics que havien de ser resolts. Malgrat això, la gran capacitat explicativa de la teoria i els nombrosos casos que podia explicar, van fer que fos àmpliament acceptada per la majoria dels naturalistes. Per això, també entre els sectors que s'havien negat a acceptar la teoria també van sorgir defensors. Així, el canonge Charles Kingsley va reinterpretar el darwinisme i el va introduir dins dels plans divins: l'home seria producte evolutiu de la naturalesa, però ella mateixa i tota la seva ordenació –de tipus finalista–, es deurien als designis divins. En certa forma, l'evolucionisme de Teilhard de Chardin propugnava també una cosa semblant. Finalment, el descobriment de les mutacions i el desenvolupament de la genètica van permetre superar la majoria de les objeccions científiques que encara s'oposaven al darwinisme i, encara que reformat amb les noves aportacions, la teoria evolucionista va ser acceptada per la immensa majoria dels científics al començament del segle XX.
Interpretacions ideològiques i filosòfiques de l'evolucionisme
D'altra banda, era relativament fàcil fer un ús ideològic d'aquesta teoria científica, sobretot quan s'expressava a través de termes com els de «selecció natural», «supervivència del més apte» o «lluita per l'existència», que fora del seu context científic (en el qual adopten més aviat el paper de metàfores molt menys sagnants i violentes del que caldria suposar sota aquestes etiquetes) eren fàcilment manipulables i, més, des del moment en què havien estat profusament utilitzades per Herbert Spencer, qui havia intentat elaborar tota una síntesi filosòfica basada en la seva concepció evolucionista (desenvolupada paral·lelament a la de Darwin, encara que de manera especulativa). Per això, des de posicions ultraconservadores, i fins i tot racistes, va sorgir el denominat darwinisme social (molt influenciat pel mateix Spencer) que pretenia justificar les diferències socials apel·lant falsament a categories biològiques, però de les quals havien buidat el seu contingut científic i s'havien quedat solament amb la fraseologia (veg. text).
Les aberracions associades al darwinisme social, així com les crítiques a les manifestes insuficiències de la filosofia d'H. Spencer, van provocar un cert descrèdit de tota classe d'explicació sociològica que fes referència a les seves bases biològiques, la qual cosa a més va comportar que, durant un cert període de temps (a principis del segle XX), i sota l'equívoc d'equiparar darwinisme amb darwinisme social, la teoria evolutiva de Darwin fos menyspreada i, en general, es menyspreés tot evolucionisme entre els sociòlegs. En el terreny de l'antropologia cultural això es va manifestar en l'obra de Franz Boas, que va atacar l'evolucionisme cultural; en la sociologia, es va manifestar tant en les concepcions de Dilthey, Windelband i Rickert, com en l'obra de Durkheim. A més, en el terreny mateix de la biologia van aparèixer detractors del darwinisme, com Driesch o D'Arcy Thomson. No obstant això, ja s'estaven preparant les condicions científiques per a la tornada a l'acceptació de l'evolucionisme, i en la mateixa sociologia i etnologia autors com Leslie White o Gordon Childe, per exemple, el continuen reivindicant.
Des d'un altre àmbit completament diferent, l'evolucionisme darwinista va ser també reivindicat per altres teories socials, com el marxisme, per exemple, que veien en aquesta teoria una confirmació de les seves pròpies concepcions. Però, a més de les seves aplicacions en el terreny social, l'evolucionisme biològic també va influir directament en moltes filosofies, com la de Haeckel (i la formulació de la llei biogenètica), el vitalisme, l'emergentisme, o l'evolucionisme espiritualista de Wundt, etc., i es van originar interpretacions filosòfiques de l'evolucionisme que han anat des de la mecanicista, que la considera un producte de l'atzar, fins a la teleològica, com la de P. Teilhard de Chardin, que va defensar la idea de l'evolució dirigida cap a una finalitat (ortogènesi). Especialment rellevants han estat les filosofies de tipus evolucionista d'autors com Whitehead i, especialment, de Bergson, qui va formular una nova concepció de l'evolució, encara que merament especulativa. Una contribució interessant a aquesta discussió va ser la de J. Monod, per a qui l'evolució és alhora producte de l'atzar i la necessitat (veg. text).
La ciència actual i les teories evolucionistes
Des de l'àmbit purament científic, a partir de finals del segle XIX i especialment des de les albors del segle XX, la genètica mendeliana, el descobriment de les mutacions i el desenvolupament de la genètica de poblacions, van introduir nous elements que, incorporats a la noció bàsica de la selecció natural establerta pel darwinisme, van donar lloc al neodarwinisme de A. Weismann i a la teoria sintètica de l'evolució, els principals teòrics de la qual van ser: T. Dobzhansky, J. Huxley, E. Mayr i G.G. Simpson; i les tesis principals del qual són: la selecció natural, la deriva genètica (aparició a l'atzar de mutacions en poblacions poc nombroses) i la migració diferencial (ocupació de diferents ambients segons les característiques genètiques).
Tot i que existeixen encara molts punts problemàtics, la teoria de l'evolució (encara que des de diferents variants, com ara la teoria sintètica, o les teories estocàstiques, per exemple), és actualment acceptada per tota la comunitat científica i només s'oposen a ella alguns grups religiosos radicals, com aquells que als Estats Units advoquen per l'ensenyament, en peus d'igualtat, tant de l'evolucionisme com de la Bíblia, quan no advoquen per la pura i simple supressió de l'ensenyament de les teories evolucionistes. No obstant això, alguns filòsofs, especialment Popper, han assenyalat que la teoria de l'evolució, a més de moltes llacunes observacionals i teòriques, presenta un greu problema, ja que no és falsable, la qual cosa a ulls de Popper afebleix enormement la teoria. No obstant això, el mateix Popper no s'oposa a ella, sinó que solament assenyala, des de la seva perspectiva, les seves insuficiències. (En particular, Popper va defensar una espècie de neolamarckisme matisat, una mica en la línia del defensat per biòlegs com Wintrebert o Grassé). En els últims temps el mateix Popper va matisar les seves crítiques a les insuficiències de les teories evolucionistes d'inspiració darwiniana i va acceptar que possiblement era ell qui estava equivocat en assenyalar la no falsabilitat de la teoria.
Vegeu neodarwinisme i origen de la vida.
