Tommaso Campanella

(1568 -1639). Nom que, en ingressar en una orde religiós, va adoptar Giovanni Domenico Campanella, un dels últims filòsofs, teòlegs i politòlegs del període renaixentista italià. Natural de Stilo, Calàbria, a Itàlia, a quinze anys ingressa en l'orde dels dominics i, després de cursar els estudis propis de la seva ordre, s'interessa en la seva joventut per l'astrologia, la màgia, la filosofia de Bernardino Telesio i les aventures a les quals el seu temperament somiador i reformador li aboca: després de publicar la seva primera obra, La filosofia demostrada pels sentits (1591), és processat per heretgia i màgia i, en ser alliberat, en lloc de tornar al convent, es dirigeix a Pàdua on coneix a Galileu, sobre qui escriurà més tard una Apologia pro Galileu (1616); sofreix aquí un altre procés (1592) i dos més a Roma (1596 i 1597), on és empresonat. En 1599 conspira amb ajuda dels turcs per a promoure un aixecament a Calàbria contra els espanyols, que és descobert i pel qual és condemnat a cadena perpètua a Nàpols. A la presó, en la qual roman 27 anys, escriu La ciutat del Sol (que no publica fins a 1623), obra de caràcter utòpic que s'uneix al grup d'utopies renaixentistes –la Utopia de Thomas More i la Nova Atlàntida de Francis Bacon–, Sobre el sentit de les coses (1604) i L'ateisme derrotat (1605), a més de llibres sobre medicina i astrologia. Alliberat en 1626, és traslladat a Roma, perquè el Sant Ofici pugui vigilar-ho de prop; el papa Urbà VIII el protegeix i li aconsella anar-se'n a França. En 1634, s'instal·la a París i allí, acollit per Richelieu i Lluís XIII, en honor del fill del qual escriu Ègloga al naixement miraculós del Dofí (1638), viu els seus últims cinc anys de vida envoltat d'honors i reconeixement.

Defensa la tesi que la filosofia consisteix a conèixer «el llibre de Déu», la naturalesa, a través d'una espècie d'empirisme místic que concreta, seguint a Telesio, en sensacions intuïtives de l'essència de les coses, comparant el conèixer amb una assimilació de l'objecte pel subjecte. Abans que ho fes Descartes, exposa al començament del seu sistema la necessitat del dubte; distingeix entre coneixement innat (notitia innata) i coneixement adquirit (notitia illata). Aquesta distinció li porta a parlar que «conèixer és ser»: el coneixement innat s'identifica amb l'ésser de qui coneix, «és ser»; l'adquirit és una manera d'incorporar «ser aliè».

El conèixer revela l'estructura de les coses i aquestes es mostren com a potència, saber i amor (les tres «primalitats» del ser): totes les coses, materials i espirituals, inclòs Déu mateix, són potència de ser, saben que són i estimen el propi ésser. En el creat, no obstant això, estan també pressentits les «primalitats del no ser»: la impotència, la insapiencia i l'odi. Es reafirma així el panpsiquisme, o el pansensisme, de Telesio, o l'animació universal, de qui pren també la visió hermètic-platònica de l'univers i la utilitat i el sentit de la màgia natural.

En les obres polítiques apareixen les màximes ambicions reformadores de Campanella: defensa una monarquia universal sota la tutela del papa, i així ho proposa en La monarquia del Messies (1633). A La ciutat del Sol (veg. resum breu) proposa una visió utòpica de l'estat a l'estil de la República de Plató.