Naturalesa i convenció

Un dels nuclis de la reflexió dels sofistes és l'oposició entre physis (φύσις, naturalesa) i nomos (νόμος, normes de conducta), ja que aquests autors defensen que totes les lleis, normes socials, valors morals i institucions polítiques són fruit d'una convenció humana i no deriven de la naturalesa (veg. text). Així, la majoria dels sofistes oposen nomos (conjunt de lleis i ordenacions socials) a physis (naturalesa), amb el que, alhora que s'oposaven a la tesi del fonament natural de les lleis i costums, i al seu pretès origen en una llei eterna o ordre universal del qual les lleis humanes serien mers desenvolupaments, també rebutjaven les concepcions mítiques i religioses que feien derivar el poder i les lleis dels déus. Basant-se en aquesta mateixa oposició entre el que té fonament natural i el que és merament convencional, també van sostenir que les normes morals són convencionals, i van declarar que l'única cosa que hi ha de natural en el comportament humà és l'ànsia de plaer i la llei del més fort, que queda negada per les lleis convencionals. Protàgores va afirmar que les institucions polítiques i els costums socials són fruit de contractes socials entre els homes per a permetre la convivència i superar la llei del més fort. Trasímac també afirmava que les lleis humanes són meres convencions i, com Gòrgies, defensava que aquestes lleis estan destinades a impedir que els més forts puguin valer-se del seu dret natural per força. També Antifont va abundar en aquesta oposició entre naturalesa i convenció. Això destacava encara més el caràcter antinatural de les lleis, ja que per naturalesa el normal seria que el més fort dominés al més feble, com esdevé amb tots els animals.

En general, l'oposició entre naturalesa i convenció en el fonament de les lleis serà adoptada pels defensors de les teories del contracte social, com Rousseau, per exemple, i pels crítics del jusnaturalisme.

Vegeu convenció, estat de naturalesa, nomos, physis.