Moralitat i eticitat
De Wikisofia
De manera general per moralitat s'entén el món de la moral o «el moral», en sentit abstracte, o l'exigència en l'ordre de la realitat personal i social que la conducta de les persones, les seves opinions i punts de vista, o bé els costums de la societat i de les institucions socials, es conformin a l'ordre moral, és a dir, que siguin bones.
Segons Kant, mentre la legalitat és el mer acord o desacord de l'acció amb la llei moral sense cap referència a la motivació de l'acció, la moralitat considera com a motivació de l'acció la idea mateixa del deure.
Hegel, per part seva, distingeix entre moralitat (Moralität) i eticitat (Sittlichkeit). La primera es refereix a la voluntat subjectiva del bé, mentre que la segona suposa la realització del bé a través d'institucions històriques, principalment: la família, la societat civil i l'Estat, que és la més alta manifestació de l'eticitat. Hegel afegeix que, en aquest sentit, l'Estat és un Déu real que ha entrat al món. En aquest sentit, l'eticitat és la «veritat» de la moralitat, ja que aquesta es relaciona amb aquella com el finit amb l'infinit.
- L'eticitat és la idea de la llibertat com a bé vivent que té en l'autoconsciència el seu saber, el seu voler i, per mitjà de la seva actuació, la seva realitat, actuació que té al seu torn en l'ésser ètic el seu fonament en i per si i la seva fi motora. És el concepte de la llibertat que ha esdevingut món existent i naturalesa de l'autoconsciència.
| Hegel: Principios de la filosofía del derecho § 142. (Ed. Sudamericana, Buenos Aires 1975, p. 195) |
- Atès que les determinacions ètiques constitueixen el concepte de la llibertat, són la substancialitat o l'essència universal dels individus, que es comporten respecte a ella com alguna cosa merament accidental. L'individu li és indiferent a l'eticitat objectiva que és l'única cosa permanent i el poder que regeix la vida dels individus. Per això l'eticitat ha estat representada com la justícia eterna dels pobles, com els déus existents en i per si, enfront dels quals els moviments en va dels individus no passen de ser un joc.
| Hegel: Principis de la filosofia del dret § 145. (Ed. Sud-americana, Buenos Aires 1975, p. 196) |