Giordano Bruno

Filòsof italià del Renaixement. Neix en Nola, prop de Nàpols, estudia en aquesta mateixa ciutat i ingressa a disset anys en l'orde dels dominics, on rep el nom de Giordano en lloc del de Filippo, el de naixement; ordenat sacerdot en 1572, al cap de quatre anys és acusat d'heretge i fuig a Roma, abandonant l'Ordre. A partir d'aquest moment, inicia una sèrie de viatges per diverses ciutats italianes i europees, que es perllonga de 1579 a 1591, i representa el seu període de maduresa i de producció de les seves obres fonamentals. En Ginebra abraça el calvinisme, però rebutja el seu rigorisme i abandona Suïssa per a dirigir-se a França. En la seva primera estada a París (1581-1583), publica diverses obres sobre l'art de la memòria i la màgia, entre les quals destaca D'umbris idearum [Les ombres de les idees] (1582), on es manifesta ja com a copernicà i, d'altra banda, platònic en la línia de Ficino. En 1583 marxa a Anglaterra i viu en l'ambaixada francesa a Londres, on entre 1584 i 1585 publica en italià les seves obres més importants, conegudes com a «diàlegs italians»: La cena de le ceneri, De la causa, principio e uno, Del infinito, universo e mondi, Spaccio de la Bestia triunfante, Cabala de cavallo pegaseo con l'aggiunta del asino cillenico i De gli eroici furori. En la principal d'aquestes obres, El sopar de les cendres (1584),apareix l'essencial de la cosmologia bruniana. Torna a París, en 1585, però un ambient d'inestabilitat política i d'enfrontament amb els aristotèlics, l'obliga a anar-se'n a Alemanya, on és ben rebut a la universitat protestant de Wittenberg. Viatja a Praga, a la recerca de la protecció de Rodolfo II d'Habsburg, que no aconsegueix; torna a Alemanya, i publica en Frankfurt els seus grans poemes llatins: D'immens et innumerabilibus, De triplice minimo et mensura, De monade rerum et figura, a més d'una obra sobre l'art de la memòria: D'imaginum, signorum et idearum compositione. En Frankfurt accepta la invitació, que li fa el noble venecià, Giovanni Mocenigo, de traslladar-se a Venècia. Torna a Itàlia i, després d'instal·lar-se a Venècia en 1591, és denunciat pel mateix Mocenigo a la Inquisició, com a heretge; en 1593 s'inicia a Roma el seu procés i judici, que acaba el 17 de febrer de 1600, quan, condemnat a la foguera, mor en Camp dei Fiori com a «heretge impenitente, contumaz i obstinat».

En el pensament de Bruno coincideixen totes les grans línies del Renaixement, àdhuc les oposades: el platonisme de Marsilio Ficino i escaig della Mirandola, el neoplatonisme plotiniano, el naturalisme, la tradició màgic-hermètica, les idees d'infinit i de la concordantia oppositorum de Nicolau de Cusa, les tendències aristotèliques i antiaristotèliques i els trets de reforma i antirreforma. Ell és, abans de res, un reformador religiós heterodox que recorre a tota aquesta herència per a canviar la visió del món, igual com Copèrnic ha canviat la posició central de la terra, i aconseguir així una reforma global religiosa, moral i política.

Les seves primeres obres les dedica Bruno a l'estudi de la mnemotecnia, o art de la memòria, que, relacionada en el Renaixement amb la màgia i conreada sobretot pels neoplatònics i els hermètics, permetia un domini excepcional de la naturalesa. Segons exposa Bruno en Les ombres de les idees, en memoritzar en la ment imatges màgiques (les ombres de les idees) se la converteix en un poderós reflex de la naturalesa.

Els diàlegs italians que publica en la seva estada anglesa representen la seva visió de l'univers, així com la seva visió reformadora. Contenen la seva professió de fe copernicana i el seu elogi a Copèrnic, un intent de justificació del copernicanisme mitjançant arguments de caràcter racional i físic, la seva idea d'un univers infinit i dels infinits mons que coexisteixen en l'univers.

El món és infinit, perquè la seva causa –la «ment sobre les coses»– és infinita i també és infinita la vida, perquè res pereix. El món viu perquè Déu està en tot l'univers i en cadascuna de les seves parts -«la ment en cada cosa». L'univers és un animal dotat d'ànima i per això mateix també es mou i, en ell, tots els cossos celestes i, amb ells, la terra, que es mou per «renovar-se».

A les idees merament cosmològiques, afegeix les de renovació total. Crític amb la fe cristiana –rebutja la Bíblia, nega que tots els homes descendeixin d'Adam, nega el pecat original, raó per la qual manquen de sentit l'encarnació i la redempció–, creu que la renovació no pot procedir de les «tenebres» del cristianisme, aferrat com està a una imatge aristotèlica d'un món finit i tancat, que necessita un canvi radical, sinó de la «llum» de l'antiga religió egípcia d'Hermes Trismegistos, religió de la ment, en la qual es dóna culte al Sol, símbol de l'ànima del món i, alhora, centre de l'univers, així com d'una nova imatge de l'univers, infinit, un i viu, on Déu està en totes les coses.

Religió, filosofia i cosmologia constitueixen les tres facetes d'una mateixa visió màgic-hermètica de l'univers de Giordano Bruno.

• Bibliografia:Obres de Giordano Bruno