Propietat

Atribut que es pot predicar de tots els individus d'una mateixa espècie, i només d'ells, encara que no forma part de la seva definició. Per exemple, segons Aristòtil, la possibilitat d'aprendre a llegir i escriure és una propietat de l'home, però aquesta propietat no entra a formar part de la seva definició. La propietat, llavors, és allò que sense expressar l'essència d'un objecte d'una determinada classe, només li pertany a ell. No obstant això, la propietat apareix unida d'alguna manera a l'essència, ja que, seguint el mateix exemple, la propietat «aprendre a llegir i escriure» i l'essència «ser home» són recíproques: si s'és home, es pot aprendre a llegir i escriure, i si es pot llegir i escriure, s'és home. No obstant això, a més d'aquest significat que tendeix a lligar la noció de propietat amb la d'essència (encara que sense confondre's amb ella), Aristòtil mateix concep de vegades la noció de propietat com més propera a la d'accident. Així, distingeix entre la propietat en si (que distingeix una cosa respecte d'una altra: ser home és ser animal mortal, però capaç de coneixement i ciència); les propietats perpètues (tot ésser viu té la propietat d'estar format per cos i ànima); les propietats temporals (per a un home, el poder passejar-se) i les propietats relatives que distingeixen una cosa respecte d'una altra de manera relativa (ser bípede, respecte a ser quadrúpede).

Porfiri va distingir quatre significats d'aquesta noció:

1) el pertanyent a una espècie, però no a tot individu d'ella (per exemple, ser filòsof o practicar la medicina, que només pertany a l'espècie humana, però no a tot home);

2) el pertanyent a tots els individus d'una espècie però no a una sola espècie (per exemple, ser bípede);

3) el pertanyent a una sola espècie però només en un moment determinat (per exemple, l'encanecimiento dels cabells en la vellesa);

4) el conjunt dels altres tres significats: el que pertany a tota una espècie, només a ella i sempre (per exemple, la propietat de poder reir, que és específicament humana).

Kant, per part seva, va considerar que les propietats de les coses no poden derivar-se de la seva essència, en aquest cas, podríem obtenir analíticament les propietats de tots els conceptes. En canvi, Kant pensa que per a conèixer una propietat d'alguna cosa, de la substància, per exemple, cal sortir fora del seu mer concepte. El coneixement de la propietat «ser permanent», inherent a la substància, no s'obté per mera anàlisi del concepte de substància, sinó que implica la necessitat d'una síntesi. Només a través d'una intuïció pura a priori poden conèixer-se les propietats d'una cosa (veg. predicables).

A diferència de la mera possessió, que és un estat de fet, la propietat es concep com un dret d'usar i disposar d'una cosa, solament limitat per les lleis que, en determinades societats, li imposen límits (per exemple, a través del dret d'expropiació per a un benefici públic). En la filosofia política s'ha considerat la propietat ja sigui com un dret natural bàsic de la humanitat (tal és el cas de Locke, per exemple, i de molts jusnaturalistes), que fonamenta el pacte o «contracte social», la missió del qual és la salvaguardia d'aquest dret, o bé s'ha considerat com l'origen de tota desigualtat social i germen del mal social (Rousseau, o Proudhon que declarava que «la propietat és un robatori»). Per a Marx, la propietat privada ha de restringir-se als béns de consum, mentre que la propietat dels mitjans de producció, donat el caràcter social d'aquesta, ha de ser col·lectiva. D'altra banda, en la mesura en què considera que només el treball és font de valor, també considera que només ell pot fonamentar la propietat. Per això, el capitalista, que s'apropia de la plusvàlua generada per l'obrer, efectua un autèntic latrocinio.