Renaixement

 (de l'italià rinàscita, procedent del francès renaissance, renaixement, terme que ja Giorgio Vasari aplica, en el s. XVI, al «renaixement» de l'art i les lletres antigues)

Període històric i cultural, comprès entre 1350 i 1600, que es caracteritza, en un principi, per ser una «regeneració», «renovació» o «restauració» del gust artístic d'acord amb els ideals de l'antiguitat clàssica i que, posteriorment, es distingeix com una renovació de la societat en general pel «renaixement» de la cultura clàssica concebut, principalment, pels autors humanistes; fenomen propi inicialment d'Itàlia, es difon per tota Europa i acaba sent un dels pilars sobre els quals s'assenta la civilització occidental. El terme s'encunya en el s. XIX, per obra sobretot dels historiadors Michelet i Burckhardt, els qui també han determinat el seu significat general.

Es discuteix sobre la seva periodització: tant per a les dates del seu començament (Petrarca, poeta laureat, en 1341; Cola di Rienzo, que intenta restaurar la república antiga de Roma, en 1347; les conferències del bizantí Manuel Chrysoloras a Florència, en 1397) com per les de la seva finalització (el «sac» de Roma, en 1527; el concili de Trento, en 1545; la mort de Bruno, en 1600), així com sobre si suposa en veritat una ruptura de mentalitat amb l'època immediata anterior, que els mateixos autors renaixentistes anomenen pejorativament Edat «Mitjana», i que hauria de ser considerada com una època d'ignorància i foscor en oposició a la nova època de coneixement i lluminositat.

La formulació clàssica del que és el Renaixement es deu, en principi i sobretot, a l'obra de l'historiador suís Jacob Burckhardt, La cultura del renaixement a Itàlia (1860) (Trad. cast.: La cultura del Renacimiento en Italia, Iberia, Barcelona 1971.). Les seves tesis –un nou esperit italià que es caracteritza per l'exaltació de l'individu, com a home i com a ciutadà, i de la dignitat de l'home, l'interès per llegir i comentar els textos literaris antics, grecs i romans, el «descobriment del món i de l'home» a través dels viatges, l'exploració i l'observació de la naturalesa, la ruptura amb les idees medievals sobre la societat, la naturalesa i la filosofia– han estat, no obstant això, parcialment discutides per la crítica historiogràfica, sobretot respecte al supòsit de ruptura amb l'edat mitjana i a la definició d'aquesta com a època de foscors. Es va aixecar així una controvèrsia sobre el sentit fonamental del Renaixement i de l'humanisme renaixentista: si l'un i l'altre suposen una ruptura real amb la cultura de l'edat mitjana, un dels efectes principals de la qual seria la revolució científica, o si en realitat els humanistes, principals protagonistes del Renaixement, han de considerar-se només un parèntesi –perquè són només studia humanitatis– en l'evolució natural de la filosofia aristotèlica medieval cap a l'aparició de la ciència moderna. Pierre Duhem i Marshall Clagett, juntament amb Gilson, Kristeller, Crombie i uns altres defensen el segon punt de vista. L'originalitat de la revolució cultural del Renaixement, en canvi, tal com suposa la primera postura, és defensada autoritzadament, entre d'altres, per Alexandre Koyré (veg. citació) i Eugenio Garin (veg. citació).

L'humanisme és el principal agent del Renaixement; Garin identifica totalment tots dos conceptes. Francesco Petrarca (1304-1374), amic de Bocaccio (Sobre la pròpia ignorància i la de molts altres, 1367) és considerat justament el primer humanista; li segueixen Coluccio Salutati, Leonardo Bruni (1370/74-1444), Poggio Bracciolini (1380-1459), tots ells cancellers de la ciutat de Florència; Leon Battista Alberti (1404-1472), matemàtic, arquitecte, filòsof i teòric de la bellesa en l'art; Gianozzo Manetti (1396-1459), autor de De dignitate et excellentia hominis (1452), el primer dels elogis renaixentistes de la dignitat de l'home, escrit contra la concepció medieval de la misèria de la vida humana; Ermolao Barbaro (1453-1493), comentador i traductor d'Aristòtil, i impulsor així mateix de les seves doctrines; Lorenzo Valla (1407-1457), filòsof i filòleg en la cort d'Alfonso d'Aragó, a Nàpols, un dels més cèlebres humanistes (Sobre el plaer, 1431; Sobre el lliure albir, 1435-1439; Discurs sobre la falsa i enganyosa donació de Constantí, 1440; tres llibres d'Història de Fernando, rei d'Aragó, 1445-1446 ).

La filosofia del Renaixement es compon de diversos elements:

1. La tradició màgic-hermètica

Els escrits atribuïts a Hermes Trismegistos, l'anomenat corpus hermeticum, considerats autèntics per l'antiguitat i pel cristianisme dels primers segles, ho són també per als humanistes, una vegada traduïts per Marsilio Ficino, cap a 1460. Ajuden a trencar la imatge religiosa medieval del món i a construir una nova, que harmonitza la naturalesa, l'alquímia, la màgia i la religió. Els humanistes accepten de bon grat aquests escrits del «tres vegades gran» –en realitat composts per filòsofs pagans cap als segles II i III dC, que combinen el platonisme, amb la simbologia cristiana, la gnosi grega i el pensament màgic– que, d'una banda, parlen de la salvació de l'home a través del propi coneixement i, amb major precisió que els llibres de la Bíblia, de l'encarnació del Logos, i, per l'altre, d'una simpatia per afinitat de tot, del cel i la terra, de l'home i la naturalesa, que unifica el cosmos i ho fa comprensible i dominable per l'home pel poder del coneixement, segons l'adagi renaixentista «l'home savi domina el món»; per això, alguns d'ells són coneguts també com a «mags». S'afegeixen a aquests escrits hermètics, els Oracles Caldeus, escrits en el s. II dC, que barregen el culte als astres, amb la màgia, el platonisme i les religions orientals. Compostos en realitat per Julià el Teürg, però atribuïts a Zaratustra, a qui es considera també profeta –com a Hermes–, divulguen la «teurgia», o art de la màgia amb finalitats religioses. Els humanistes van considerar també autèntics els Himnes Òrfics -elogis a divinitats-, escrits que contenen una barreja de doctrines òrfiques, estoiques i cristianes antigues.

A més d'aquests escrits ocultistes, que posen en comunicació el macrocosmos amb el microcosmos, destaca l'afició a l'astrologia, específicament conreada en el Renaixement, basada principalment en el tractat de Ptolemeu sobre astrologia, el Tetrabiblon, i altres obres antigues recentment editades en aquella època.

Destaquen com a mags italians Girolamo Fracastoro (1478-1553), metge, filòsof, poeta i astròleg, considerat el fundador de la moderna epidemiologia, i que escriu Sobre la simpatia i l'antipatia de les coses, Girolamo Cardano (1501/06-1575), filosofo, metge i matemàtic, qui en De subtilitate (1547) i en De rerum varietate (1557) escriu sobre la «màgia natural», i Giambattista Della Porta (1535-1615), filòsof i científic, que conrea l'òptica (De refractione, 1593), la fisiognomia –investigació del caràcter de la persona a través de l'examen dels trets del rostre– (Sobre la fisiognomia humana,1580) i la màgia (Màgia naturalis sive de miraculis rerum naturalium,1558).

Paracels (1493-1541), nom que es dóna a si mateix el metge suís Theofrast Bombast von Hohenheim, s'interessa també per la màgia natural i la iatroquímica, o quimiatria –curació per mitjans químics–, i encara que de les seves investigacions, barreja sincretista de doctrines teològiques, filosòfiques, astrològiques, cabalístiques i alquímiques, sorgeix un cert interès per l'observació i l'experimento i la idea de la constitució química de l'home, roman allunyat dels camins de la veritable ciència i serà criticat per Bacon.

Neoplatonisme renaixentista

El Plató que coneixen els humanistes està constituït fonamentalment pels diàlegs platònics que s'editen en el s. XV i el neoplatonisme que recull totes les interpretacions i tradicions antigues afegides a les doctrines platòniques: l'escepticisme, l'eclecticisme de l'època hel·lenística, Plotí, el Pseudo-Dionís i la tradició màgic-hermètica.

Al platonisme conegut de l'edat mitjana, s'afegeix tota la tradició platònica dels bizantins, que arriba a Itàlia en tres ocasions diferents: al començament del s. XIV, amb els primers savis grecs que arriben a Florència a ensenyar grec als humanistes; en 1439, en ocasió del concili de Ferrara-Florència; en 1453, a causa de la caiguda de Constantinoble. Amb ells arriben també les seves disputes internes sobre la primacia entre Plató i Aristòtil, sostingudes sobretot per Georgios Gemisto Plethon (1355-1452), Georgius Scholarios Gennadio (1405-1492 també conegut com a Jordi Curtesi) i Bessarión (1400-1472), que intenta la conciliació (veg. filosofia bizantina).

Existeix també la tradició occidental platònica, d'origen medieval (Pseudo-Dionís i [[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Escot Eriúgena]]), el major exponent del qual és Nicolau de Cusa, continuada després per l'Acadèmia Florentina.

A part de Nicolau de Cusa, que no és considerat ni exclusivament medieval ni pròpiament humanista, i que segueix la línia medieval platònica marcada sobretot pels escrits del Pseudo-Dionís, els humanistes pròpiament platònics són Marsilio Ficino (1433-1499), iniciador de l'Acadèmia Florentina, traductor del Corpus Hermeticum, dels Himnes Òrfics i, sobretot, de les obres de Plató (de 1463 a 1477), i Pico della Mirandola (1463-1494), conreador a més de la càbala, i harmonitzador de Plató i Aristòtil.

Renaixentistes aristotèlics

Entre els humanistes es renoven les tradicionals discussions entorn de les tres interpretacions típiques del pensament d'Aristòtil: la d'Alexandre d'Afrodisia, la d'Averrois i la de Tomàs d'Aquino. Enfront de la interpretació escolàstica, difereixen que, posats a triar entre l'autoritat d'Aristòtil i el que ensenya l'experiència, prefereixen aquesta. Pietro Pomponazzi, el més important dels humanistes aristotèlics, segueix la interpretació alexandrista en el seu Tractat sobre la immortalitat de l'ànima (1516).

Altres filosofies hel·lenistes reviuen amb el Renaixement: l'escepticisme, procedent sobretot de les traduccions dels textos de Sext Empíric, és conreat d'una manera peculiar per Michel de Montaigne, a França, i l'estoïcisme de Sèneca per Justo Lipsio, que ho divulga per Alemanya i Bèlgica. Lorenzo Valla (1407-1457), en el seu Del veritable i del fals bé, reelaboració de Sobre el plaer (1431), segueix la pauta marcada per l'epicureisme.

Filosofies de la naturalesa renaixentistes

El Renaixement, intervingut ja el s. XV, desenvolupa els seus propis sistemes filosòfics, que representen la culminació del naturalisme humanista: Telesio, Bruno i Campanella, als quals pot unir-se el pensament ja gairebé modern de Leonardo da Vinci.

Bernardino Telesio (1509-1588), en el seu De rerum natura iuxta pròpia principia [Sobre la naturalesa segons els seus propis principis] (1565), elimina de la naturalesa tot element màgic, critica l'enfocament racionalista i teòric que Aristòtil fa d'ella, i sosté que ha de ser entesa a través de la «sensibilitat» en els seus propis principis (calor, fred). Giordano Bruno (1548-1600), al contrari que el seu predecessor, aprofita tots els elements màgic-hermètics i cabalísticos, subministrats per Ficino i escaig, i amplia la visió naturalista a un univers infinit en extensió i nombre que identifica amb la divinitat (De l'infinit: l'univers i els mons, 1584). Tommaso Campanella (1568-1639), autor de Filosofia demostrada pels sentits (1591), Del sentit de les coses i de la màgia (1604) i d'una Metafísica en 18 llibres, intenta una síntesi de metafísica naturalista, teologia, màgia, astrologia i política utòpica, i difon la idea d'un coneixement obtingut per experiència interior: per sapientia, en el seu sentit original de «sabor». La sensació és, per tant, una interiorització que posa en contacte a l'home amb la naturalesa; per a alguns, es tracta d'un antecedent del cogito cartesià.

La filosofia política

Els humanistes, literats i polítics alhora –alguns d'ells van ser cancellers de Florència– mostren un evident interès per la cosa pública. D'altra banda, l'humanisme va unir des del principi el cultiu de les arts (retòrica, lògica, filologia) amb el de la moral i la política. Nicolau Maquiavel (1469-1527) és considerat l'iniciador de la teoria política moderna, perquè identifica el seu objecte propi i independent dels principis de la metafísica i la moral. El seu naturalisme humanista es manifesta en el Príncep (1531) com a realisme polític: la política tracta de l'home tal com és i no de l'home tal com ha de ser. D'aquesta actitud realista s'aparta la Utopia (1516) de Thomas More (1480-1535); és una defensa en el terreny del que no és, però hauria de ser, de la comunitat de béns i de la igualtat humana. A aquestes aportacions bàsiques, cal afegir la tesi de la sobirania de l'estat del teòric polític Jean Bodin, exposada en Sis llibres sobre la república (1576), en els quals defensa l'absolutisme dels estats moderns.

La revolució científica

El fruit més fecund del moviment cultural del Renaixement és la denominada revolució científica, a saber, el procés històric mitjançant el qual fa la seva aparició la ciència moderna, que s'inicia amb la revolució copernicana, es desenvolupa al llarg del s. XVII amb Galileu i Descartes, i culmina amb el sistema del món i la mecànica clàssica de Newton, ja iniciat el s. XVIII.

A aquesta tesi s'oposa l'anomenada «rebel·lió dels medievalistes», que sostenen que la revolució científica no és un producte atribuïble a cap ruptura intel·lectual succeïda durant el Renaixement, sinó que és més aviat una continuació evolucionada de la ciència medieval (tesi de P. Duhem, M. Claget, A. de C. Crombie i uns altres).

El sorgiment de la ciència moderna, en el s. XVI, està marcat per l'aparició de dues obres: D'humani corporis fabrica, d'Andrea Vesal (1514-1564) i De revolutionibus orbium coelestium, de Nicolau Copèrnic (1473-1543), ambdues de l'any 1543. La relació que pugui teixir-se entre l'aparició de la ciència moderna i les condicions socioculturals del Renaixement és una qüestió sempre debatuda. A. Rupert Hall, després de distingir dos possibles tipus de causa (el referible a un canvi de societat, que exigeix un canvi en l'orientació de la ciència, i el referible a un canvi en l'orientació de la mateixa ciència) i enumerar, criticant per insuficients, tot un seguit de possibles causes –el canvi de la visió del món; el desenvolupament de la tecnologia (arquitectes, agrimensores, enginyers, constructors de bucs, artilleros); l'augment del comerç i la indústria; la vinculació de la ciència amb la cultura tècnica i amb el protestantisme, en concret; la florida de certes tradicions medievals, entre elles la mecànica o l'empirisme del s. XIV; el predomini de Plató sobre Aristòtil, per obra sobretot dels neoplatònics florentins, amb l'augment de l'interès per les matemàtiques; el possible influx de la màgia sobre la ciència, que adopta com a objectiu el domini sobre el món, i, finalment, el cultiu de la ciència en àmbits no universitaris–, rebutja la hipòtesi d'un factor únic i dramàtic -intern o extern- responsable de l'evolució científica al començament de l'Edat Moderna, la qual cosa equival a concedir pes i influx a tots els esmentats, i destaca com a factor explicatiu de la irrupció d'una nova manera de fer ciència el «desig de proposicions demostrables sobre el món real», les ganes d'explicar com és realment el món (veg. text).

Estudis