Pierre Duhem

Físic i matemàtic francès, nascut a París. A 20 anys ingressa en l'École Normale superior per a estudiar física; va ser professor a les universitats de Lille, Rennes i Bordeus, membre de l'Acadèmia de Ciències i va destacar com a historiador de la ciència, àmbit en el qual va assolir majors èxits que en els seus estudis sobre física. La seva obra màxima en aquesta faceta és Le système du monde: histoire des doctrines cosmologiques de Platon à Copernic (1913-1959), obra programada en 12 volums, dels quals en morir n'havia escrit només deu. Una de les seves tesis històriques més conegudes és la revaloració del període medieval com a pròleg directament relacionat amb la revolució científica de Copèrnic i Galileu. En el manteniment d'aquesta tesi van tenir-hi alguna cosa a veure les seves profundes conviccions catòliques.

Les seves idees sobre filosofia de la ciència les va desenvolupar sobretot en La théoríe physique: són objet et sa structure (1906). Les seves contribucions més importants a la filosofia de la ciència són la seva crítica insistent contra l'inductivisme de la ciència clàssica i la importància que dóna a l'observació, a la qual considera «carregada de teoria» (veg. text). Aquest punt de vista, després generalment acceptat, li porta a cert convencionalisme, en la línia de Poincaré, però lluny de les exageracions de Le Roy, amb el qual interpreta les lleis científiques com constructes de la ment humana, que no donen una veritable explicació de la realitat física. Encara que mai mantingués, com sí que va fer Poincaré, que les afirmacions de la mecànica clàssica eren absolutament certes perquè es tracta només de definicions convencionals, sempre va admetre que eren contrastables amb l'experiència, no aïlladament, però sí dins d'un sistema físic global.

Aquesta última tesi, que es va traduir en l'asseveració segons la qual no és possible realitzar experiments crucials, i es coneix amb el nom de tesi de Duhem-Quine.