Pseudo-Dionís
De Wikisofia
Amb el nom de Pseudo-Dionís es coneix un autor d'inspiració neoplatònica i cristiana de finals del segle V i començaments del VI els textos del qual van ser atribuïts a Dionís l'Areopagita, el qual, segons els Fets dels Apòstols, va ser deixeble de Sant Pau, qui el va convertir al cristianisme en l'Areópago d'Atenes. Com que els escrits del pseudo-Dionís van ser atribuïts a aquell deixeble de Sant Pau, van adquirir una gran importància en la teologia i la filosofia medieval, especialment a partir de la seva gran influència sobre [[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Escot Eríugena]]. El Pseudo-Dionís no va poder haver viscut abans del segle V, ja que les seves obres són en bona part una imitació de les del filòsof neoplatònic Procle, de les quals fins i tot apareixen transcrits paràgrafs sencers. Els seus escrits apareixen citats per primera vegada l'any 532 i, encara que llavors es va pensar que potser eren apòcrifs, posteriorment es van considerar veritablement escrits pel deixeble de Pau de Tars. A partir de la traducció al llatí efectuada per Escot Eríugena, la influència dels escrits del supòsit Dionís l'Areopagita va ser cada vegada més gran. Caldria esperar que, després d'un estudi filològic, Lorenzo Valla i Erasme descobrissin que, en realitat, tals escrits eren una imitació de les obres de Procle en les quals l'ara ja anomenat Pseudo-Dionís va substituir els noms dels conceptes metafísics del filòsof neoplatònic pels de les nocions teològiques cristianes. D'aquesta manera apareix com un autor que va voler conciliar les tesis neoplatòniques amb les del cristianisme i, per això, tot el que sosté en les seves obres, àdhuc sent realment neoplatònic, el Pseudo-Dionís ho atribueix a una mera exègesi de les Sagrades Escriptures. Especialment, la processó de les tres hipòstasis neoplatòniques apareix en aquests escrits com la manifestació de la santíssima Trinitat. Segons ell, Déu és anterior al ser i a les idees, i identifica a l'U neoplatònic amb el Déu Pare; a la segona hipòstasi o logos amb Jesucrist i a la tercera hipòstasi amb l'Esperit Sant. D'altra banda, igual que Procle, el Pseudo-Dionís defensa la teologia apofàtica o teologia negativa: el màxim coneixement és el no-saber místic, ja que per a comprendre a Déu cal prescindir de tota determinació. El camí del coneixement de Déu és doble: d'una banda comença amb la via positiva, que consisteix a predicar d'Ell les perfeccions simples de les criatures; però, d'altra banda, acaba amb la via negativa, que consisteix a negar-les, però no privativament, sinó en sentit transcendent. En aquesta segona via la negació és com una superafirmació, que dóna lloc a l'anomenada via eminentiae o via excellentiae dels escolàstics. Déu està més enllà de tot concepte, ja que és supra-ser, supra-esperit, supra-substància i supra-bondat.
Atès que, d'una banda, la seva obra és pròpiament neoplatònica però, d'altra banda, es considerava escrita per un deixeble directe de Sant Pau, les evidents discrepàncies respecte a l'ortodòxia cristiana van tendir a ser difuminades. No obstant això, malgrat la seva inspiració neoplatònica, el Pseudo-Dionís no és pròpiament monista ni panteista ni emanatista. Ara bé, en la mesura en què els filòsofs posteriors van desenvolupar les seves tesis coherentment, originaven un pensament que introduïa en el mer formulisme teològic oficial de l'Església, un element de problematicitat que va tenir en Escot Eríugena al seu representant més destacat, raó per la qual va tenir el mèrit d'obrir camins crítics dins d'un pensament que tendia a l'esclerotització.