Autor:Aristòtil

(En grec Ἀριστοτέλης)

Filòsof grec (Estagira, 384 aC - Eubea, 322 aC), probablement el de major importància juntament amb Plató, en tota la història de la filosofia. Conegut també com "El Filòsof" (apel·latiu que se li donà en l'edat mitjana) o, més comunament com l'«estagirita» (pel fet d'haver nascut a la ciutat jònia d'Estagira (o Estageira, l'actual Stavro, en la península Calcídica). El seu pensament va abastar des de la lògica, de la qual és considerat fundador, fins a la metafísica, l'ètica, la psicologia, la cosmologia i les ciències de la naturalesa. De fet, va ser també un notable estudiós de la zoologia, àmbit on va desenvolupar importants coneixements. La seva influència i la del conjunt de l'aristotelisme, va ser dominant durant molts segles i, de fet, l'interès per l'estudi del seu pensament mai ha decaigut.

Biografia, context i obres

Aristòtil va ser fill de Nicòmac, metge d'Amintas, rei de Macedònia. (veg. asclepíades). El fet de ser macedoni i pertànyer a una família vinculada a la casa reial, explica que fos nomenat per Filip II preceptor d'Alexandre Magne i que, en ocasió dels moviments secessionistes d'Atenes, hagués de fugir per dues vegades d'aquesta ciutat. Va viure la seva infància a Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneu, amb el seu tutor, Pròxen, qui el va enviar a Atenes perquè completés allí la seva educació. L'any 367/366 aC ingressa Aristòtil, a 17 anys, en l'Acadèmia de Plató, rebutjant l'escola del sofista Isòcrates. L'ingrés d'Aristòtil en l'Acadèmia platònica, provisionalment presidida pel matemàtic Èudox de Cnidos, creador del model astronòmic de les esferes concèntriques, coincideix amb l'època -i aquest fet ha de considerar-se totalment transcendental per a la seva filosofia- en què Plató, que tenia ja llavors 60 anys, es trobava a Sicília, en el seu segon i de nou desafortunat viatge a Siracusa, del que no torna fins al 364 aC; és, doncs, el moment en què en el pensament platònic comença el període –«abstracte i metodològic», segons Jaeger–, de crítica a la teoria de les idees (representat, sobretot, pels diàlegs Teetet, Sofista, Polític, Parmènides i Fileb). Aristòtil roman en l'Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató.

Les obres que es coneixen d'Aristòtil pertanyents a aquests anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la teoria de les idees, que havia de ser la de l'Acadèmia: Grilo, Eudem, Protrèptic, Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l'estil dels diàlegs platònics, i poden anomenar-se obres exotèriques, o de divulgació, a diferència de les esotèriques, que configuren el cos d'obres aristotèliques posteriors.

Conegut com «la ment» i com el filòsof, per la seva capacitat, i també com «el lector» per la seva afició a la lectura, que practicava directament sense l'ajuda de l'esclau lector com era costum, i molt possiblement el membre més destacat de l'Acadèmia, no passa a dirigir-la a la mort de Plató, i es nomena en el seu lloc a Espeusip. A causa de la frustració per aquest nomenament, per a fugir del perill –Filip de Macedònia havia iniciat ja la conquesta de Grècia i tot macedoni era mal vist a Atenes–, o convençut Aristòtil que la nova direcció no mantindria l'esperit platònic, acompanyat de Xenòcrates, un dels components amb major fama de l'Acadèmia, deixa Atenes i l'Acadèmia, i es dirigeix, destruïda ja Estagira pel rei macedoni, a Atarneu, a Àsia Menor, on l'acull Hèrmies, senyor d'aquella ciutat i amic de la seva família. Juntament amb Erast i Corisc, tots dos d'Escepsis, citats per Plató en la seva carta sisena com a antics alumnes de l'Acadèmia, i posteriorment Teofrast d'Eresos, funda en Assus una escola semblant a la d'Atenes, i roman en aquella regió del 347 aC al 345 aC. Passa després a Mitilene, a l'illa de Lesbos, on funda una altra escola similar, i allí es dedica a estudis i observacions de ciències naturals fins al 342 aC, data en què Filip de Macedònia el nomena tutor del seu fill Alexandre, de 13 anys. Possiblement per aquesta època escriu o comença la redacció d'algunes de les seves obres sobre la naturalesa, com per exemple Sobre les parts dels animals, i molt possiblement també data d'aquesta època De la filosofia, obra molt coneguda entre els antics, i que Jaeger denomina «manifest» sobre la filosofia i crítica de la teoria de les idees de Plató.

Alexandre Magne

En el 342 aC Aristòtil marxa a Pela, amb Pitias, germana o neboda d'Hèrmies, amb qui havia contret matrimoni a Atarneu, i aviat té coneixement de la mort del seu amic Hèrmies, aliat de Filip i capturat a traïció pels perses; a ell li dedica un epigrama escrit sobre el seu cenotafi, que més tard serà utilitzat en contra seva. En el 340 aC, nomenat Alexandre regent a 16 anys, per l'absència de Filip dedicat a la campanya empresa contra Bizanci, Aristòtil deixa la seva labor com preceptor, però obté d'Alexandre la reconstrucció d'Estagira, la seva ciutat natal, on s'instal·la fins al 335 aC. En el 336 aC, apunyalat el rei Filip per un dels seus mateixos guardaespatlles el dia de les noces de la seva filla i la vigília del començament de la gran campanya contra Pèrsia, el succeeix Alexandre (336-323 aC) qui, després d'anar-se'n sobre tota Grècia i dominar-la, la uneix al seu atac contra Pèrsia. Aristòtil li dedica el seu tractat Sobre la monarquia.

La fundació del Liceu

Aristòtil torna a Atenes el 335 aC, a 50 anys i als 13 d'haver sortit d'ella, i inicia la tercera fase de la seva vida fundant la seva pròpia escola, el Liceu, que no destinarà, com l'Acadèmia, a la investigació de la matemàtica i la dialèctica, sinó a unes investigacions de caràcter més ampli relacionades amb la ciència de la naturalesa. Com a metec que és, no pot adquirir terrenys i s'instal·la en un pòrtic llarg d'un gimnàs públic, fora de les muralles, al costat d'un santuari dedicat a Apol·lo Lici (Apóllon Lýkeion). El nom en grec de pòrtic, perípatos, d'una banda, i el de l'heroi del santuari, per un altre, ha donat origen a les dues denominacions amb què històricament es coneix a l'escola d'Aristòtil: el Liceu i el Perípatos. Va romandre al capdavant de la seva Escola fins a la mort d'Alexandre Magne, ocorreguda als seus 32 anys, mentre esperava conquistar Aràbia. Després de la mort del rei macedoni, es va produir a Atenes una autèntica persecució contra tot sospitós d'haver pertangut al bàndol dels quals volien una Grècia unida i dominada per Macedònia. Aristòtil, tradicional amic de la cort macedònica, va ser vist pels partidaris de Demòstenes com un d'ells; acusat d'impietat (asébeia) per l'himne funerari compost en honor d'Hèrmies i privat de la protecció del regent Antípatros, que havia acudit a reunir-se amb Alexandre, es veu obligat a marxar d'Atenes. Es refugia en Calcis, en les possessions heretades de la seva mare, i mor al cap d'uns mesos, en la plena maduresa dels seus 62 anys, d'una malaltia de l'estómac.

Va ser per un temps costum general entre els historiadors sostenir que l'Estagirita va redactar les seves obres més importants, el conjunt de les anomenades esotèriques, durant el període de la seva vida transcorregut en el Liceu. Les investigacions de Werner Jaeger (1888-1961), exposades en Aristòtil. Bases per a la història del seu desenvolupament intel·lectual (1923) (vegeu la citació), van intentar demostrar que les anomenades obres d'Escola d'Aristòtil no van ser compostes en els últims 12 anys de Liceu, sinó que el conjunt del Corpus aristotèlic està subjecte a l'esdevenidor d'una composició duta a terme a través dels anys en diverses fases sense homogeneïtzar: els anys de joventut en l'Acadèmia, els anys intermedis de viatges a Àsia Menor i Macedònia, i els anys de maduresa en el Liceu; tesi, d'altra banda, només parcialment admesa en l'actualitat.

La mort d'Aristòtil i el destí de les seves obres

A la mort d'Aristòtil, el va succeir en la direcció del Liceu Teofrast d'Eresos, el seu deixeble preferit. Teofrast va dirigir l'Escola fins a 288/284 aC, orientant les seves investigacions encara més cap a la naturalesa i el coneixement empíric. Amb la mort d'Aristòtil es va iniciar una successiva deterioració del Liceu, que només va renéixer d'alguna manera amb Andrònic de Rodes. Una de les causes d'aquesta crisi pot atribuir-se al fet que en morir Teofrast, que també havia heretat la important biblioteca d'Aristòtil, va llegar aquesta a Neleu d'Escepsis, fill de Corisc. Aquest es va endur la biblioteca a l'Àsia Menor i la va traspassar als seus hereus, els quals, no tenint massa interès en ella, la van ocultar en un celler perquè no caigués en mans dels Atàlides, que anaven a la recerca de tresors i llibres per a la capital, Pèrgam. Apel·licó, bibliòfil, els va comprar i els va portar a Atenes, on van ser confiscats per Sila i traslladats a Roma (86 aC). Andrònic de Rodes, l'onzè director del Liceu, interessat a recuperar els llibres d'Aristòtil, es va traslladar a Roma, va entrar en contacte amb el gramàtic Tirannió, que els revisava, i entre els anys 40-20 aC va ordenar i va publicar les obres d'Aristòtil, que des de llavors es coneixen amb el nom de corpus aristotelicum (veg. llista de les obres).

El conjunt de les obres autèntiques d'Aristòtil sol dividir-se en grups que recorden la seva classificació de les ciències.

L'Organon, que encara que no és ciència és un instrument per totes elles –la lògica, nom que Aristòtil no va usar–, comprèn les Categories (estudi dels termes fonamentals), la Interpretació (estudi de l'enunciat o proposició), els Analítics primers i segons (estudi del sil·logisme formal i de la demostració científica, respectivament), els Tòpics (estudi del sil·logisme probable per a sortir al pas de qualsevol problema) i les Refutacions sofístiques (tractat dels sofismes).

El segon grup el constitueixen els llibres sobre la naturalesa: Física (sobre moviment i canvi en general), Sobre el cel (cosmologia i astronomia), Sobre la generació i la corrupció (sobre les quatre qualitats fonamentals de la matèria) i Meteorològic (estudi dels fenòmens del cel). S'inclou en aquest grup la psicologia i la biologia: Sobre l'ànima (història o investigació sobre l'ànima, principi vital), Parva naturalia (petits tractats sobre psicologia i biologia), Història dels animals (investigacions zoològiques, considerada una de les seves obres mestres), Les parts dels animals, El moviment dels animals i La generació dels animals.

Després dels llibres físics, els metafísics, és a dir, els 14 llibres de la Metafísica, nom l'origen del qual s'atribueix al fet d'haver-los situat Andrònic de Rodes darrere dels llibres de física: metá tà physikà (després dels llibres de física). Sembla que va ser Simplici, neoplatònic del s. VI dC, el primer a aplicar aquest nom al contingut d'aquests llibres.

La filosofia pràctica es compon de llibres que tracten d'ètica i política: Ètica a Nicòmac (la més important, dedicada al seu fill Nicòmac), Ètica major (breu i potser espúria) i l'Ètica a Eudem (platònica, i possiblement espúria). Els 10 llibres de l'Ètica nicomaquea remeten a la Política, obra en què, des d'una perspectiva més empírica que ideal, Aristòtil estudia el règim polític, o el govern de la ciutat, àmbit on es desenvolupa l'ètica.

El grup de les ciències poiètiques o productives comprèn llibres de retòrica i poesia: la Retòrica (com convèncer amb el discurs), i la Poètica (com fer una obra d'art), on l'art és mimesi, imitació de la naturalesa.

Afegeixin-se a aquestes obres les escrites en la seva joventut, en l'Acadèmia platònica, ja esmentades: Grilos i Eudemos, i Protréptic o exhortació a la filosofia. Aristòtil va compilar, a més, fins a 158 constitucions de ciutats-estat gregues; de les quals es conserva la Constitució d'Atenes (fragments).

Malgrat la importància i influència de la interpretació que W. Jaeger (1923) fa del corpus aristotelicum, se sosté en l'actualitat que, àdhuc sent veritat que ha de tenir-se en compte una evolució a través de les èpoques del pensament d'Aristòtil –vida en l'Acadèmia, anys de viatges i fundació i permanència en el Liceu–, la seva obra posseeix suficient unitat i homogeneïtat per a poder parlar d'un sistema i una filosofia aristotèlics.

La filosofia d'Aristòtil

La crítica a la teoria platònica de les idees i la divisió de les ciències

La filosofia d'Aristòtil es presenta, gairebé des del primer moment, com una crítica sistemàtica a la teoria de les idees platòniques (veg. text) i un intent de substituir la visió idealista platònica per una especulació de signe realista basada en el sentit comú i l'experiència. La seva divisió i estructuració del saber, que influirà durant segles, és ja simptomàtica: el saber és múltiple i no es funda en principis únics; no existeix una sola ciència dialèctica (com en Plató), sinó que cada camp del saber té els seus propis principis (veg. text).

Tot coneixement (episteme) és, segons Aristòtil, «pràctic (episteme praktiké), productiu (episteme poietiké) o teòric (episteme theoretiké)» (Metafísica, 1025b). El saber productiu és la tècnica de saber fer coses, com l'art, l'agricultura, la retòrica i la poètica. El pràctic és el saber que millora la conducta humana: l'ètica i la política. El teòric no té un altre objecte que la recerca de la veritat, en un mateix i en les coses. Aquesta triple divisió permet una molt raonable classificació de les diferents ciències: lògica, física, psicologia, biologia, política, ètica, etc., i abans de res la filosofia primera, la posteriorment anomenada metafísica, creada per Aristòtil i que pretén ser un tipus especial de saber, les vicissituds del qual ompliran de forma intensa la història cultural d'occident.

Al saber –del qual diu Aristòtil que «tots els homes per naturalesa desitgen saber» (Metafísica, 980a)–, en la seva forma de coneixement teòric, l'anomena ciència (vegeu la citació). Tres són les ciències teòriques: la matemàtica, la ciència de la naturalesa i la filosofia primera. A aquesta última atribueix com a objecte propi l'estudi de les substàncies separades i immutables; a la física incumbeix l'estudi dels objectes separats, però subjectes a moviment i canvi, i a la matemàtica els objectes només separables de la matèria per abstracció, però no subjectes a moviment i canvi. I aquest triple objecte d'estudi indica que el que es diu realitat ho és en diversos sentits. A la filosofia primera la considera ciència divina, teologia, i la defineix com a «ciència de l'ésser en tant que ser», perquè s'interessa només per un únic aspecte de les coses: en tant que són o existeixen. De la matemàtica s'ocupa poc Aristòtil (ho feia l'Acadèmia de Plató), però d'ella pren l'estructura axiomàtica com a model de coneixement, i s'interessa més aviat pel que és viu i dotat de moviment.

El punt de partida és, d'una banda, l'observació que és innegable el canvi i l'alteració en les coses –el problema dels presocràtics– i, per l'altre, la convicció que només hi ha coneixement veritable de l'immutable (veg. text). Com pot haver-hi, doncs, un veritable coneixement de la naturalesa?

La visió de la naturalesa: el canvi. (Matèria - forma / acte - potència / les quatre causes

La visió que té Aristòtil de la naturalesa és la d'un naturalista o biòleg que hi veu la manifestació multiforme de la vida en les coses que neixen o pereixen, canvien, s'alteren o es transformen. El moviment, la vida, ha de venir d'algun principi, perquè «tot el que es mou és mogut per alguna cosa»; aquest principi, en les coses naturals, no pot ser, per definició, sinó intern a les coses mateixes (veg. text).

Per a entendre el canvi, cal disposar d'una terminologia adequada, que permeti parlar sense contradicció sobre les coses que canvien, de manera que sigui possible dir i entendre que el que canvia no es crea del no-res ni tampoc desapareix, sinó que canvia en algun aspecte i en algun aspecte no canvia, romanent d'alguna manera també idèntic a si mateix; els presocràtics van mancar d'aquesta terminologia.

Aristòtil, doncs, replanteja el problema essencial de la filosofia natural presocràtica: l’explicació del canvi. Introdueix dos parells de conceptes que exerciran una gran influència: matèria i forma (que interpretats dinàmicament passen a ser potència i acte). Si A es transforma en B, no és correcte dir que A és anihilat i B creat del no-res (concepció que conduïa als problemes plantejats per Parmènides): cal admetre que hi ha sempre la continuïtat d’un substrat.

Si, doncs, en tot canvi sempre hi ha un substrat que roman, aquest substrat és la matèria. Tota entitat material té, a més, una forma o essència que la configura. El canvi, llavors, consisteix en la substitució d’una forma per una altra. Quan l’escultor transforma el bloc de marbre en una escultura, substitueix la forma del bloc marmori per la de l’escultura en la mateixa matèria, el marbre. Si el fuster transforma un arbre en una taula, la matèria roman: és la mateixa fusta, però canvia de forma. (Aquesta forma, doncs, no és simple forma geomètrica, sinó que té un sentit ampli, que és el que apareix en termes com formació, trans-formació, in-formació, etc. Per Aristòtil aquest concepte és el de l’organització peculiar d’una matèria que li permet de complir uns fins específics). La forma o essència de la taula és comuna a totes les taules (en la mesura en què totes les taules “són” taules, indistintament de si són quadrades, rodones, grogues o verdes). En canvi, la matèria d’aquesta taula és pròpia d’aquesta única taula: és principi d’individuació. No existeix cap matèria sense una determinada forma; la matèria més elemental és la dels quatre elements (foc, aire, aigua, terra). Per la seva banda, la matèria sense cap determinació (matèria primera) és abstracció pura. Així, doncs, no pot existir forma que no sigui forma d’alguna matèria; però tampoc no pot existir matèria que no tingui una determinada forma.

La negació de la possibilitat de formes separades de la matèria és la crítica fonamental a la teoria de les idees de Plató. Però si la forma no existeix separada de la matèria, tampoc la matèria pot existir sense forma. No pot existir cap entitat S que no tingui algunes propietats P. Així, el que hi ha és algun S que és P, i per tant el que és, és (com deia Parmènides), però no és ésser indeterminat, sinó que és quelcom que té algunes qualitats o determinacions. En aquest sentit deia Aristòtil que “l’ésser es diu de moltes maneres”

Si, com hem vist, el canvi és la substitució d’una forma per una altra, cal determinar els factors o principis (arkhai) del canvi, a saber: la matèria, la forma (vegeu hilemorfisme) i la privació, és a dir, el substrat, que queda, però que adquireix aquella forma de la qual està privat i, en això mateix, canvia (vegeu text d'Aristòtil sobre el canvi). El canvi, vist des d’aquesta perspectiva, no és sinó l’adquisició d’una forma de la qual la matèria substrat, o el subjecte, està privada (vegeu cita i vegeu text).

Des d’un punt de vista dinàmic, el canvi és el pas de la potència a l’acte. La distinció entre acte i potència es pot entendre com que la potència és a l’acte com la possibilitat ho és a la realització. Equival a formular que un procés només es produeix si n’existeixen les precondicions.

La potència és correlativa de la matèria, i l’acte de la forma. Segons Aristòtil, tot està en acte (enérgeia, entelékheia) o en potència (dýnamis); tot, en efecte, té una determinada realitat i una determinada capacitat o possibilitat de ser alguna altra cosa o poder realitzar quelcom: l’home que no sap música pot aprendre-la, un nen de pocs mesos pot arribar a ser adult i una llavor pot convertir-se en arbre; però cap humà pot esperar que li surtin ales ni la llavor confiar a ser una au. No tot pot ser qualsevol cosa; s’està en potència només respecte d’allò que es pot ser. Moviment és, llavors, estar en trànsit des del que s’és al que es pot ser: «l’actualitat del potencial pel que fa a tal» (vegeu text d'Aristòtil).

L’actualització d’una realitat, com hem vist, és feta en virtut de les causes. Aristòtil en reconeix quatre:

1. causa material,
2. causa formal,
3. causa eficient o iniciadora del canvi i
4. causa final.

La causa material és la pròpia matèria. La causa formal és la forma. La causa eficient és l’agent o “allò d’on ve l’origen immediat del moviment o repòs”. La causa final és la finalitat que presideix el procés i que no és necessàriament conscient: Aristòtil admet una teleologia en la natura (el seu principal argument és el de la permanència dels tipus biològics).

Ni el substrat pot adquirir una forma de la qual està privat, ni el que està en potència passa a ser actualitat sense la presència i actuació d’una causa. Les causes (aitíai) expliquen el canvi; matèria, forma, iniciador del canvi i fi -causa material, formal, eficient i final- constitueixen quatre maneres diferents de contemplar el fenomen del canvi. La teoria aristotèlica de les causes és una de les teories paradigmàtiques d’Aristòtil. Les causes van ser l’explicació dels canvis del món físic durant segles, les va rebutjar la ciència moderna i alguna d’elles persisteix formant part encara de la nostra manera de parlar.

La «filosofia primera» (metafísica - ontologia), la teoria de la substància i les categories

Les causes no són només explicacions del canvi; pertanyen, en tant que aspectes de les coses, a l'estructura de la realitat: són les línies mestres per les quals transcorre la comprensió de l'univers. En la psicologia aristotèlica, l'home apareix com ser capaç de comprendre tot l'univers i de tendir a això portat per l'ànsia de saber. Aquesta comprensió de l'univers com un tot requereix la consideració de les coses en allò que hi ha de més general: merament en tant que existents; atenir-se a aquesta consideració és investigar la realitat només com a tal realitat. A aquesta investigació l'anomena Aristòtil ciència de l'ésser, o «filosofia primera» (veg. text), i la tradició, metafísica o bé ontologia, i a ella incumbeix la investigació de «les causes primeres del que és, en tant que alguna cosa és».

El que apareix a la vista de l'enteniment, quan contempla la realitat només en tant que és, és la substància (ousía), o entitat (veg. text). El món és, metafísicament parlant, un tot estructurat de substàncies o de maneres de la substància (accidents), i substància o entitat és, primàriament, l'essència i l'individu compost de matèria i forma (hilemorfisme); hi ha moltes maneres de ser i de dir «que alguna cosa és», però totes es diuen en relació amb una sola (veg. text), que és l'entitat o substància. Sota la constant inestabilitat de tot l'existent, posada en clar per la física, la metafísica troba punts sòlids on fundar el coneixement: el que Aristòtil anomena substància, entitat, essència, ousía, amb un doble sentit fonamental. Aquest doble sentit del concepte de substància contempla els dos aspectes següents:

• com la pregunta pel «què és» (aspecte lògic, reductible a l’intel·ligible: forma o essència -en la tradició medieval aquesta és la pregunta per la quidditat i demana una definició essencial-) i
• com «allò que és» (aspecte ontològic, reductible en ser individual: acte -en la tradició medieval aquest sentit fa referència al que existeix);

però un sentit implica necessàriament l’altre, perquè la forma o essència solament pot existir essent acte, és a dir essent actualitzada (vegeu la citació sobre l'acte).

De la mateixa manera que no existeix la matèria sense forma, ni la forma sense matèria; de la mateixa manera que acte i potència tampoc poden donar-se aïlladament, tampoc pot donar-se alguna cosa que no sigui “essent” d’alguna manera.

La metafísica, l'ontologia, mira en perspectiva, buscant el coneixement més enllà dels individus i les coses concretes: «Si no hi ha res a part dels individus, no hi haurà res intel·ligible, sinó que totes les coses seran sensibles, no hi haurà ciència de res, tret que s'anomeni ciència a la sensació» (vegeu la citació).

Les substàncies, o entitats, són de tres classes: dues físiques (corruptible una, com les plantes i els animals, i incorruptible i eterna l'altra, però mòbil, com els astres del cel) i una immòbil i eterna; sense aquesta, aquelles no existirien.

Les categories, el canvi substancial i els canvis accidentals

Si ara unim la teoria hilemòrfica (unió de matèria i forma), la teoria general del canvi, les quatre causes, la doctrina de la substància i tornem a insistir que no poden existir separadament matèria i forma, ni potència i acte, ni una substància sense essència, entendrem la tesi aristotèlica segons la qual "l'ésser es diu de moltes maneres" ( veg. text 1 i veg. text 2).

És a dir, sigui, per exemple, una substància S (un home, per exemple). Aquesta substància S ha de tenir necessàriament algunes determinacions, la més fonamental –en aquest cas– és que S és un home. La propietat "ser home" és la que caracteritza essencialment a S. Per tant S és la substància primera, mentre que la propietat P ("ser home") és l'essència que determina essencialment a S. Ara bé, aquesta S que és P (aquesta substància individual, existent i que existeix sent un home) també pot tenir altres determinacions. Per exemple, pot ser alt (quantitat), blanc (qualitat), estar aquí (lloc), en aquest moment (temps), estar escoltant a algú (passió), o fent alguna activitat (acció), etc. Així, les propietats P que determinen S són les diverses formes de ser el que és. A aquestes diferents formes de ser el que és Aristòtil les anomena "categories".

• L'essència o substància segona (deutero ousia) determina plenament la substància primera (proto ousia). Si canvia aquesta categoria, llavors es produeix un canvi substancial. Per exemple, si un home mor, llavors això l'afecta substancialment i deixa de ser un home.

• Les categories de qualitat, quantitat, acció, lloc, etc., són els "accidents", que poden canviar sense afectar plenament la substància primera. En aquest cas es tracta solament d'un canvi accidental. S continua sent un home encara que canviï de lloc, o que creixi, etc.

Amb aquestes categories Aristòtil classifica les coses segons la manera de "dir-se d'un subjecte" (àmbit de la lògica) i segons "l'estar en un subjecte" (àmbit ontològic). Així, doncs, la S de l'exemple, ontològicament és la substància (sub-stans) o ousía, mentre que des de l'àmbit de la lògica i del llenguatge és el subjecte (sub-iectum).

El primer motor i la concepció teleològica

Tot al món és activitat i moviment, ja sigui que miri el món com un conjunt de canvis de forma en un substrat material, ja sigui que es miri com un conjunt de trànsits de la potència a l'acte. L'harmonia del món és una successió de canvis de forma i successives actualitzacions de potencialitats, només explicable si hi ha una primera substància l'essència de la qual és moviment sense cap classe de potencialitat. A aquest primer movent l'anomena Déu, perquè és etern, entitat i acte, que «mou sense moure's» com el «desitjable i intel·ligible», que «mou en tant que estimat», és necessari, perfecte i «absolutament és com és»; d'ell depenen l'Univers i la Naturalesa; la seva activitat és «plaure», vida, pensament, «de manera que enteniment i intel·ligible s'identifiquen». Així descriu a Déu Aristòtil en el llibre 7 (XII) de la Metafísica i en el llibre VIII de la Física: com a principi, millor com a centre, del moviment del món, perquè a ell tendeix tot com tendeixen les coses cap a un fi, perquè mou com fa el desitjable i intel·ligible.

A l’univers sencer hi ha finalitat (teleologia), no perquè el primer motor tendeixi a alguna cosa o mogui amb «vistes a alguna cosa», sinó perquè ell és «per bé d’alguna cosa». D’altra manera, «tot procediria de la nit», això és, del Caos (veg. text). Aquesta finalitat és el que Aristòtil anomena -sota la influència platònica- el Bé de l’univers, que s’expressa en l’ordre de l’univers, i s’aconsegueix pel fet que totes les substàncies «tendeixen» a realitzar, a actualitzar, totes les potencialitats de la seva pròpia forma. L’ordre del món (cosmos) és l’encadenament de l’activitat de les substàncies, compostes de matèria i forma, que despleguen les seves possibilitats o capacitats d’acord amb la seva essència.

L’entitat, la substància (la forma), és l’origen del moviment o activitat de cada cosa, igual com la substància primera ho és de tot l’univers. Per la seva forma tendeixen el foc i l’aire a la perifèria de l’univers i la terra i l’aigua al centre; la planta i l’animal, per la seva forma, comencen i acaben el moviment en si mateixos (finalitat immanent) i, per la seva essència, la seva substància o la seva forma, tendeix l’home a la seva activitat racional (finalitat conscient). L’home és l’únic ser de l’univers que desenvolupa d’una manera racional l’expressió de l’ordre, o desenvolupament de totes les capacitats que li brinda la seva essència: mitjançant el coneixement, en el terreny de la racionalitat teòrica, captant de manera abstracta i conceptual la verdadera naturalesa de les coses, i mitjançant la conducta moral, en el terreny de la racionalitat pràctica, amb el desenvolupament de totes les potencialitats de l’ànima amb les quals desitja el bé. (Vegeu més avall l’ètica aristotèlica). Així, doncs, tot tendeix al seu lloc natural i a actualitzar les seves potencialitats.

La cosmologia i les ciències naturals

Aristòtil

L'astronomia i cosmologia aristotèlica són completament especulatives, i molt menys deutores de l'observació i l'experimentació que en canvi sí que estan presents en la seva biologia. La cosmologia aristotèlica va lligada a la teologia i a la doctrina del motor immòbil. La terra, roman immòbil en el centre de l'univers, el qual es compon de cinquanta-nou esferes concèntriques. Distingeix entre un món sublunar (comprès per la Lluna i la Terra i format per quatre elements: terra, aigua, aire i foc) i un món supralunar, que abasta els diferents planetes i els estels. Només al món sublunar hi ha canvis qualitatius i substancials. Els quatre elements es mouen tendint (segons la concepció teleològica o finalista) cap al seu "lloc natural": els pesats ​​(terra i aigua) cap al centre i els lleugers (aire i foc) cap a l'esfera exterior. La incorruptibilitat dels cossos superiors a la Lluna (compostos d'un cinquè element o quinta essència: l'èter) i la perfecció del seu moviment esfèric són prova del seu caràcter diví. Cada esfera es mou per l'impuls de la immediata superior. La més alta, l'esfera dels estels fixos, es mou en virtut d'un primer motor immòbil, Déu. Aquest motor és immaterial i no actua físicament, sinó com a objecte del desig, doncs els astres són entitats animades d'intel·ligències superiors. Déu, però, a diferència de les concepcions judeo-cristianes, no és creador; l'univers ha existit sempre, i en virtut de la teoria hilemòrfica podríem dir que la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que només canvia de forma, és a dir, es transforma.

Tal com hem dit abans, Aristòtil és considerat el pare de la zoologia. Va esmentar unes 500 espècies d'animals diferents (pràcticament no es va ocupar de la botànica, ciència a la qual, en canvi, es va dedicar el seu deixeble Teofrast). També va recollir molts testimoniatges de viatgers i fins i tot llegendes de vegades fantàstiques. Les seves obres zoològiques més importants tracten de l'anatomia, de la generació i de la classificació dels animals. En aquests camps va fer notables descobriments (caràcter mamífer dels cetacis, distinció dels peixos ossis dels cartilaginosos, etc.) i precises observacions (desenvolupament embrionari del pollastre, del polp i del calamar, descripcions anatòmiques de molts animals, etc.). És especialment important la seva labor de sistematitzador. Va dividir als animals en dos grups: els animals amb sang, els nostres vertebrats, i els animals sense sang, els nostres invertebrats. Molts dels subgrups que va establir i va anomenar (ocells, insectes, crustacis, equinoderms, mol·luscs, etc.) són encara vàlids. A la base de l'escala biològica admetia la generació espontània.

La psicologia

Per a Aristòtil la psicologia (entesa com a estudi de la psique o ànima en traduccions posterior) és inseparable de la biologia. Per a Aristòtil l'ànima ha d'entendre's a partir de la seva teoria hilemòrfica i de la seva teoria de l'acte i la potència: l'ànima, «allò pel que primàriament vivim, sentim i entenem», és substància perquè és la forma del cos que està en potència de vida («L'ànima és l'entelèquia primera d'un cos natural que posseeix la vida en potència», De anima, 412A-b) i, per tant, de la mateixa manera que la matèria no pot existir sense forma, ni l'acte sense potència, l'ànima no pot existir sense el cos, raó per la qual no pot ser immortal. L'ànima és concebuda com a acte (dels cossos que posseeixen la vida en potència), i com a forma (des de la perspectiva hilemòrfica, és la forma del cos material). Així, en tant que acte, l'ànima és forma, i en tant que forma és substància, en el sentit de la forma d'un cos que posseeix la potencialitat de la vida. Alguns seguidors seus, com Alexandre d'Afrodisia o, posteriorment, Averrois i els averroistes, sostenien obertament que, ja que l'ànima no és separable del cos, no hi ha immortalitat individual.

Mentre que l'ànima és forma d'un cos que posseeix la potencialitat de la vida, no és privativa dels animals superiors: és principi de vida en general. Cal distingir diversos tipus d'ànima:

• la nutritiva, pròpia de les plantes;
• la sensitiva, pròpia dels animals, i
• la racional, pròpia dels homes.

Atès que entre cos i ànima es troba la relació de matèria a forma, cos i ànima no poden ser concebuts separadament. L'ànima no té parts, sinó facultats. Les plantes no tenen sensibilitat perquè tampoc tenen moviment ni desig.

Cada sentit capta les qualitats sensibles pròpies (color, olor, etc.), però hi ha qualitats sensibles comunes que no són captades per un sol sentit (moviment, forma, etc.). L'activitat específica de l'ànima humana és el pensament, que procedeix a partir de les sensacions. La facultat intel·lectiva té dos aspectes: l'intel·lecte passiu o pacient, que assimila les formes intel·ligibles, però aquestes no apareixen immediatament en virtut de la sola activitat sensible: necessiten l'elaboració de l'intel·lecte actiu (agent), que és comú per a tots els homes.

Aristòtil

Ètica i política

Ètica i Política van estretament unides en el pensament d’Aristòtil, ja que segons ell el bé de l’individu i el de l’estat són inseparables. No obstant això Aristòtil posa l’accent sobre l’individu.

Segons la concepció teleològica que hem descrit abans l’home és l’únic ser de l’univers que desenvolupa d’una manera racional l’expressió de l’ordre, o desenvolupament de totes les capacitats que li brinda la seva essència: mitjançant el coneixement, en el terreny de la racionalitat teòrica, captant de manera abstracta i conceptual la verdadera naturalesa de les coses, i mitjançant la conducta moral, en el terreny de la racionalitat pràctica, amb el desenvolupament de totes les potencialitats de l’ànima amb les quals desitja el bé. La vida pròpiament humana és la vida ètica i aquesta consisteix en el conreu de les virtuts ètiques i les dianoètiques: en l’activitat (praxi) conforme a la virtut més excel·lent i segons el millor que hi ha en l’home (vegeu text); i també en això consisteix la felicitat i, per això, l’ètica i la política són la realització del fi (telos) de la naturalesa humana (vegeu eudemonisme; vegeu text 1 sobre la felicitat i text 2 sobre la virtut). El fi de la vida humana és la felicitat o el benestar, que no s’identifica amb la virtut, el plaer o la riquesa, però els pressuposa. La virtut consisteix en el terme mitjà entre dues actituds extremes, per exemple, el coratge entre la temeritat i la covardia. Distingeix la justícia distributiva de la reparadora, i introdueix el concepte d’equitat com a correctiu de la llei abstracta. Admet el lliure albir i rebutja l’intel·lectualisme socràtic: la virtut no és simplement la saviesa, bé que la pressuposa. La vida contemplativa és la font de felicitat més durable i profunda per a l’home superior.

(En l'àmbit de l'ètica i de la filosofia pràctica des de finals del segle XX s'ha desenvolupat un nou moviment de posicions filosòfiques "neo-aristotèliques" a partir de la comprensió aristotèlica de la praxi. Aristòtil va ser el primer teòric que va defensar la diferència entre el saber moral de la phrònesis i el saber teòric de l'episteme- Mentre la phronesis és el saber que guia l'acció moral, i és indeterminat, flexible i problemàtic, el saber tècnic (poiesis) té com a objecte l'obrar que produeix objectes. Partint d'aquesta distinció apareix un neo-aristotelisme que sorgeix com una reacció enfront de la comprensió "científica" del saber pràctic típica de la modernitat, que, paradoxalment, va implicar una regressió en la comprensió del saber pràctic (i de la relació entre la teoria i la praxi), de la qual van néixer els problemes fonamentals de la determinació moderna de les ciències de l'obrar).

En La Política Aristòtil ataca la concepció sofística de l’estat com a construcció convencional. Ben al contrari, segons ell és una entitat natural i forma la comunitat suprema, per damunt de la família i dels altres grups particulars; per tant, tendeix cap al bé suprem de la societat. De les diferents formes d’estat defensa la ciutat estat grega com la forma més elevada possible de la vida social, perquè permet a tothom (a tots els homes lliures) de viure plenament els afers públics. Per altra part, tal com era habitual al seu temps, admet l’esclavitud com a institució natural, basada en diferències inherents als individus; l’esclau té una forma inferior de raó que justifica el seu destí d’”instrument que parla”. No obstant això, no defensa que la guerra sigui la font principal d’esclaus. Respecte de les diferents constitucions considera que les formes millors són, per ordre: monarquia, aristocràcia i timocràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria), i les formes equivocades són la tirania, l’oligarquia i la democràcia (segons que governi un de sol, uns quants o la majoria). Però, tendint com sempre, al sentit comú i a una orientació pràctica, Aristòtil -després d’examinar una gran diversitat de constitucions i règims polítics-, també aplica la seva doctrina del terme mitjà. Una polis on hi hagi un bon desenvolupament de classes mitjanes pot ser un règim democràtic, sempre que els vots de tots estiguin sotmesos a lleis superiors. Si en la democràcia regnen els vots de la multitud sense estar regulats per lleis, llavors es converteix en demagògia i “els vots substitueixen les lleis”.

Lògica

A la fundació de la lògica Aristòtil deu bona part de la seva merescuda fama de ser un dels principals pensadors de la humanitat. La lògica es converteix, amb ell, en ciència formal i instrument (Organon) del conèixer. Tal com la concep, és fonamentalment una lògica de predicats, o termes, que ha rebut el nom de sil·logística, ja que el seu objectiu és l'estudi del sil·logisme. El lloc i importància que ocupa la inferència deductiva en la lògica d'Aristòtil està plenament d'acord amb el caràcter de plena intel·ligibilitat que atorga al món: es manifesta aquesta no només en el que l'home pot conèixer de forma immediata sinó també en la possibilitat de fundar en un sistema deductiu, que descansa en els primers principis del pensament, tot l'entramat d'afirmacions possibles sobre el món (vegeu text).

La lògica aristotèlica no és un mètode deductiu complet i es basa només en l'anàlisi de quatre tipus d'enunciats, els anomenats enunciats categòrics, (que relacionen un subjecte i un predicat de forma S és P en concordança amb la seva concepció de les categories i de la teoria hilemòrfica), de manera que les inferències que permet són d'un tipus determinat. Però estableix el nucli del sentit de la lògica en concebre-la com un instrument per a conèixer què són les coses i per què són les coses, almenys al món de les categories en què es movia mentalment Aristòtil (vegeu la citació). L'estructura de l'enunciat categòric («Sòcrates és filòsof») manifesta que hi ha coses que són substancialment («ser Sòcrates») i unes altres que són accidentalment («ser filòsof»), segons el lloc que ocupen en l'enunciat, com subjecte o com predicat. El perquè de les coses, la seva causa, es manifesta en les inferències. Els «perquès» deriven de la propietat que tenen les substàncies de determinar-se per múltiples accidents; en aquest supòsit, indagar el perquè és preguntar la raó per la qual uns accidents, i no uns altres, pertanyen a una determinada substància. Un raonament deductiu, en forma sil·logística, posa de manifest les relacions entre la substància i les seves modificacions.

Un bon ciutadà ha d'obeir les lleis de la ciutat

Sòcrates és un bon ciutadà

____________________________________

Sòcrates ha d'obeir les lleis de la ciutat

Sòcrates pot obeir o no les lleis de la ciutat, i per a saber-ho és útil un bon raonament. Però per a saber alguna cosa immediata, qui és Sòcrates o què significa ser un «bon ciutadà», caldrà recórrer no a la deducció, o a la relació accidental entre substàncies, sinó a la investigació empírica, això és, a la inducció.

Aristòtil va estudiar la demostració formal en els Analítics primers, i la demostració científica, aquella que parteix de premisses considerades veritables, en els Analítics segons. (Vg. Analítica). La lògica aristotèlica, encara que limitada quant al tipus d'inferències que poden fer-se, era no obstant això rigorosa i estava d'acord amb els objectius que perseguia la seva filosofia. Juntament amb la lògica d'enunciats dels estoics, ha constituït la base de la lògica tradicional.

Vegeu història de la lògica

---

Vegeu altres conceptes fonamentals aristotèlics com element, infinit, lloc, límit, buit, i temps i textos corresponents: text sobre l'element , text dues classes d'infinit text sobre el límit, text sobre el lloc, text sobre la inexistència del buit i textos sobre el temps).

Vegeu aristotelisme.

Vegeu també metàbasi, prioritat.

• Bibliografia:Obres d'Aristòtil 3