Quiditat

(del llatí quidditas, essència)

Aquest terme va ser introduït en les traduccions llatines del segle XII de les obres d'Aristòtil que, al seu torn, es basaven en les traduccions àrabs. El terme quidditas traduïa la paraula àrab mâhiyya, que va ser usada per Avicenna per a traduir l'expressió grega aristotèlica τό τί ήν είναι (to tu en einai), traduïda al llatí per quod quid erad esse, que respon a la pregunta «quid est?» amb «la cosa per la qual un ésser és el que és». D'aquesta manera la paraula quidditas es pot traduir per essència. La noció de quidditat entesa com a essència, es relacionava amb la problemàtica medieval de la distinció entre l'essència i l'existència. Tomàs d'Aquino empra la noció com a sinònim d'essència entesa com a forma que determina la matèria.

La distinció entre quidditas (essència) i existència és estudiada per Heidegger en el context de la seva concepció de l'oblit del ser, i sobre ella diu que «No és això –el que esdevé en la diferència entre essència i existència– un signe de l'oblit de l'ésser? Podem sospitar que aquest destí no es basa que merament hagi estat omesa pel pensament humà, o tampoc en què fos reduïda la capacitat del pensament occidental primitiu. La diferenciació de essentia (quiditat) i existentia («realitat») oculta en la seva originació essencial, domina el destí de tota la història d'occident i de la història determinada per l'europeu» (veg. text).