Forma

(del llatí forma, el significat del qual abasta des d'aspecte, configuració, contorn o forma, fins a forma de sabater i tipus ideal, i que normalment és la traducció dels termes grecs μορφή, morphé, εἶδος,eidos i οὐσία, ousía)

En Plató, una de les maneres d'anomenar les idees, element fonamental, per tant, d'una de les teories més representatives del platonisme, com és la teoria de les formes platòniques o teoria de les idees.

Aristòtil

En Aristòtil és, d'una banda, l'element metafísic correlatiu de la matèria, amb la qual constitueix la substància de cada cosa, segons la teoria de l'hilemorfisme: l'element determinant, dels dos que entren en composició en una substància, al que denomina forma substancial, s'uneix a l'element determinat, la matèria, i el conjunt o compost de tots dos és la substància total. Però, d'altra banda, forma és també una de les maneres de comprendre el «perquè» d'una cosa, o una de les quatre causes, aquella precisament «que expressa l'essència» (to tu en einai). En realitat, els dos conceptes aristotèlics s'unifiquen en la mesura que la forma és tant el «perquè» d'una cosa, o causa primera, com el «què» o el que la cosa és: el perquè d'alguna cosa és la seva essència. La forma separada de Plató, la idea, és, segons Aristòtil la substància d'una cosa. És justament l'enfocament aristotèlic, i no el platònic, el que ha donat vigència i ampli ús a aquesta paraula al llarg de la història de les idees.

L'Escolàstica no només va admetre la teoria hilemòrfica, sinó que va fer de la matèria el principi que explica la individualitat de cada cosa i, de la forma, la naturalesa universal de les coses; cada cosa incorpora d'alguna manera un universal, que és la seva forma substancial i les diverses formes accidentals, que constitueixen les propietats de les coses. Conèixer consisteix, precisament, en la captació intel·lectual d'aquestes diferents formes.

El nominalisme medieval va ser l'excepció en aquest plantejament i, en afirmar que no existeixen de cap manera universals en la realitat sinó només individus, va propiciar el pas al canvi de perspectiva de la filosofia moderna. La substància de Descartes no té res a veure amb la forma aristotèlica, ni existeixen per a ell aquelles «formes o qualitats de les quals es discuteix a les escoles» (Discurs del mètode, V).

La filosofia corpuscular, del s. XVII, en la qual la forma deixa de ser un component metafísic de la substància per a passar a significar més adequadament el resultat de les característiques essencials dels corpuscles materials dotats de moviment, va fonamentar la distinció entre qualitats primàries i secundàries, que conserva d'alguna manera l'antiga idea de forma accidental, però que suposa ja una interacció entre l'objecte i el subjecte, entre la percepció i el percebut. Kant introdueix de nou el terme forma, però per a donar-li un ús que ell denomina transcendental: la multiplicitat de les dades sensibles (matèria) s'ordena i configura segons condicions a priori de la sensibilitat (forma), de la mateixa manera que la multiplicitat del percebut es configura i sintetitza mitjançant els conceptes, universals i necessaris, de l'enteniment. D'ara endavant, en l'àmbit del pensament, forma és sempre aportació humana com a condició prèvia a tot contingut.

En l'àmbit de les arts plàstiques, forma és aquella estructura constituïda per elements materials susceptibles de relacionar-se i configurar-se en un tot, mitjançant el qual l'artista expressa els sentiments amb els quals suscita una experiència estètica. És, doncs, la manera artificiosa, lliure i imaginativa, d'estructurar el significat estètic d'una obra d'art. Normalment s'oposa la forma estètica, no als materials, sinó al contingut figuratiu, entenent per tal el tema concret, quan n'hi hagi, que l'autor usa com a vehicle dels seus sentiments. Hi ha teories estètiques que defensen el punt de vista que només la forma és vehicle expressiu i significatiu, de la mateixa manera que només hi ha experiència estètica quan l'observador capta la forma d'una obra artística, i no només els seus elements materials (veg. text).

La psicologia anomena forma a la percepció de les dades sensibles com un conjunt integrat, pel qual val el principi holístic que «el tot és més que la mera suma de les parts», i que la ment configura segons lleis determinades, la primera de les quals és l'organització del percebut en «fons» i «figura».

Vegeu Gestalt.