Teofrast

(Tyrtam, anomenat Theophrastus, en grec Θεόφραστος)

Filòsof grec peripatètic. Va néixer a Eresos, a l'illa de Lesbos, fill d'un ric fabricant. El seu nom real era Tyrtam, encara que va ser anomenat Teofrast, literalment el parlador diví. Se'n va anar a Atenes per a seguir estudis en l'Acadèmia de Plató, però després se'n va anar amb Aristòtil, de qui va ser el més fidel deixeble i amic. Pel que sembla va ser amant de Nicòmac, el fill d'Aristòtil. En el Liceu d'Aristòtil es va encarregar de la investigació sobre ciències naturals i, especialment, de botànica. Aristòtil el va nomenar successor seu com a escolarca en el Liceu, per sobre de l'altre candidat, Eudem de Rodes. Va dirigir l'escola peripatètica des del 322 fins al 287 aC Diògenes Laerci li atribueix dues-centes vint obres, de les quals solament ens queden unes poques i una col·lecció de fragments. D'entre les seves obres destaquen la Història de les plantes i les Causes de les plantes, en les quals ofereix un detallat estudi de la flora coneguda en la seva època, a través d'una exhaustiva recopilació de plantes efectuada durant la campanya d'Alexandre Magne, i en les quals ofereix també un estudi sistemàtic de la vida vegetal, a la qual investiga tenint en compte la possibilitat de trobar unes parts comunes a totes elles, però combinades a través de diferències. Aquest estudi va seguir la pauta de l'obra d'Aristòtil Les parts dels animals, i és mostra de la gran importància donada a la classificació, observació i teorització sobre la naturalesa realitzada en el Liceu.

Va escriure també sobre diversos fenòmens naturals en tractats com Del sentit i el sensible, De les pedres, Del foc (obra en la qual va reelaborar la teoria aristotèlica dels elements), De les olors, Dels vents, Dels signes de les tempestats, De la mort, Opinions dels físics (Φυσικῶν δόξα), etc. En lògica va establir la quarta figura del sil·logisme i va estudiar els raonaments hipotètics i disjuntius. També va escriure una Metafísica en la qual s'allunya d'algunes tesis del seu mestre. Així, rebutja la teoria del primer motor com a causa del moviment universal, i defensa, com els jònics, que el moviment és una propietat inherent a la mateixa physis (φύσις, naturalesa). També relativitzà i va suavitzar la concepció teleològica d'Aristòtil, perquè va assenyalar que la naturalesa ens ofereix molts exemples de resistència a l'orientació de tot cap a un fi. Com a exemples citava l'existència de restes de mames en mamífers mascle, l'excessiva magnitud de les cornamentes d'alguns cèrvids que dificulten més que ajuden a la seva supervivència i, sobretot, l'existència de catàstrofes naturals que no es corresponen amb una marxa teleològica de la naturalesa.

Una de les seves obres més conegudes és un tractat irònic-moral de descripció psicològica de diversos personatges, coneguda com Els caràcters (Ἐθικοì χαρακτήρες), popularitzada a través de la traducció i imitació que d'ella va fer La Bruyère.