Aristòtil: crítica a la teoria de les idees

La doctrina de les idees va ser en els seus fundadors la conseqüència dels arguments d'Heràclit sobre la veritat, arguments que els van persuadir, i segons els quals totes les coses sensibles es troben en un perpetu esdevenir, de manera que si hi ha ciència i coneixement d'alguna cosa, han d'existir certes naturaleses permanents fora de les [naturaleses] sensibles, ja que no hi ha ciència del que va canviant.

Sòcrates es va limitar a l'estudi de les virtuts morals i va ser el primer que va buscar una definició general d'elles. Entre els físics, Demòcrit s'havia limitat a una petita part de la física, no definint gairebé res més que el calent i el fred; i anteriorment els Pitagòrics només havien definit un petit nombre d'éssers, les nocions dels quals reduïen a nombres: així eren les definicions de l'ocasió, del just o del matrimoni. Però amb raó Sòcrates buscava l'essència, ja que tractava de fer sil·logismes, i el principi del sil·logisme és l'essència. La dialèctica encara no era capaç de considerar els contraris amb independència de l'essència i de determinar si la ciència dels contraris és una. Així doncs amb tota raó pot atribuir-se a Sòcrates el descobriment de les dues coses següents: els discursos inductius i la definició general coses ambdues que concerneixen el punt de partida de la ciència. Però Sòcrates no concedia una existència separada ni als universals ni a les definicions.

Ells [els Platònics] les van separar i van donar a aquestes realitats el nom d'idees. I un raonament idèntic els va conduir a admetre com a idees tot el que és conegut universalment. Com si algú, volent explicar alguna cosa i trobant que el nombre d'objectes és excessivament petit, cregués que només ho pot aconseguir augmentant aquest nombre. Perquè les idees són en major nombre, segons diuen, que els individus sensibles, les causes dels quals busquen i dels quals parteixen per a arribar a les idees. En efecte, a cada cosa correspon una realitat homònima i que existeix a part, tant de les substàncies com de les altres coses que tenen en si la unitat d'una multiplicitat, ja sigui sensible, ja sigui eterna.

A més, de tots els arguments per mitjà dels quals pretenen demostrar l'existència de les idees, cap és evident. Dels uns no neix un sil·logisme necessari; dels altres neix una idea de coses que no la tenen, segons la seva mateixa opinió. Ja que, segons els arguments trets de l'existència de les ciències, hi haurà idees de totes les coses de les quals hi ha ciència. Segons l'argument de la unitat d'una multiplicitat, també hi haurà idees de les negacions. Finalment, segons l'argument que fins i tot el que ha perit constitueix un objecte de pensament, hi haurà també idea dels objectes destruïts, perquè la seva representació roman en el pensament. Fins i tot raonaments més exactes condueixen a uns a admetre idees dels relatius no considerats com gènere en sí; o a uns altres a l'argument del tercer home. [...]

A més, segons la suposició per la qual afirmen l'existència de les idees, hi haurà idees no només de les substàncies, sinó de moltes altres coses, perquè hi ha un pensament, no solament de les substàncies, sinó també de les no-substàncies, i no hi ha solament ciència de la substància; i mil conseqüències d'aquest tipus. I no obstant això, resultat necessari d'aquesta teoria de les idees i de les opinions [acceptades] respecte d'elles, si les idees són participables, només hi haurà idees de les substàncies. Ja que no hi ha participació per accident, sinó que és necessari que aquesta participació es produeixi respecte de cada idea en la mesura que aquesta idea no és afirmada per un subjecte. Per participació accidental entenc que si un ésser participa del doble en si, participa també de l'etern, però per accident, ja que per accident el doble en si és etern. Per tant, només hi haurà idees de la substància. I el que la substància significa al món sensible, ho significa igualment al món intel·ligible; d'una altra manera, què voldríem dir en declarar que la unitat d'una multiplicitat és alguna cosa separada d'aquesta multiplicitat? I si hi ha identitat de forma entre les idees i els éssers que d'elles participen, hi haurà alguna cosa en comú entre les idees i aquests éssers. [...] Però si no hi ha identitat de forma, només hi haurà homonímia, i llavors és com si s'anomenés «home» alhora a Càl·lies i a un tros de fusta sense considerar res comú entre ells. [...]

La qüestió més important que hem de plantejar serà preguntar quina pot ser la contribució de les idees als éssers sensibles, eterns o temporals. Perquè no són causes de cap moviment ni de cap canvi. No constitueixen tampoc cap ajuda per a la ciència dels altres éssers: no són la seva essència, si no estarien en ells; ni són per a explicar la seva existència, perquè no són immanents als éssers participats. [...] D'altra banda els altres éssers no poden provenir de les idees, en cap sentit dels quals ordinàriament s'empren. I si diem que les idees són paradigmes, i que les altres coses deriven d'elles, pronunciem paraules buides i fem metàfores poètiques. Qui treballa amb els ulls fixos en les idees? També pot ocórrer que existeixi i es produeixi algun ser semblant a un altre sense estar modelat sobre aquest altre: així, existint o no Sòcrates, podria néixer un home semblant a Sòcrates i succeiria evidentment el mateix si se suposés un Sòcrates etern. A més, hi hauria molts paradigmes del mateix ser i per tant moltes idees d'aquest ésser; per exemple, per a l'home, seria l'animal, el bípede, alhora que l'home en si. I les idees no seran solament paradigmes dels éssers sensibles, sinó també de les mateixes idees; per exemple, el gènere serà el paradigma de les espècies contingudes en el gènere; i llavors paradigma i imatge seran el mateix. A més, sembla impossible que la substància estigui separada d'allò del que és substància; per tant com poden estar separades de les coses les idees, que són les substàncies de les coses?

En el Fedó es diu que les idees són les causes de l'ésser i de l'esdevenir. No obstant això, àdhuc admetent l'existència de les idees, els éssers participats no són produïts, tret que hi hagi un motor. Per contra, són produïdes moltes altres coses, de les quals diuen que no hi ha idees. Així doncs és possible que també les altres coses, de les quals diuen que hi ha idees, existeixin i es produeixin per causes anàlogues a les de les coses que parlem, i no a causa de les idees. I per la mateixa manera de refutació i per arguments més lògics i més rigorosos encara, respecte de les idees poden acumular-se moltes altres dificultats semblants a aquelles que acabem de trobar.

Metafísica, Xlll, 4 y 5. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.78-81).

---

Original en castellà

La doctrina de las ideas fue en sus fundadores la consecuencia de los argumentos de Heráclito sobre la verdad, argumentos que los persuadieron, y según los cuales todas las cosas sensibles se hallan en un perpetuo devenir, de suerte que si hay ciencia y conocimiento de algo, deben existir ciertas naturalezas permanentes fuera de las [naturalezas] sensibles, ya que no hay ciencia de lo que va cambiando.

Sócrates se limitó al estudio de las virtudes morales y fue el primero que buscó una definición general de ellas. Entre los físicos, Demócrito se había limitado a una pequeña parte de la física, no definiendo casi nada más que lo caliente y lo frío; y anteriormente los Pitagóricos sólo habían definido un pequeño número de seres, cuyas nociones reducían a números: así eran las definiciones de la ocasión, de lo justo o del matrimonio. Pero con razón Sócrates buscaba la esencia, ya que trataba de hacer silogismos, y el principio del silogismo es la esencia. La dialéctica aún no era capaz de considerar los contrarios con independencia de la esencia y de determinar si la ciencia de los contrarios es una. Así pues con toda razón puede atribuirse a Sócrates el descubrimiento de las dos cosas siguientes: los discursos inductivos y la definición general cosas ambas que conciernen al punto de partida de la ciencia. Pero Sócrates no concedía una existencia separada ni a los universales ni a las definiciones.

Ellos [los Platónicos] las separaron y dieron a estas realidades el nombre de ideas. Y un razonamiento idéntico los condujo a admitir como ideas todo lo que es conocido universalmente. Como si alguien, queriendo contar algo y hallando que el número de objetos es excesivamente pequeño, creyese que sólo lo puede conseguir aumentando este número. Porque las ideas son en mayor número, según dicen, que los individuos sensibles, cuyas causas buscan y de los que parten para llegar a las ideas. En efecto, a cada cosa corresponde una realidad homónima y que existe aparte, tanto de las substancias como de las demás cosas que tienen en sí la unidad de una multiplicidad, ya sea sensible, ya sea eterna.

Además, d. todos los argumentos por medio de los que pretenden demostrar la existencia de las ideas, ninguno es evidente. De, los unos no nace un silogismo necesario; de los otros nace una idea de cosas que no la tienen, según su misma opinión. Ya que, según los argumentos sacados de la existencia de las ciencias, habrá ideas de todas las cosas de las que hay ciencia. Según el argumento de la unidad de una multiplicidad, también habrá ideas de las negaciones. Por último, según el argumento de que incluso lo que ha perecido constituye un objeto de pensamiento, habrá también idea de los objetos destruidos, porque su representación permanece en e! pensamiento. Incluso razonamientos más exactos conducen a unos a admitir ideas de los relativos no considerados como géneroen sí; o a otros al argumento del tercer hombre. [...]

Además, según la suposición por la que afirman la existencia de las ideas, habrá ideas no sólo de las substancias, sino de muchas otras cosas, porque hay un pensamiento, no solo de las substancias, sino también de las no-substancias, y no hay solamente ciencia de la substancia; y mil consecuencias de este tipo. Y sin embargo, resultado necesario de esta teoría de las ideas y de las opiniones [aceptadas] respecto de ellas, si las ideas son participables, sólo habrá ideas de las substancias. Ya que no hay participación por accidente, sino que es necesario que esta participación se produzca respecto de cada idea en tanto que esta idea no es afirmada por un sujeto. Por participación accidental entiendo que si un ser participa de lo doble en sí, participa también de lo eterno, pero por accidente, ya que por accidente lo doble en sí es eterno. Por consiguiente, sólo habrá ideas de la substancia. Y lo que la substancia significa en el mundo sensible, lo significa igualmente en el mundo inteligible; de otro modo, ¿qué querríamos decir al declarar que la unidad de una multiplicidad es algo separado de esta multiplicidad? Y si hay identidad de forma entre las ideas y los seres que de ellas participan, habrá algo común entre las ideas y estos seres. [...] Pero si no hay identidad de forma, sólo habrá homonimia, y entonces es como si se llamase «hombre» a la vez a Calias y a un trozo de madera sin considerar nada común entre ellos. [...]

La cuestión más importante que debemos plantear será preguntar cuál puede ser la contribución de las ideas a los seres sensibles, eternos o temporales. Porque no son causas de ningún movimiento ni de ningún cambio. No constituyen tampoco ninguna ayuda para la ciencia de los otros seres: no son su esencia, si no estarían en ellos; ni son para explicar su existencia, porque no son inmanentes a los seres participados. [...] Por otra parte los otros seres no pueden provenir de las ideas, en ningún sentido de los que ordinariamente se emplean. Y si decimos que las ideas son paradigmas, y que las otras cosas derivan de ellas, pronunciamos palabras vacías y hacemos metáforas poéticas. ¿Quién trabaja con los ojos fijos en las ideas? También puede ocurrir que exista y se produzca algún ser semejante a otro sin estar modelado sobre este otro: así, existiendo o no Sócrates, podría nacer un hombre semejante a Sócrates y sucedería evidentemente lo mismo si se supusiera un Sócrates eterno. Además, habría muchos paradigmas del mismo ser y por tanto muchas ideas de este ser; por ejemplo, para el hombre, sería el animal, el bípedo, a la vez que el hombre en si. Y las ideas no serán solamente paradigmas de los seres sensibles, sino también de las mismas ideas; por ejemplo, el género será el paradigma de las especies contenidas en el género; y entonces paradigma e imagen serán lo mismo. Además, parece imposible que la substancia esté separada de aquello de lo que es substancia; por tanto ¿cómo pueden estar separadas de las cosas las ideas, que son las substancias de las cosas?

En el Fedón se dice que las ideas son las causas del ser y del devenir. Sin embargo, aun admitiendo la existencia de las ideas, los seres participados no son producidos, a menos que haya un motor. Por el contrario, son producidas muchas otras cosas, de las que dicen que no hay ideas. Así pues es posible que también las otras cosas, de las que dicen que hay ideas, existan y se produzcan por causas análogas a las de las cosas de que hablamos, y no a causa de las ideas. Y por el mismo modo de refutación y por argumentos más lógicos y más rigurosos aún, respecto de las ideas pueden acumularse muchas otras dificultades parecidas a las que acabamos de encontrar.