Accident

 (del llatí accidens, allò que succeeix, que tradueix d'alguna manera el grec symbebekós, participi perfecte de symbaino, succeir)

Terme que en filosofia escolàstica s'aplica a les diverses determinacions de la substància ja existent i que procedeix de l'esquema explicatiu de «substància i accident», amb el qual Aristòtil intenta crear una terminologia adequada per a poder parlar del canvi de les coses: subjecte, o substància, és allò que roman en el canvi- tret que es tracti d'un canvi substancial-, i és el que pròpiament li incumbeix a la cosa per naturalesa (kath'autó), mentre que els accidents són la resta de modificacions o alteracions que poden donar-se o no en la substància, perquè no pertanyen necessàriament a la seva essència (katá symbebekós). «Substància» és el que és un ésser i «accident», una manera de ser. En conseqüència, l'accidental és allò que no expressa ni la naturalesa ni la definició d'alguna cosa i que li pertany com a simple qüestió de fet. Així, a l'home li és substancial tenir intel·ligència, mentre que li és accidental ser músic.

La funció dels accidents ha variat al llarg de la tradició filosòfica. De ser simples aparences o manifestacions de l'ésser d'alguna cosa, que es defineix pròpiament com a naturalesa o substància, passen a ser en la filosofia moderna equivalents de la mateixa substància: per a Descartes, l'esperit és pensament i la matèria, extensió. Els empiristes, després d'identificar els accidents amb les qualitats primàries i secundàries de la substància, mantenen finalment que no hi ha una altra substància que el «feix» de qualitats que es presenten als sentits.