Acadèmia (platònica)

Plató

(del grec Ακαδημία, akadémeia) Nom donat a l'escola que, l'any 387 aC, a la tornada del seu primer viatge a Sicília, va fundar Plató als afores d'Atenes, al costat del parc del santuari dedicat a l'heroi Akádemos. L'Acadèmia, consagrada a les Muses i a Apol·lo, i dedicada al cultiu de les matemàtiques i la dialèctica, en oposició a l'escola retòrica d'Isòcrates fundada en el 391, va ser el centre dels ensenyaments de Plató i del platonisme. En el frontispici, segons es diu, figurava la llegenda: «Que no hi entri ningú que no sigui geòmetra». El seu programa d'estudis s'acomodava probablement al que es reflecteix en República (llibre VII), en tractar Plató de la formació dels filòsofs, i es duia a terme mitjançant diàlegs, debats, discussions i lliçons tant de Plató, com de deixebles avantatjats i personalitats famoses que passaven per Atenes.

Després de Plató, van ser escolarques famosos de l'Acadèmia: Espeusip, nebot de Plató (347-338), Xenòcrates de Calcedònia, el primer que va dividir la filosofia en física, ètica i lògica (338-314), Polemó d'Atenes (314-269) i Crates d'Atenes (269-264). A aquesta època pertanyen Èudox de Cnidos (400-347) i Heràclides Pòntic (390-310), grans astrònoms membres de l'Acadèmia. Amb Arcesilau de Pitanes s'inicia el període escèptic de l'Acadèmia (Acadèmia mitjana), l'exponent principal de la qual va ser Carnèades de Cirene (Acadèmia nova). Filó de Larisa, cap a 110, introdueix l'eclecticisme en la qual es denomina la IV Acadèmia. Va perdurar com a exponent més o menys fidel de la tradició platònica fins a l'any 529 dC, quan l'emperador Justinià va manar clausurar tots els centres d'ensenyament no cristians.

Vegeu Acadèmia florentina, diàdocs