Element
De Wikisofia
Part simple constitutiva d'una totalitat composta, o terme últim i irreductible al que s'arriba a través d'un procés d'anàlisi.
En la tradició de la filosofia presocràtica, orientada cap a l'estudi de la φύσις (Physis), els elements (en grec στοιχεῖον) podien designar la o les substàncies fonamentals constitutives de tot el compost. Des d'aquesta perspectiva, podia identificar-se amb l'ἀρχή (arkhé): l'aigua, per a Tales; el ἄπειρον (àpeiron), per a Anaximandre; l'aire, per a Anaxímenes i el conjunt d'aquests tres, més la terra, en Empèdocles, a qui es deu la influent teoria de les quatre arrels (rhizómata) constitutives dels diversos estats físics (sòlid, líquid i gasós), així com de les qualitats sensibles (calenta, fred, sec, humit). Altres filòsofs, com Anaxàgores i els atomistes seguidors de Demòcrit, pensaven que els constituents del món són infinits, raó per la qual s'oposaven a la teoria dels elements. De fet, Anaxàgores considerava que, a més d'un nombre infinit d'homeomeries, calia la intervenció del νοῦς (nous) (veg. citació), i els atomistes van considerar elements als àtoms (infinits en nombre) i el buit (veg. citació).
Els pitagòrics van interpretar la teoria dels elements d'Empèdocles a partir de consideracions geomètriques, atribuint cadascun dels elements als poliedres regulars. Però, ja que hi ha cinc poliedres regulars, van afegir un cinquè element. Aquesta doctrina va influir decisivament en Plató, que la va desenvolupar en el Timeu.
No obstant això, la doctrina que més va perdurar va ser la d'Aristòtil, que és el primer filòsof que va elaborar una anàlisi d'aquest concepte i els va definir com el primer de-el-com alguna cosa es compon, sent l'immanent (en això) i no podent descompondre's, al seu torn, específicament en una altra espècie diferent (veg. text). En la seva anàlisi no es limita solament a considerar els elements des d'un punt de vista físic, raó per la qual defensa la tesi segons la qual és precisa a més la concurrència del primer motor. Però, des de la perspectiva de la seva concepció cosmològica, Aristòtil afirma que el món està ordenat en dues grans zones: la celestial o supralunar, constituïda d'αἰθήρ (èter), que és un cinquè element o cinquena essència, i la terrestre o sublunar formada pels quatre elements (terra, aigua, aire i foc) que havia pres d'Empèdocles. Aquests vénen determinats per les qualitats primitives: calor, fredor, sequedat i humitat (terra = fred+sec; aigua = fred+humit; aire = càlid+humit; foc = càlid+sec). Aquests elements es distribueixen en capes segons aquest ordre des del centre cap amunt: terra, aigua, aire i foc. Els dos primers es consideren greus per la seva tendència a anar cap al centre, si són desplaçats del seu lloc natural i, els altres dos, lleus, per la seva tendència a anar cap amunt. Aquesta correcció de la teoria d'Empèdocles, a partir de considerar les qualitats primitives, permetia a Aristòtil concebre el pas i la transformació d'uns elements en uns altres.
Aquesta teoria va perdurar durant l'edat mitjana i ben entrada l'Edat Moderna, encara que els estoics van discrepar de la teoria aristotèlica, i van distingir entre els principis que no poden generar-se i són incorruptibles, i els elements que es destrueixen en cadascuna de les conflagraciones còsmiques o ἐϰπύροσις (ecpírosi). En la tradició alquimista, Paracels va distingir tres elements fonamentals: la sal, el sofre i el mercuri, mentre que en la tradició xinesa es considerava l'existència de cinc elements: la terra, el foc, l'aigua, l'aire i la fusta.
Posteriorment, en els inicis de la química moderna, Lavoisier va descobrir l'existència de trenta-tres elements, als quals va considerar, des del punt de vista de l'anàlisi, com els cossos simples que sorgeixen al final d'un procés d'anàlisi. A partir dels desenvolupaments de la teoria atòmica moderna, Mendeleiev va elaborar la seva famosa taula periòdica dels elements, en els quals aquests es defineixen en funció de les seves propietats atòmiques.
En l'empiriocriticisme d'Avenarius es denominen complexos d'elements, o complexos elementals, els objectes de l'experiència.
En metodologia, s'entén per elements els principis d'una ciència o d'un sistema. S'usa correntment per a designar els manuals introductoris a una disciplina, a imitació del famós text d'Euclides, que va denominar Els elements als seus tretze llibres de geometria.
En psicologia són els constituents simples de les percepcions sensorials, com un color, per exemple.
En lògica s'entén per elements els membres individuals d'una classe. Hamilton va denominar Stoicheology (estoiqueologia) a la part de la lògica que té per objecte d'estudi els processos elementals del pensament i la va dividir en: noètica, ennoemàtica, apofántica i doctrines del raonament. Per part seva, Wittgenstein utilitza la noció de proposicions elementals, que són aquelles que consten de noms en una unió immediata, i són el fruit de l'anàlisi o descomposició de les proposicions (veg. citació).
