Veritat
De Wikisofia
(del llatí veritas, que tradueix el grec ἀλήθεια ἀλήθεια, aletheia, compost de negació i l'arrel del verb lanthano, ser ocult; per tant «el que és palès»)
Tradicionalment la veritat ha estat interpretada com a correspondència, o coincidència, entre la ment i la realitat, o entre els enunciats i els fets. D'aquesta manera s'ha definit com la conformitat entre el que es diu, pensa o creu i la realitat, allò que és o el que succeeix.
En aquest sentit estricte la veritat és entesa com la correspondència d'una proposició o enunciat amb els fets. Per això diem que un enunciat és verdader si descriu els fets com són i que és fals si no els descriu com són. En conseqüència, la veritat és una propietat del discurs declaratiu; la veritat o la falsedat pertany als enunciats o proposicions i no als fets. És, doncs, un concepte purament epistemològic. Així ho ha entès fonamentalment la tradició, des d'Aristòtil, per a qui la veritat consisteix a afirmar el que és i a negar el que no és. [1] (Tot i que aquesta àmplia formulació aristotèlica no implica necessàriament una teoria de la veritat com a correspondència, com defensen els que sostenen la concepció minimista de la veritat. No obstant això, en De la Interpretació, Aristòtil quan analitza les proposicions lògiques apofàntiques –és a dir les parts del discurs susceptibles de ser verdaderes o falses– sembla defensar clarament la concepció de la veritat entesa com a correspondència d'un enunciat amb un fet real).
També s'ha acceptat alguna versió de la teoria de la veritat com a correspondència des de l'Escolàstica medieval que defineix la veritat com l'«adequació entre l'enteniment i les coses» o «adaequatio rei et intellectus» (Tomàs d'Aquino), fins als lògics moderns, entre ells Tarski, que ha acceptat aquest concepte de veritat com a correspondència però alliberant-lo de totes les connotacions metafísiques, construint la denominada teoria semàntica de la veritat.
No obstant això, no tots els enunciats veritables ho són per la seva correspondència amb els fets. «Demà plourà o no plourà» res té a veure amb la realitat i, no obstant això, és un enunciat veritable: és una veritat lògica. Això últim fa plausible la denominada teoria de la coherència de la veritat. La teoria de l'adequació o correspondència ha de complementar-se amb la de la coherència, i encara amb la teoria pragmàtica de la veritat. Un altre enfocament és el de les teories deflacionistes o minimistes que defenses que la veritat no és una propietat dels enunciats.
No sempre s'ha donat al concepte de veritat aquesta consideració simplement epistemològica. Les diferents accepcions de veritat al llarg de la tradició filosòfica occidental es deuen a influències de la tradició bíblica i de la primera filosofia grega. En els començaments d'aquesta última, apareix ja en el poema de Parmènides, la noció de veritat (aletheia) oposada a la de simple opinió (doxa), com lligada a la del ser (on) i a la del dir (logos), de manera que el pensar i el ser han de ser el mateix. (veg. text).
La idea de veritat com a relació simètrica de coincidència es presenta per primera vegada explícitament en Plató, encara que aquest autor no desenvolupa cap teoria específica sobre aquest tema. Segons Plató, el discurs (logos) que manifesta la realitat és veritable. Aristòtil interpreta aquesta relació com el judici que uneix o separa el que en la realitat està unit o separat, és a dir, el judici que expressa la realitat tal com és (veg. text); són els començaments de l'anomenada teoria de la coincidència o correspondència.
En el Nou Testament la veritat es refereix abans de res a la «fiabilitat» o fidelitat de Déu, a la paraula de Déu, a l'Evangeli i, sobretot, a Jesucrist en qui se substantiva: Déu o Jesucrist són «la Veritat». El neoplatonisme unirà els dos camins: el grec i el bíblic, de manera que, per a Agustí d'Hipona, la veritat és tant el nous (la intel·ligència) neoplatònic com el logos (la Paraula) del Nou Testament. Amb això la veritat adquireix un rang ontològic: és alguna cosa que la ment descobreix; existeixen la Veritat (Déu), les veritats eternes (les idees de la ment divina) i la veritat que l'ànima coneix, endinsant-se en si mateixa, per certa il·luminació interior (veg. text).
L'edat mitjana fa de la veritat un dels transcendentals de l'ésser, una de les propietats que tot ens té: el que és, pel mer fet de ser, és veritable, és a dir, intel·ligible, sent Déu la raó última de la veritat o intel·ligibilitat de tot ens. Amb Guillem d'Occam i el nominalisme de la crisi de l'Escolàstica, els transcendentals medievals es converteixen en mers noms o conceptes, amb la qual cosa comença a parlar-se simplement de la veritat epistemològica i de la veritat lògica.
Amb la filosofia moderna, la veritat perd el seu estatus ontològic i passa a ser definitivament una qüestió epistemològica: en Descartes, la veritat es converteix en el problema de la certesa, o de l'evidència, si bé Déu continua sent encara el garant d'aquest criteri de certesa, de la mateixa forma que Leibniz parla encara de l'enteniment diví com a font de les veritats eternes. En canvi, per a uns altres empiristes i racionalistes, com Hobbes, Spinoza i Locke, la veritat és només propietat de l'enunciat.
En Kant, la veritat és «transcendental» en un nou sentit, és a dir, es refereix a les condicions a priori, existents en el subjecte humà, que fan possible la concordança de l'enteniment amb el seu objecte. A causa de la revolució copernicana dels plantejaments kantians, la veritat és la conformitat de l'experiència amb els conceptes purs de l'enteniment categories. (veg. text). El concepte kantià de veritat és interpretat dialècticament en l'idealisme alemany com a relació d'identitat del subjecte –l'enteniment–, amb l'objecte –la idea–. Hegel fa del «tot», de la idea, subjecte i objecte alhora, el portador històric de la veritat. D'aquí que Hegel escrigui que «amb l'autoconsciència entrem, doncs, en el regne propi de la veritat".» [2]
L'«esquerra» hegeliana, per obra de Feuerbach i Marx, sobretot, inverteix l'idealisme hegelià, de manera que la veritat és l'«existència», o l'«home», i així deixa de ser una qüestió de la teoria per a ser-ho de la praxi.
Nietzsche arremet contra l'ontologia estàtica que veia l'esdevenir com a aparença, i contra la concepció de la veritat de la metafísica. En contra d'això defensa la voluntat de poder: el món com a canvi, com a procés; la veritat com el que afavoreix la vida. La veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Nietzsche diu: "no posseim mai la veritat". Per a Nietzsche "la veritat" (deixant apart les veritats tautològiques o "closques buides", com les anomena) és una forma de mentida col·lectiva que permet a l’ésser humà la supervivència en grups socials. El mecanisme de formació d'aquesta "veritat" -com el de la formació dels conceptes-, procedeix -a través del llenguatge i de la ciència- d’una falsificació i igualació de la realitat que no té en compte les diferències. Així, per exemple, s’eliminen les diferències de totes les fulles per quedar-se solament amb el concepte de fulla, i aquest concepte-falsificació es considera veritat. Això és més palès en el cas dels conceptes morals que són codis de dominació. Vegeu sobre veritat i mentida en sentit extramoral.
D'aquesta manera el llenguatge (formador de conceptes i de "veritats") és com una presó, les reixes de la qual són els conceptes que solament existeixen lingüísticament, com “veritat” o “mentida” conceptes que ens impedeixen veure el món tal com és (com una força) per convertir-lo en un fet moral. Així, per a Nietzsche, la veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Tota veritat és interpretació, i la propensió a considerar alguna proposició com vertadera és més aviat fruit d’una millor correspondència, no amb l’ésser de les coses, sinó amb les condicions socials i psicològiques que ens dominen, perquè la mateixa consciència a la qual s’imposa aquesta veritat, ja és fruit d’influències socials i culturals. Per això, en contra de la visió religiosa i metafísica del món, la veritat és només -pensa Nietzsche- el que afavoreix la vida.
Així, doncs, tota veritat és interpretació, i la propensió a considerar alguna proposició com a veritable és més aviat fruit d'una millor correspondència, no amb l'ésser de les coses, sinó amb les condicions socials i psicològiques que ens dominen, doncs la mateixa consciència a la qual s'imposa aquesta veritat, ja és fruit d'influències socials i culturals. Per això, en contra de la visió religiosa i metafísica del món, la veritat és solament el que afavoreix la vida (tesi que, en certa forma, s'assembla a la sustentada per algunes formes de pragmatisme, corrent no allunyat de les tesis vitalistes). Aquesta concepció contrària a la veritat pròpia de la tradició metafísica ha tingut una especial influència sobre els corrents postestructuralistes, postmoderns i postmetafíscs, així com sobre el desconstructivisme de Derrida.
El caràcter històric de la veritat és posat en relleu principalment en la filosofia de Heidegger, qui també dóna a la veritat una condició ontològica, en considerar-la propietat de l'ésser i no de la ment, i per la denominada filosofia hermenèutica; que la veritat tingui una interpretació històrica porta a la qüestió no només del caràcter relatiu de la veritat, i per tant a la definició de què és veritat, què significa que un enunciat sigui veritable, sinó també a la qüestió del criteri de veritat: com sabem que un enunciat és vertader?.
El neopositivisme substitueix la qüestió de la veritat per la del sentit i la verificació d'un enunciat; la veritat o el sentit d'un enunciat consisteixen en la seva verificabilitat. Karl R. Popper, que parlant de les teories científiques prefereix referir-se al concepte de «versemblança», o proximitat a la veritat, més que al de «veritat», accepta la noció tradicional de veritat com a correspondència, sobretot en la versió que d'ella dóna la teoria semàntica de la veritat, de Tarski [3]
En l'actualitat, les principals explicacions sobre el sentit de la veritat es deuen a la teoria de la correspondència, o teoria semàntica de la veritat, la teoria de la coherència i la teoria pragmàtica de la veritat. En totes elles es manté la idea bàsica que la veritat consisteix en una relació, diferint només en la determinació dels termes d'aquesta relació: relació d'una proposició amb els fets; relació d'una proposició amb un conjunt establert de proposicions i relació d'una proposició amb la pràctica, l'acció o la utilitat.
Però un altre enfocament, molt desenvolupat en la tradició de la filosofia analítica contemporània és el de les anomenades teories deflacionistes o minimistes de la veritat que, a diferència de les anteriors, estarien incloses dins les teories inflacionistes.
Les doctrines inflacionistes consideren que el terme "veritat '" o "veritable" expressa un predicat que s'atribueix a certa classe d'entitats: els enunciats, les proposicions o les oracions. Per les doctrines deflacionistes, en canvi, el terme "veritat" no expressa un predicat, sinó que és avaluat a partir dels papers que pot exercir en l'articulació del discurs.
La teoria minimalista o minimista de la veritat és una teoria deflacionista que defensa que dir d'alguna proposició "p" que aital proposició és verdadera no afegeix res a "p". Segons Frege, la frase "és veritat que oloro l'aroma de les violetes" no afegeix res a la frase "oloro l'aroma de les violetes" . Així, doncs, d'acord amb la teoria deflacionista, la veritat no és realment una propietat i, per tant, si una proposició qualsevol és vertadera és un error dir que aital proposició té una propietat, és a dir, que té la propietat de ser vertadera.
Per una explicació de les teories deflacionistes vegeu: Teories deflacionistes o minimistes de la veritat
____________________________________________________________
- ↑ «Dir que el que és no és, o que el que no és és, és fals; i dir que el que és, és, i que el que no és no és, és veritat » (Metafísica IV, 7).
- ↑ Fenomenologia de l'esperit, Capítol IV, [1.L'autonsciència en si]
- ↑ (Teoria que exposa en Der Wahrheitsbegriff in den formalisierten Sprachen (1935),trad. alemanya d'una obra en polac, El concepte de veritat en els llenguatges de les ciències deductives (1933), i en The Semantic Conception of Truth and the Foundations of Semantics, en «Philosophy and Phenomenological Research», 4 (1944) 341-376; trad. cast.: La concepción semántica de la verdad y los fundamentos de la semántica científica, en Antología Semántica, recopilada per M. Bunge, Nueva Visión, Buenos Aires 1960; i Facultad de Filosofía y Letras, UBA, Buenos Aires 1965, i Ediciones Nueva Visión, Buenos Aires 1972 (resum de treballs anteriors).
Vegeu termes relacionats.