Autor:Popper, Karl Raimund

Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d'origen jueu. La seva infància transcorre en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, a 16 anys decideix, per avorriment, abandonar l'escola i estudiar per compte propi. S'inscriu a la universitat com a alumne lliure –no es matricularà fins a 1922– i vas agafar a cursos d'història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc freqüenta massa, ja que només s'interessa per les matemàtiques i la física. En la seva joventut simpatitza amb el socialisme i, per espai de dos o tres mesos, s'adhereix al comunisme.

El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques li desencanta del marxisme i li fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l'escàs caràcter científic del «socialisme científic», a la qual ell atribueix haver-se convertit en un «fal·libilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l'error, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d'Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l'atenció, en la seva joventut, els intents d'Einstein (veg. exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d'aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D'aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.

En 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l'estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l'any següent és nomenat professor de matemàtiques i física en escoles d'ensenyament mitjà. Per aquestes dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Victor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i els qui li indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no veritable ni probablement veritable, sinó simplement hipotètic. Amb l'annexió d'Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d'un intent d'establir-se a Anglaterra, emigra en 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l'objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació –no sense moltes dificultats– de Misèria de l'historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d'aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l'objectiu de tots dos llibres era exposar com l'historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com a «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles li ha valgut ser considerat un decidit defensor del liberalisme modern.

En 1946 és nomenat professor de lògica i mètode científic en la School of Economics, de Londres, càrrec que mantindrà fins a la seva jubilació en 1969. Aquesta és l'època de major activitat intel·lectual de Popper, i ell la recorda en la seva Autobiografia com l'època feliç de la seva vida en què va poder dedicar-se completament a la solució de problemes filosòfics (va mantenir una famosa discussió amb Wittgenstein sobre si existien o no veritables problemes filosòfics) i de la qual diu que, en el seu transcurs, «sospito que he estat el filòsof més feliç que mai hagi trobat». Molt crític amb el neopositivisme i la filosofia del llenguatge, s'oposa també a diverses classes d'epistemologies no realistes, com el fenomenisme, l'idealisme, el pragmatisme, etc. En 1950 viatja a Amèrica i dóna conferències a Harvard i en Princeton, on discuteix amb Einstein sobri determinisme i indeterminisme. En 1962 publica El desenvolupament del coneixement científic: Conjectures i refutacions, obra el títol de la qual resumeix la manera com Popper entén el desenvolupament científic: la ciència avança mitjançant conjectures en forma d'hipòtesi, la possible falsedat de la qual s'intenta descartar sotmetent-les a una possible refutació pels fets. Nomenat en 1969 professor emèrit de la London School of Economics, prossegueix incansable la seva intensa activitat amb noves obres, articles i conferències. En 1972, publica Coneixement objectiu, on, en oposició a la teoria del coneixement tradicional, que considera subjectiva per a fundar-se en la certesa, proposa la seva teoria del coneixement objectiu, o del coneixement sense subjecte cognoscent, sostenint que el coneixement no consisteix tant en el problema de com vam fundar la certesa o la veritat, sinó més aviat en com es desenvolupa i acreix la ciència: a manera de conjectures que, en forma d'hipòtesi, es presenten com solucionis temptatives a problemes, acompanyades amb arguments crítics i intents de sotmetre-les a prova per a descartar la seva falsedat; en aquesta obra presenta també la seva teoria dels tres mons.

La contribució investigadora de Popper abasta així mateix el camp de les ciències socials. Interessat principalment per l'economia, l'ha preocupat també el problema del mètode científic en aquest tipus de ciències. Assisteix, en 1961, al Congrés de Sociologia de Heidelberg, prenent part en l'anomenada Methodenstreit, o disputa del positivisme, on s'enfronten les postures mantingudes pel racionalisme crític i l'escola de Frankfurt , i on Popper manté de forma conseqüent el seu rebuig al principi de contradicció, al que recorren els dialèctics alemanys, i defensa l'existència d'un sol mètode científic per a qualsevol classe de ciència, incloses les socials. En 1974 publica Recerca sense terme. Una autobiografia intel·lectual, i en 1977, en col·laboració amb el fisiòleg i Premi Nobel, John Eccles, a qui havia conegut en la seva estada a Nova Zelanda, El jo i el seu cervell, obra que planteja el problema de la interacció entre el cos i la ment.

Els seus apèndixs a La lògica de la investigació científica, que va començar a redactar des de 1975, es van convertir en els seus últims escrits importants, títulats Postscriptum: Després de vint anys, (1983), i editats (en castellà) en tres volums com a Realisme i l'objectiu de la ciència, L'univers obert i Teoria quàntica i cisma en la física; en ells reelabora teories fonamentals anteriorment exposades: indeterminisme, realisme, objectivisme i teoria de la probabilitat, entre d'altres.

Popper ha donat a la seva filosofia el nom de racionalisme crític. que és tant una actitud racional general, com una filosofia de la ciència. Aquesta actitud crítica, que adopta com a mètode, sorgeix del que ell anomena «el problema de Kant» –en quines condicions podem dir que un enunciat és científic–, o problema del criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no ho és, que comença a plantejar-se des dels anys de la seva joventut i que desenvolupa com una teoria sobre la naturalesa de la ciència, denominada falsacionisme.

La incomoditat que experimenta, cap a l'any 1919, en relació amb les teories de Marx, Adler i Freud, que es presentaven com a científiques, li porta a comparar-les amb l'actitud que –segons observa– manté Einstein sobre les seves pròpies teories físiques; Einstein, lluny de desitjar confirmar costi el que costi les seves teories, sosté que bastaria un només fracàs en una predicció per a rebutjar-les, raó per la qual anhela sotmetre-les a experimentació, cosa que ocorre en ocasió de l'experiment d'Eddington de 1919, mentre que aquelles teories marxistes i psicològiques es consideren immunes a tota prova i es consideren verificades en tots els casos possibles. D'aquí, contraposant a l'intent de confirmar les pròpies teories l'intent de refutarlas, dedueix la seva teoria que el que defineix el caràcter científic d'una teoria és la seva contrastabilitat, i el que defineix a aquesta és la refutabilitat, i que una teoria és científica i significativa només si és en principi incompatible amb alguns fenòmens observables (vegeu la citació).

Per a establir la refutabilitat com a criteri de demarcació, Popper ha de criticar el criteri de demarcació admès pels neopositivistes del Cercle de Viena. Sostenen aquests que el criteri per a acceptar un enunciat com a científic i significatiu és la seva verificabilitat, i que tot enunciat no verificable no és científic i que, per aquesta raó, manca de significat. Popper sosté, enfront d'aquest criteri empirista del significat, que el problema està a decidir què és científic i què no ho és, i que no ha d'identificar-se científic amb significatiu, de manera que molts enunciats no científics, com per exemple, els metafísics o filosòfics, són enunciats significatius, malgrat no ser científics: el criteri del caràcter científic d'un enunciat resideix en la seva refutabilitat (veg. text), però no el del significat. La fonamentació de la refutabilitat com a criteri porta al desenvolupament d'una nova concepció de ciència i de teoria científica.

Les ciències són sistemes de teories científiques, i aquestes han de concebre's com a aproximacions a la realitat, com a «xarxes», diu metafòricament, que llancem per a comprendre el món, «per a racionalitzar-ho, explicar-ho i dominar-ho» (vegeu la citació), i la manera d'aconseguir que la malla d'aquestes xarxes sigui cada vegada més fina és procurant eliminar totes aquelles teories i hipòtesis que no diuen res sobre el món, perquè són falses. ja que les teories i hipòtesis són enunciats universals, eliminarem de la ciència les hipòtesis falses sotmetent els seus enunciats universals a refutació. L'asimetria lògica existent entre verificació i refutació, o confirmació i desconfirmació, quan es parla d'enunciats universals, justifica que Popper afirmi que la confirmació d'hipòtesi és irrellevant per a establir la veritat d'una teoria, atès que un enunciat universal no és lògicament verificable, mentre que la refutació cobra tota la importància, ja que n'hi ha prou amb un sol cas de refutació per a rebutjar com a fals un enunciat universal. Milers de proves que confirmen que «els cignes són blancs» no fan veritable a aquest enunciat; en canvi, és suficient un sol cas de cigne negre per a rebutjar-ho com a fals. De la mateixa manera, en la metodologia científica no interessa esforçar-se per la confirmació de les teories i de les hipòtesis científiques: la teoria que afirma que les òrbites dels planetes de tot l'univers són el·líptiques no es demostra d'una forma concloent adduint exemples d'òrbites planetàries el·líptiques, mentre que un sol cas d'òrbita circular refutaria la hipòtesi. Vista aquesta asimetria, o disparitat de característiques respecte de la mateixa qüestió, no hi ha raó lògica perquè, en metodologia científica, s'esforci el científic a confirmar i salvar les pròpies teories; no pot demostrar-se que una teoria científica sigui veritable, però és possible rebutjar-la com a falsa. El que importa, per tant, és eliminar totes les teories falses sotmetent-les a intents de refutació. Això suposa un canvi de perspectiva en la teoria de la ciència mantinguda fins llavors (veg. text).

La concepció heretada de la ciència, impulsada sobretot pels patrocinadors del Cercle de Viena i el neopositivisme en general, sostenia una concepció de la ciència basada en l'inductivisme. La inducció importava tant en el context de descobriment de les hipòtesis com en el context de justificació d'aquestes. La ciència –se suposava– és inductiva, i les hipòtesis procedeixen normalment per generalització dels casos particulars observats. A més, una hipòtesi es justifica, això és, es raona que és veritable, sotmetent-la a la contrastació, el resultat de la qual pot ser la confirmació o la refutació. Si la hipòtesi resulta confirmada per la prova experimental, se l'admet com a veritable o, almenys, com probable; aquest moment de justificació és també inductiu, atès que es recolza sobre un raonament inductiu, com és l'esquema lògic de la confirmació d'hipòtesi.

A aquesta teoria inductiva de la ciència, oposa Popper la seva deductivisme. D'una banda, no és possible fundar la ciència en un procés d'inducció per generalització perquè, tal com va demostrar Hume, no està lògicament justificat passar d'enunciats particulars a enunciats universals, i, a més, la ciència no parteix de l'observació de casos concrets, sinó dels problemes que susciten teories per a resoldre'ls i qualsevol observació suposa ja una teoria prèvia, que és el que ens incita a observar. Com s'originen les hipòtesis és només una qüestió subjectiva o psicològica. L'important és com es justifiquen i, donada la impossibilitat de la verificació de les hipòtesis, la seva confirmació és irrellevant i només resulta rellevant la seva possible refutació. No és possible verificar teories, i el procés científic ha de concebre's com una elaboració d'hipòtesi, a manera de conjectures, de les quals s'extreuen prediccions que es contrasten amb fets que puguin refutar-les, amb l'ànim d'eliminar les que resultin falses. Aquest mètode, anomenat de conjectures i refutacions, és el mètode propi de les ciències empíriques i Popper considera que és, al mateix temps, la solució al problema de la inducció –que anomena «el problema de Hume»–, que considera innecessària com a fonament de la ciència, pel fet que simplement no hi ha inducció (veg. text 1 i text 2). Com entenia Kant, l'home imposa les seves hipòtesis –els seus propis punts de vista– a la naturalesa, i les hipòtesis provenen de la ment humana, no de la naturalesa; la naturalesa, si per ventura, les refuta.

Segons Popper, totes les ciències, tant les naturals com les socials, parteixen sempre de problemes, i les ciències, igual com fa el nostre enteniment en altres casos, surten al pas dels problemes presentant temptatives de solució, que no són sinó un cas concret del mètode general d'assaig i error. Proposem intents de solució i els posem a prova i eliminem aquelles solucions que no ho són. L'esquema general d'aquest procediment és:

[math]\displaystyle{ P_{1}\rightarrow TT\rightarrow EE\rightarrow P_{2} }[/math]

on P1 és el problema inicial, TT la solució temptativa, o la hipòtesi o teoria, EE l'eliminació d'errors, mitjançant la discussió crítica o la contrastació empírica de la hipòtesi, i P2 la nova situació problemàtica en què ens trobem després de l'intent de solucionar un primer problema. És aquest un esquema que pot aplicar-se no només al mètode científic, sinó a l'evolució dels organismes particulars i a la mateixa evolució de les espècies. Així com tota adaptació és un intent de solució de problemes, així també tot augment de coneixement mitjançant la ciència és un intent de sortir d'una situació problemàtica. La diferència que existeix entre l'evolució biològica i la científica és que aquesta es duu a terme d'una manera conscient i que l'home està interessat a eliminar els errors; i en això consisteix precisament la racionalitat humana: a recórrer voluntàriament a la crítica de les pròpies teories i opinions. Aquest recurs a la crítica es duu a terme per mitjans lingüístics, això és, amb arguments i contrastacions. En ells ens expressem mitjançant enunciats que tothom pot acceptar o rebutjar; són els enunciats que se sotmeten a crítica o a contrastació i que, per aquesta raó, constitueixen un saber objectiu, «tan objectiu com una catedral» construïda amb constants aportacions al llarg dels anys: la ciència no la constitueixen pensaments o idees subjectius (en els quals importaria la certesa o la veritat), sinó enunciats, arguments, contrastacions i eliminació d'errors. I pel fet que tot això pot objectivar-se en enunciats, que poden ser criticats i contrastats, diem que la ciència és un coneixement objectiu, que no busca la certesa del subjecte, sinó l'acostament més gran possible a la veritat. La teoria del coneixement objectiu li permet a Popper distingir tres nivells de realitat i tres classes de món: el món un, o món de les coses físiques; món dos, o món dels estats mentals i de les certeses subjectives, i món tres, o món del coneixement objectiu, format pels «continguts objectius del pensament», sobretot de la ciència i de les arts. Així, sosté Popper, la ciència és una institució social: un conjunt estructurat d'accions humanes i resultat de l'activitat social de l'home (vegeu la citació).

El propi del mètode científic no és només comparar enunciats amb les seves possibles refutacions dels fets, sinó també comparar unes teories amb unes altres. Ambdues coses suposen concebre les teories científiques com una aproximació a la veritat. Popper distingeix, com a conceptes fonamentals, la idea de veritat, la idea de contingut lògic i empíric d'una teoria i la idea de contingut de verdadde una teoria, o aproximació a la veritat, i els dóna la categoria d'idees reguladores, o pautes directives en la pràctica científica.

El coneixement científic tendeix a la veritat, encara que, «la veritat no sigui l'únic objectiu de la ciència», ja que la ciència busca pròpiament la «veritat interessant», això és, aquella que resulta ser explicació i resposta als nostres problemes. El simple fet d'eliminar els errors o les hipòtesis que es consideren refutades és una forma d'acostament a la veritat.

El contingut d'una teoria (veg. text) és la classe de les proposicions que poden deduir-se d'ella (contingut lògic) i la classe d'enunciats empírics (contingut empíric) que la teoria prohibeix (veg. exemple). Cada enunciat que pot contradir a una teoria és un falsador potencial de la mateixa i el nombre de possibles falsadores d'una teoria o d'una hipòtesi està en relació directa amb la quantitat d'afirmacions, o capacitat explicativa, d'una hipòtesi: com més afirma una hipòtesi (capacitat explicativa), major és el nombre de possibles falsadores; com més gran és el seu contingut empíric (major nombre de possibles falsadores), major és també la seva refutabilitat. Per tant, com més refutable és una hipòtesi, majors són el seu contingut lògic i el seu contingut empíric i major la seva aproximació a la veritat. (En cap cas pot dir-se que sigui veritable, perquè n'hi ha prou que un dels possibles falsadors correspongui en realitat a un fet, perquè la teoria quedi empíricament falsada; vegeu corroboració, versemblança).

Que les teories científiques poden estar més o menys prop de la veritat, significa també que descriuen la realitat i que parlen del món, perquè la contrastabilitat de les hipòtesis significa que determinats fets del món no poden ocórrer (vegeu la citació); la ciència busca descriure i explicar la realitat (vegeu la citació).

D'aquesta manera la ciència es concep com un conjunt de teories que s'accepten provisionalment, mentre no resulten refutades per intents constants i rigorosos d'aconseguir que el siguin. La ciència és saber provisional, conjectura: «no sabem, només suposem», i el seu quefer consisteix pròpiament a «criticar teories». Tot coneixement és hipotètic, conjectural, i la veritable teoria del coneixement consisteix en l'examen crític de les teories; per això, «la veritat no és l'únic objectiu de la ciència», sinó la «veritat interessant», aquella que ve a ser explicació i resposta als nostres problemes.

En La misèria de l'historicisme i La societat oberta i els seus enemics, Popper desenvolupa la seva filosofia social i sobretot la seva filosofia de la història, i aplica al terreny pràctic les idees fonamentals de la seva filosofia de la ciència. Manté que en realitat només hi ha un tipus de ciència, aquella que recorre a hipòtesi falsables, i si per ventura, existeixen diferents classes de problemes, per la resolució dels quals inventem hipòtesis històriques, econòmiques o psicològiques, segons el cas. Ara bé, els principis metodològics de la ciència natural no són directament aplicables a les ciències humanes: en aquestes no hi ha lleis tan rigorosament definides ni les seves hipòtesis són tan clarament refutables. El mètode crític de Popper, consistent en falsar teories a través del seu contacte amb els fets, es converteix en les ciències socials en l'actitud crítica que ens porta a analitzar situacions històriques o socials concretes problemàtiques, els nostres intents de solució i les conseqüències inesperades d'aquestes temptatives. Però si en les ciències de la naturalesa el mètode crític persegueix l'eliminació de les hipòtesis falses, en les ciències socials l'actitud crítica cerca l'eliminació dels mals i errors socials.

Popper rebutja, juntament amb l'historicisme –doctrina que sosté que l'objectiu de les ciències socials és establir lleis generals que regeixin la història amb igual caràcter determinista que les lleis de la naturalesa, i que critica específicament en la primera de les obres ara esmentades–, aquelles interpretacions de la història que la transformen en una totalitat, l'ànima de la qual són els grans homes, les nacions o els períodes històrics; no existeix cap totalitat d'aquest tipus i no hi ha més curs de la història que el que determinen les accions lliures dels homes que interactuen entre si i que lliurement decideixen l'orientació, el sentit i la finalitat que volen donar a les seves accionis. El futur no està determinat per cap llei de tipus històric; és lliure i està obert a la lliure aplicació dels nostres coneixements sobre el món. «Ni la naturalesa ni la història ens poden dir el que hem de fer».

En La societat oberta i els seus enemics, i continuant amb la mateixa temàtica, se centra en la crítica a Plató, Hegel i Marx –enemics de la societat oberta, en tant que filòsofs que han alimentat amb les seves idees i principis a l'historicisme– i analitza les característiques d'aquesta societat, que no és més que la democràtica. La «societat oberta», la societat democràtica, és aquella en la qual els individus poden exercir lliurement les seves facultats crítiques i l'única compatible amb la seva idea d'actitud crítica i racionalisme crític.

Només hi ha dos sistemes de govern: la democràcia i la dictadura, és a dir, aquella forma en la qual és possible enderrocar al govern sense vessament de sang per mitjà d'una votació, i aquella en la qual això és impossible. Popper substitueix l'antiga problemàtica platònica, exposada en la República, sobre qui ha de governar?, per la pregunta existeixen formes de govern rebutjables? Existeixen formes de govern que poden impedir la substitució d'un govern incompetent o dolent? I fa seves les paraules que Tucídides posa en boca de Pèricles: «Només uns pocs estem capacitats per a governar, però tots som capaços de jutjar una política».

El nostre judici de la política en la societat oberta ha de comprendre no només l'esforç per mantenir la capacitat i la llibertat de poder destituir al governant sense vessament de sang, sinó també la lluita pel domini de la raó, la justícia, el dret, la llibertat i l'abolició de la guerra (veg. text). El polític, per part seva, ha de limitar-se a lluitar contra els mals concrets de la societat, en lloc d'intentar imposar o combatre valors superiors, com la felicitat.

Llibertat enfront de la història, enfront de l'Estat, i optimisme davant l'avanç de la civilització en el present i en el futur constitueixen les característiques generals fonamentals de la filosofia social i política de Popper.

• Bibliografia:Obres de Popper