David Hume

Avís: El títol a mostrar «David Hume» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Hume, David».

Filòsof empirista escocès, figura màxima de la Il·lustració anglesa i de l'empirisme britànic, i un dels pensadors de major influència en la filosofia posterior. Va néixer a Edimburg (Escòcia), i va estudiar a la universitat d'aquesta mateixa ciutat, més interessat per la literatura i la història que per l'advocacia, professió a la qual va voler dedicar-li la seva família. Després d'un intent frustrat d'emprar-se en un comerç en Bristol, a 18 anys decideix anar-se'n a França per a dedicar-se als estudis literaris i filosòfics, creient que havia de donar un canvi radical a la seva vida. Durant els anys que va passar a França, primer en Reims i després en La Flèche (1734-1737), va escriure el Tractat sobre la naturalesa humana, publicat en dos volums (1739), que va passar totalment inadvertit, i que, segons la seva mateixa opinió, va ser una obra prematura que «va sortir morta de les premses». En 1740 va intentar publicar una recensió d'aquest llibre que va acabar sent un Compendi d'aquest, publicat amb el títol de Abstract. Va refondre després la primera part del Tractat, publicant-la amb el títol d'Investigació sobre l'enteniment humà (1751), així com la tercera amb el títol d'Investigació sobre els principis de la moral (1752). Cap d'aquestes obres li va donar la fama literària que anhelava, que només va començar a arribar amb la publicació dels seus Discursos polítics (1752). Nomenat bibliotecari de la facultat de dret d'Edimburg, va començar a publicar una Història d'Anglaterra (1754) que va suscitar polèmica i que, segons el seu propi autor, va resultar un èxit rendible.

Va viatjar a París (1763-1766) com a secretari privat de Lord Hertford, ambaixador a França. Va tornar de França amb el seu amic Jean-Jacques Rousseau, l'obra del qual Emili li causava problemes. Va ocupar el càrrec de sotssecretari d'Estat (1767-1768) i es va retirar finalment a Edimburg, on va morir de càncer, acceptant la seva malaltia amb un sentit totalment epicuri de la vida. En la seva autobiografia, editada pel seu amic Adam Smith, es va definir com a home de disposició cordial, amb sentit de l'humor, jovial i social, el caràcter del qual no van aconseguir agrir els revessos de fortuna contra el seu desig de fama literària. Els seus Diàlegs sobre religió natural, obra considerada clàssica en filosofia de la religió, escrits cap a 1752, es van publicar pòstumament en 1779.

L’empirisme de Hume i la teoria del coneixement.

Segons diu en el seu Tractat sobre la naturalesa humana, que porta el subtítol de Intent d'introduir el mètode experimental de raonament en els assumptes morals, Hume va voler dur a terme, al món moral humà, allò que Newton havia fet amb el món físic (investigació basada en l'observació i experimentació). Va pretendre, per tant, investigar la capacitat de l'enteniment humà amb mètodes diametralment oposats als del racionalisme, i partint de la base que el coneixement humà no es basa en veritats innates i a priori, sinó en un conjunt de creences bàsiques, o suposicions sobre el món exterior –les relacions entre els fets–, que són a manera «d'un instint natural, que cap raonament o procés de pensament pot produir o impedir» (veg. text). De manera que «no és, per tant, la raó la que és la guia de la vida, sinó el costum» (veg. text), amb el benentès que les creences sorgeixen del costum. Els materials bàsics (els «àtoms» de la ment) dels quals es nodreix el coneixement són percepcions de la ment. Aquestes percepcions són impressions, si són sensacions o sentiments (per exemple, sentir, veure, sentir, estimar, odiar, desitjar, voler), i són percepcions vivaces i intenses; o són idees, si són records o imaginacions de sensacions. Les idees són sempre febles i fosques, i són còpies de les impressions, mentre que aquestes, afirma Hume, provenen de causes desconegudes. Les paraules, al seu torn, representen a les idees, raó per la qual, per a saber si una paraula té significat, cal esbrinar quin és la idea que representa, i es coneix la idea esbrinant la impressió d'on procedeix (veg. text). (Vegeu també l'evolució de la noció d'idea).

Aquest principi, que sol anomenar-se el microscopi de Hume, l'aplicarà Hume acuradament com un important recurs metodològic per a l’anàlisi de conceptes com ara els conceptes metafísics tals com els de substància, causa, llibertat, i uns altres, que solen considerar-se paraules clau de la filosofia tradicional. Per tant, l'origen de les idees és la sensació, interna o externa. Ara bé, les idees s'entrellacen espontàniament entre si, constituint un món ordenat. Des de Plató insisteixen els filòsofs en què pensar és ordenar idees.

Les lleis per les quals s'associen les idees en la ment són:

la semblança,

la contigüitat en l'espai o en el temps, i

la relació de causa i efecte.

A aquesta associació o relació, per la seva importància en la ciència de la naturalesa, dedicarà Hume una anàlisi especial (veg. text). Tota idea deriva, per tant, d'una impressió i, per aquesta raó, no hi ha idees innates, a menys que s’entengui per tals algunes inclinacions procedents directament de la naturalesa humana (de les passions, per exemple, que amb posterioritat a Hume seran conegudes com a instints). De fet Hume critica a Locke per haver dit que tots els coneixements són idees i que aquestes són representacions mentals de coses, mentre que per ell les idees solament són representacions mentals d’impressions procedents de les sensacions, la reflexió o les passions. En aquest sentit pot dir que hi ha una certa classe d’idees innates sense renunciar a l’empirisme radical, ja que es tracta simplement d’un corol·lari de l’acceptació de l’existència d’una naturalesa humana. (veg. text).

Així, doncs, per la mateixa naturalesa humana la ment posseeix certa tendència natural (una força suau, en diu Hume) a l'associació d'idees, el resultat principal de les quals és la constitució d'idees complexes. La idea de substància és, per exemple, una idea composta per associació: no es deriva de cap impressió, interna o externa; no és més que «la col·lecció d'idees simples unides per la imaginació», que atribueix el conjunt de característiques a alguna cosa desconeguda, com si fos el seu suport permanent. Mitjançant quin sentit es capta la substància d'una poma? Amb els ulls, amb les oïdes, amb el paladar? Tota idea abstracta no és més que una idea particular, a la qual correspon, per tant, una impressió; assignant un nom diferent a aquesta impressió, la fem capaç de representar a totes les idees que mantenen certa semblança entre si. La idea general d'«home» és la idea particular de «Pau», per exemple, a la qual, canviant-li el nom, li donem el significat de representar a «Julià», «Maria», «Anna», etc.

Segons Hume es pot passar d’una impressió sensible a una altra, però mai no podem passar d’una impressió a alguna cosa de la qual mai no n'hem tingut impressió o experiència. Com que no hem tingut mai impressió o experiència de les Idees innates cartesianes ni del concepte de substància, això vol dir que aquestes idees no es corresponen amb res real. Si la intel·ligència pot arribar a creure que hi ha substància, és simplement per errors en les associacions d'idees. Allò que ens fa creure en substàncies és el fet que hi ha mecanismes psicològics basats en errors en el procés d’associació d’idees, que ens porten a trobar constàncies en les coses, però això no implica una necessitat lògica. Solament a través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies (eternes, perfectes...) quan la percepció ens indica un món fet de canvis. ([[Recurs:Hume:_imaginació_i_memòria|veg. text).

(Per altra part, amb aquesta tesi de l’associació d’idees, Hume comença una fructífera tradició que està en la base de la moderna psicologia).

La crítica al principi de causalitat i el problema de la inducció.

L'home, a més de percebre, raona, o construeix frases. Així, si es considera les diverses proposicions amb les quals la ment expressa la veritat, veiem que hi ha dues classes:

aquelles la veritat de les quals consisteix en relacions d'idees i

aquelles la veritat de les quals és una qüestió de fet (veg. text).

Aquestes dues classes de veritats constitueixen la denominada «forquilla» de Hume; tota proposició o és necessària o contingent (analítica o sintètica, en l'expressió de Kant). Hi ha coses que són veritat en virtut de les mateixes idees que pensem i d'aquestes hi ha veritable coneixement o ciència, que s'obté per intuïció o demostració. És el món de la veritat matemàtica o lògica. En canvi, en tot el que es refereix a l'existència d'objectes, a les qüestions de fet, no hi ha possibilitat de cap coneixement demostratiu: tot el que sabem, ho sabem per observació directa, quan ens atenim als fets, o per inferència inductiva, quan anem més enllà dels fets. (De fet aquesta divisió entre qüestions de fet i relacions d’idees procedeix de la filosofia de Leibniz, qui parlava de veritats de fet, que considerava sintètiques i veritats de raó o analítiques)

Així, per exemple, l’afirmació segons la qual «tot triangle té tres angles» és una proposició necessàriament verdadera i la seva negació seria una contradicció. El mateix passaria, segons Hume amb afirmacions matemàtiques com «3+2 = 5», o amb afirmacions com «un tot és més gran que les seves parts». Aquestes proposicions són exemples de relacions entre idees que, en virtut de la seva pròpia definició (de la definició de triangle, de número o de tot i parts, en aquests exemples) són necessàriament verdaderes. En canvi una afirmació sobre les propietats d’objectes o de fets és possible que sigui falsa i la seva negació no és una contradicció. Si algú diu «avui és dilluns» aquesta proposició pot ser verdadera o falsa, i la seva negació «avui no és dilluns» no és una contradicció.

La inferència que ens porta més enllà del directament observat es basa en el principi de causalitat, i ell mateix és una qüestió de fet que només arribem a conèixer per experiència. Tot el que s'afirma pel principi de causalitat, o per una relació entre causa i efecte, pot no succeir, per tant no és un saber demostratiu, sinó inductiu. Abans hem dit que tot coneixement és solament present (d’impressions presents o de records presents d’impressions passades), i tota previsió del futur es basa en inferències causals.

Tot raonament sobre l'experiència, diu Hume, es basa en la suposició que la naturalesa transcorre d'una manera uniforme. Però aquest supòsit no té cap base racional (no es funda en una demostració); es funda en una mera creença, que es deu a l'observació d'una conjunció constant dels fets en l'experiència. A la idea de «causa», que apliquem a fets dels quals diem «A és causa de B» no correspon cap altra impressió sensible que la presència contigua en l'espai i successiva en el temps de (causa) i B (efecte). Però, en realitat, a la idea de causa atribuïm una altra característica que és la de connexió constant entre A i B. Aquesta idea no correspon a cap impressió sensible, és només fruit de l'associació d'idees deguda al costum o hàbit d'observar que «sempre que A, llavors B», o bé que «no es produeix B, si no existeix prèviament A». Tenim per costum associar el que hem observat que es produeix repetidament, i traduïm l'associació com una connexió necessària (veg. text). A aquesta connexió necessària hauria de correspondre alguna impressió externa o interna: externament, no hi ha res més que la conjunció de A i B; internament, no hi ha res més que la inclinació, que produeix el costum, de passar d'un fet a un altre que normalment li acompanya. La «necessitat» és merament mental, no està en les coses, ni en la naturalesa, «pertany completament a l'ànima». Si s'afegeix que, posant la confiança en el principi de causalitat, creiem que el que ha succeït en el passat succeirà igualment en el futur (veg. text), llavors cal que ens adonem d'haver argumentat dins d'un cercle viciós, o amb un argument circular: només podem suposar, això és. donar per descomptat, i no provar, que el futur serà semblant al passat (veg. exemple); o bé, tot el que sabem del futur ho sabem per experiència, per arguments que són només probables i, per tant, no demostratius. Així, doncs, el principi de causalitat es fonamenta en una creença o hàbit i en el supòsit metafísic segons el qual el futur serà com el passat, és a dir, en el supòsit metafísic de la regularitat de la naturalesa.

Aquesta crítica de Hume al principi de causalitat oposa directament Hume no només a Descartes i als racionalistes en general, sinó al mateix Locke i als supòsits de la física de Newton. D'una banda, segons l'empirisme de Hume, el coneixement de la naturalesa no és demostrativament cert, com ho és en el racionalisme, però, per l'altre, sabem que la ciència de la naturalesa es basa en l'observació i la inferència inductiva, la qual, per definició, només ofereix un coneixement probable. I així neix, històricament, l'anomenat problema de la inducció, que ha de tenir repercussions directes en la teoria de la ciència.

Quan es diu, per exemple, que «els metalls fonen a temperatures determinades», llei de la naturalesa que s'expressa mitjançant una generalització, no es vol indicar que existeixi una relació necessària o causal entre determinades temperatures i els punts de fusió dels diversos metalls, degudes a coses no observables, sinó que entre un fenomen i un altre, existeix una conjunció constant en la qual basem les prediccions per al present i el futur, perquè la naturalesa humana té el costum de sentir-se influïda per la repetició de fets i tendeix a creure que el que ha succeït fins al present continuarà succeint en el futur.

Hume, no obstant això, manté que els raonaments inductius, si provenen d'observacions regulars i uniformes al curs de la naturalesa, constitueixen autèntiques proves que no permeten un dubte raonable i distingeix entre demostracions, proves i probabilitats; aquelles són els raonaments per relacions d'idees, mentre que la diferència entre les dues últimes consisteix en si la conjunció que es manifesta entre dos esdeveniments pot considerar-se constant o simplement variable (veg. text).

Així, d’un seguit de fenòmens dels que n’hem tingut repetides experiències en podem fer inferències causals sempre que hàgim observat la connexió entre el que anomenem causa i el que anomenem el seu efecte, sabent, però, que l’únic fonament d'aquesta inferència és el costum i la suposició metafísica de la regularitat de la naturalesa. Però de cap manera podem inferir una hipotètica causa de la simple observació d’algun fet. Si no hem observat la conjunció entre l'anomenada causa i l’efecte no podem inferir de cap manera la seva hipotètica causa. Així, per exemple, de l'observació del món no se’n pot desprendre de cap manera la necessitat d’una causa que l’hagi creat.

La crítica empirista als conceptes metafísics.

En el seu Tractat sobre la naturalesa humana Hume escomet una contundent crítica dels conceptes metafísics, terme que per ell, en tant que fa referència a suposats coneixements més enllà de l’experiència, té una connotació negativa. En especial, a més de la crítica al concepte de causalitat, fa una crítica dels conceptes de

Déu,

de la realitat exterior i

de la identitat personal.

Les tres substàncies cartesianes, encara acceptades per Locke, queden en entredit (Veg. esquema més avall):

de Déu no en tenim cap impressió, i és solament una idea de la imaginació. Atesa la crítica anterior al concepte de causalitat, cal reforçar que encara seria més absurd dir que Déu (imaginari) és la causa de res. Amb això ataca tant la posició de Descartes com la de Berkeley i, en general, totes les concepcions teistes que consideren necessària la idea de Déu com a fonament explicatiu o "causa" de tot el que existeix;

de la realitat exterior, món o substància extensa cartesiana tampoc no en podem parlar amb seguretat, com ja ho havia fet notar Berkeley (tot i que des d’una perspectiva ben diferent), fet que l’aboca a un fort fenomenisme i escepticisme. (veg. text). Locke justificava l’existència del món extern a partir de la idea de causa. Tenim coneixement del món extern, deia, perquè el món o realitat extramental és la causa de les nostres impressions. Ara bé, a partir de la crítica de la idea de causa, Hume no pot acceptar això, ja que l’ús de la inferència causal (que solament es fonamenta en l’hàbit o creença) solament és possible quan podem passar d’una impressió a una altra impressió però no podem anar des de les impressions a una suposada causa o origen de les impressions. Així, solament coneixem impressions, però no podem saber d’on han sortit les impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent de les nostres impressions i idees.

Del Jo, finalment tampoc no podem dir que sigui res constant, cap substància. L’ànima, diu Hume, en la mesura en què podem concebre-la, no és res més que un sistema o una successió de percepcions diferents. La nostra idea de ment, llavors, és només la idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-se substància, simple o composta. (veg. text). L’existència del Jo com a substància pensant, diferent dels seus actes, havia estat considerada indubtable, no tan sols per Descartes, sinó també per Locke i Berkeley. Tots pensaven que del jo en tenim un coneixement directe o intuïtiu com el "cogito" cartesià. No obstant això Hume també critica el "Jo" com a realitat diferent de les impressions i les idees. Hume descarta l’existència del Jo com a subjecte permanent dels actes psíquics, perquè no hi ha cap impressió sensible que sigui permanent, sinó que el Jo està constantment en canvi i transformació. De fet l'única manifestació de continuïtat personal la proporciona la memòria i la imaginació, ja que el "Jo" està constituït per una relació entre percepcions i, per tant, canvia quan les percepcions canvien. De fet mai no coneixem el "Jo" desproveït de percepcions (sempre és un "jo camino", un "jo llegeixo", un "jo converso"...), per tant no podem parlar d’una "substància" permanent o suposat substrat del "jo", solament coneixem un conjunt o feix de percepcions canviants. La consciència de la pròpia identitat, el reconeixement de la permanència de la mateixa identitat personal al llarg del temps es fonamenta en la memòria que permet la connexió que existeix entre les diferents impressions que se succeeixen.

Així, finalment, Hume ha de concloure de manera fenomenista i escèptica que solament podem estar segurs que hi ha feixos de percepcions. Aquesta és la conseqüència de l’empirisme portat a les seves darreres conseqüències.

El fonament del coneixement i de la moral, i la crítica de la religió

El que sosté Hume definitivament, enfront de les pretensions del racionalisme, és que el coneixement de la naturalesa ha de fundar-se exclusivament en les impressions que d'ella tenim. D'aquesta conclusió, en sentit estricte, es deriva el fenomenisme i l'escepticisme (veg. text): l'home no pot conèixer o saber res de l'univers; només coneix les seves pròpies impressions i idees i les relacions que estableix entre elles per hàbit, costum, principi d'associació o sentiment de la ment (veg. text). No hi ha cap impressió que correspongui a «cos» o a «objecte material», i molt menys a «jo», «món», «causalitat», «substància»; tot el que l'home sap, per discurs racional, sobre l'univers es deu únicament a la creença, que és una espècie de sentiment no racional.

Els poders de la raó són, doncs, summament limitats. Sobre les qüestions de fet, no en tenim autèntic coneixement; només la regularitat dels fenòmens ens fa creure en connexions necessàries. No obstant això, les creences religioses no s'expliquen per la regularitat dels fenòmens, ja que varien de religió a religió; es fonamenten en molt diverses causes, com són la ignorància, el temor, l'esperança i fins a la manipulació de totes aquestes coses amb vista a mantenir el poder. De cap manera la creença religiosa es fonamenta en el raonament, més aviat qui té fe experimenta en si mateix la determinació de creure el més oposat al costum i a l'experiència. De Déu no en tenim cap impressió, de manera que en aplicació del criteri metodològic que permet distingir idees verdaderes d’idees falses, Hume conclou que la idea de Déu no és més que una composició de les idees que adquirim en reflexionar sobre les operacions de les nostres pròpies ments. (veg. text)

Per altra part, contra els qui creuen que la religió és la sustentació de la moral, Hume emprèn la tasca de sotmetre a revisió les creences morals en el seu Assaig sobre els principis de la moral, per a precisar que també elles, igual que les lleis de la naturalesa, se sostenen en l'experiència universal. Desenvolupant idees de Francis Hutcheson (1694-1747) i Joseph Butler (1692-1762), Hume funda la moral en el sentiment universal dels homes si es fes la vida agradable. Aquesta teoria es coneix amb el nom d’emotivisme, que és la teoria segons la qual les idees ètiques i morals procedeixen de l’emoció, o sentiment, i no tenen una justificació racional. Per altra part, en connexió amb l’esperit de la Il·lustració (que posteriorment Kant va definir com la majoria d’edat de la humanitat), es desprèn del pensament de Hume que cal afirmar que no fa falta un "pare suprem" o "Déu" per a justificar les accions humanes. Allò que està bé o allò que està malament no depèn de la voluntat d’un ésser suprem i, la moral no necessita la religió com a fonament.

Els homes desitgen actuar moralment perquè la vida bona produeix satisfacció i plaer, mentre que la vida deshonrosa produeix insatisfacció i malestar. Aquestes són qualitats de la naturalesa humana i a tot arreu els homes es condueixen amb idèntics criteris. Segons Hume, són qüestions de fet no descobertes per la raó humana, sinó pel sentiment. Posem per exemple el manament moral "no mataràs". No és una proposició de tipus matemàtic (no és una relació d’idees o proposició analítica) ni prové de l’experiència (tampoc no és una qüestió de fet). En realitat l'únic que pot fonamentar aquest manament és un sentiment o, dit d’una altra manera, una emoció lligada a la naturalesa humana.

Hume vol fonamentar una ètica de la mateixa manera que Newton havia fonamentat la Física, és a dir, basant-se en el principi d’atracció entre els cossos, que ell adapta com a "simpatia" (En el sentit de compartir el mateix pathos: per ell la simpatia envers les altres criatures és un instint natural). El valor moral d’un acte dependrà dels sentiments que provoquin en el subjecte. Hi ha fets, accions, persones, paisatges o fins i tot animals que ens atrauen, perquè els trobem simpàtics i això és el que anomenem "bo". Aquesta "simpatia" té un element psicològic i quasi instintiu. L’ètica no té, doncs, "valor de veritat", ni té res a veure amb inferències lògiques. Simplement explica una preferència. Cap proposició ètica no és ni veritable, ni falsa. Tan sols expressa els sentiments d’aquell qui l’expressa.

Hume criticà també el que G. E. Moore posteriorment va anomenar fal·làcia naturalista (veg. text), que consisteix a pensar que del "ser" d’una cosa pot derivar-se’n algun "haver de ser". D’allò que és, no se’n deriva un imperatiu moral, no se’n deriva cap "haver de ser", ni un dret ni un deure, ja que la tria de les finalitats està situada al marge de l’esfera de la raó.

De tota manera l’ètica no es fonamenta en el simple atzar, ja que es poden establir criteris per a avaluar les nostres accions. De manera que es basa en la naturalesa humana (potser en el que més endavant es dirà instint o, en la nostra època, s’atribuirà a les característiques genètiques que són fruit de la selecció natural). L’emotivisme de Hume també inclou una avaluació de les conseqüències dels nostres actes: l’home no tendeix només individualment a la seva felicitat, d’una manera hedonista i egoista, sinó que, com que és capaç de compassió (o simpatia), sintonitza amb la felicitat i el malestar dels altres, que és capaç de percebre com a propis. Per això la moral de Hume té una perspectiva social molt semblant a la de l'utilitarisme anglès. D’aquesta regularitat de sentiments morals neixen les diverses creences morals; aprovem el que és agradable i desaprovem el que és desagradable: i en això consisteix el sentiment moral i al primer l’anomenem bé i al segon mal (veg. text). La raó no té aquí una altra funció que la de discernir les conseqüències socials dels actes anomenats morals.

__________________________________________________________ Classes de percepcions (impressions i idees) segons Hume

__________________________________________________________ Crítica de Hume a les tres susbtàncies cartesianes.

Segons Descartes hi ha tres substàncies: el "jo" o substància pensant, de la que en tenim un coneixement intuïtiu o immediat, i que solament pot existir causada per Déu, que és la substància infinita que és també la causa del "món", el qual causa les idees en la nostra ment. La idea de causa hi juga, doncs, un paper central que Hume elimina per complet. Les tres substàncies queden eliminades, ja que la idea de substància no té cap base empírica i encara menys poden ser "causa" de res.

__________________________________________________________

Exemple d'argument circular ↓

Suposem que «el futur serà semblant al passat», perquè, fins al moment present «el futur ha estat semblant al passat». Per a relacionar les dues frases, caldria construir el següent argument:

Premissa 1: Fins al moment present, el futur ha estat semblant al passat

Premissa 2: El futur és sempre semblant al passat

_______________________________________________________________

Conclusió: Per tant, d'ara endavant, el futur també serà semblant al passat.

En la premissa 2 apareix com suposat el mateix que es vol demostrar en la conslució

Selecció de textos

Vegeu Extracte del Tractat de la Naturalesa Humana

Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Altres textos relacionats

Sobre el costum com a fonament: (costum com a fonament dels raonaments causals veg. text) / (costum com a guia de la vida veg. text).

Diferència entre idees i impressions: es coneix la idea descobrint la impressió d’on procedeix (veg. text)

Sobre la imaginació i la memòria (veg. text)