Cosa

 (del llatí jurídic causa, causa, motiu, assumpte, qüestió, va passar en llatí vulgar a significar «cosa», mentre que res donava origen a «realitat»)

El referent del signe lingüístic, el denotat per ell; el significatum del triangle lingüístic d'Ogden i Richards (vegeu imatge).

Paraula d'ús una mica indefinit, també en contextos filosòfics, en què en general es refereix a l'objecte intencional de la consciència, raó per la qual la cosa pensada, volguda o imaginada pot ser tant real com simplement mental. En un sentit més estricte, s'aplica a l'objecte físic que existeix de forma individual; equival, així, a «objecte material». No obstant això, els diferents usos filosòfics donen a la paraula significats diferents, segons els diversos autors. Així, Descartes utilitza «cosa» (si escau, res) com a equivalent de «substància» i és cosa tant el pensament (res cogitans) com l'extensió (res extensa), però també es refereix a «coses materials» i «coses corporals» (veg. citació). Per a Kant, «cosa» tal com la coneixem és l'objecte del coneixement sensible o intuïció, al qual anomena preferentment fenomen, que distingeix de la «cosa en si», o noümen, l'objecte tal com és en si mateix més enllà de l'experiència humana, en realitat desconegut, encara que pensable. En l'ètica distingeix a l'home de qualsevol «cosa», perquè l'home no és mai mitjà o instrument per res, sinó fi en si mateix (veg. citació). Heidegger observa que preguntar què és una cosa? –pregunta que només la filosofia, a diferència de les ciències, s'atreveix a plantejar– porta a preguntar-se per qui és l'home?, atès que no pot respondre's a ella a menys de plantejar-se què és l'espai i el temps, què és la veritat, com coneix l'home i com ha respost a això al llarg de la història (veg. text).