Acció

(del llatí actio, d’agere, obrar, realitzar)

En sentit ampli, tota activitat empresa per un subjecte humà amb mires a un fi. En aquest sentit es distingeix d’un simple succés o procés natural i s’oposa a passió, que en sentit tradicional filosòfic és tota alteració o modificació rebuda per un subjecte.

En sentit estricte, és el resultat d’una activitat pràctica, en el sentit aristotèlic de l’expressió. Aristòtil distingeix tres classes d’activitats pròpies de l’home:

• la teorètica o contemplativa, el fi de la qual és el coneixement;
• la poètica, el fi de la qual és la producció d’una cosa, i
• la pràctica, el fi de la qual és obrar bé.

L’àmbit de l’acció humana, per consegüent, és el denominat món moral, o ètic. Per això, a més de ser pròpia del subjecte humà, a l’acció li incumbeix intencionalitat, consciència, volició o voluntat i responsabilitat. En aquest sentit pot ser considerada com la unitat mínima de l’actuació o de la conducta humana.

Atès que una acció és una forma de conducta humana conscient i voluntària està clar que, per exemple, el procés digestiu o el fet de somiar (en cap dels dos casos són activitats conscients i voluntàries), no són accions. Exemples d’accions són: comprar un producte, casar-se, estudiar matemàtiques, escalar una muntanya, conduir un cotxe, jugar a escacs, etc. En canvi, no són accions: roncar, somiar, respirar, etc.

Amplia Veg. exemple ↓

«Exemples d’accions concretes són, per exemple, caçar, pescar, llaurar, clavar un clau, treure un caragol, conduir un cotxe, comprar un producte, treure diners, dictar una sentència, nedar, pujar una muntanya, esquiar, participar en una elecció, acomiadar-se d'algú, casar-se, fer fora algú, deixar perplex algú, Il·lustrar-lo, enganyar-lo, curar-lo, etc., i finalment, actes de parla com ordenar, aconsellar, ensenyar, confessar, contar, etc. [...]. Es distingeixen dels moviments involuntaris (com dormir, roncar, digerir, respirar, empal·lidir), així com dels moviments que no són iniciats per l'agent. sinó que mostren que li ha passat alguna cosa (com relliscar, entrebancar-se, caure-li una teula, caure del cavall, sortir de polleguera, etc.).»

Jürgen Habermas, Teoria de l’acció comunicativa. Complements i estudis previs, Editorial Cátedra

Els agents són els individus humans que porten a terme una acció. Les accions es poden incloure dins la categoria general dels esdeveniments, entenent per tals determinats canvis en un objecte o conjunt d’objectes. Els esdeveniments poden ser dels tipus següents:

• successos. Per exemple, la caiguda d’un llamp que pot fer caure un arbre.

• processos. Per exemple, la pujada de la marea, que pot desencallar una embarcació varada.

• canvis d’estat. Per exemple, la congelació de l’aigua que es converteix en gel.

• les accions humanes són també una classe d’esdeveniments, però està clar que no tots els esdeveniments són accions.

Donald Davidson –en consonància amb la seva teoria dels valors–, proposa una teoria de l’acció racional segons la qual una acció és un esdeveniment físic causat per determinats estats mentals de l’agent, especialment per les seves creences (representacions mentals que tenen la capacitat d’iniciar l’acció) i desigs (estats mentals que motiven l’acció a través d’intencions, fins, deures, capricis, propòsits...). Sense aquests estats mentals no hi ha pròpiament acció.

És particularment interessant que segons Davidson (en el context del seu anomenat monisme anomal), les creences i desigs causen l’acció.

Amplia Veg. exemple ↓

Dos escaladors, en Joan i en Pere, pugen una muntanya difícil. En Pere rellisca i cau, però en Joan pot subjectar-lo amb una mà. Ara bé, en Joan odia en Pere i, a) desitjaria veure’l mort; a més, b) creu que si afluixa la mà, en Pere caurà i morirà amb tota seguretat. De totes maneres, els principis morals d’en Joan li impedeixen de deixar-lo caure. Però, l’esforç és massa fort i, finalment, en Pere es desprèn i cau al precipici. El moviment d’en Joan d’obrir la mà ha estat una acció, l’acció de matar o, almenys, de deixar morir en Pere? Direm que no, ja que, en el moment en què es va produir el moviment de la mà, el desig d’en Joan no va actuar i no va ser-ne la causa.

(Exemple proposat per Donald Davidson. Vegeu Manuel García Carpintero, Las palabras, las ideas y la cosas, Barcelona, Ariel, 1996, p.478-479).

Classificació de les accions

Les accions es poden classificar en:

• accions bàsiques, immediates o directes. Exemple: moure la mà (per a subjectar un objecte), aixecar un braç (per a fer una pregunta a classe), moure els dits (per a activar el ratolí de l’ordinador). A partir d’aquestes accions immediates es realitzen accions mediates. Les accions bàsiques es provoquen simplement pels desigs de l’agent. És a dir, si vull aixecar el braç, simplement he de desitjar-ho i fer-ho. Si vull caminar solament que ho faci. Els desigs són causa suficient de les accions bàsiques del propi cos. Així, doncs, les accions bàsiques són moviments corporals causats per creences i desitjos dels subjectas.

• accions mediates o indirectes són aquelles que es realitzen a partir d’accions bàsiques o immediates. Així, si vull llegir i és fosc cal que em giri, aixequi el braç i premi l’interruptor per a encendre el llum. Un seguit d’accions bàsiques que permeten encendre el llum per tal de permetre’m llegir.

• accions compostes. De vegades algunes accions són el resultat d’accions més simples. Per exemple, pintar un quadre o vestir-e. Hom no està vestit quan simplement s’ha posat la camisa.

• accions simbòliques o convencionals.

Des d’un altre punt de vista, les accions també poden ser convencionals o simbòliques. Són accions que no tenen un significat propi, sinó que adquireixen significat dins una comunitat, de manera que són fruit d'una convenció. Exemples d'això poden ser les diferents formes de salutació en cultures diferents. Una important classe d’accions convencionals són els actes lingüístics. Parlar (emetre determinats sons) o escriure (fer certes marques de tinta sobre paper o de guix sobre una pissarra) són accions comunicatives. El filòsof anglès John L. Austin, un dels més importats representants de l’anomenada filosofia del llenguatge ordinari, va destacar les anomenades expressions realitzadores com una classe d’actes lingüístics. Aquestes expressions, com el cas dels juraments ("juro dir la veritat"), per exemple, o l’acte de posar nom ("jo et batejo amb el nom de Josep"), o l’acceptació del matrimoni ("sí, vull") no descriuen la realitat i, per tant, no són proposicions (no són ni vertaderes ni falses), no obstant a través d’aquestes proferències lingüístiques portem a terme actes. Per això les categories avaluatives apropiades a aquestes frases no són les de veritat o falsedat, sinó les d'afortunat o desafortunat. El seu sentit –com el de totes les accions convencionals o simbòliques– procedeix d’un acord o convenció en el si d’una col·lectivitat que accepta un determinat valor de les paraules.

Acció, evitació i omissió

Tota acció suposa la realització d’un esdeveniment i, al mateix temps evita que es produeixi algun altre esdeveniment que potser s’hauria produït en cas que no s’hagués produït l’acció. Si freno el cotxe davant el semàfor vermell, evito atropellar els vianants que travessen el carrer. L’acció de frenar ha evitat l’atropellament. Tota acció s’acompanya d’una evitació. Unit a les nocions d’acció i evitació hi ha la noció d’omissió: deixar de banda accions que s’haguessin pogut realitzar i que no s’han dut a terme. Per exemple, si veig algú que demana auxili a la platja i sembla que s’està ofegant, puc ajudar aquesta persona (acció) i fent-ho evito que s’ofegui. Però també puc ometre auxiliar-la (per exemple perquè em fa por el temporal, o perquè no sé nedar, o... simplement perquè no vull arriscar-me). En tant que, com hem dit, l’àmbit propi de l’acció humana és el de la moral, la responsabilitat de les persones afecta tant a les accions que fan, sinó també a les que ometen (que no fan i podrien haver fet).

Accions i repercussions: resultats i conseqüències

Les accions tenen també repercussions que poden ser de diferent importància. Pere exemple, poden causar un efecte (si premo el gallet de la pistola, puc causar la mort d’una persona) o ajudar a fer que passi un efecte o ajudar a fer que no passi. En les repercussions cal distingir entre resultats de l’acció (el resultat de disparar una arma és la bala disparada) i conseqüències (la conseqüència pot ser una ferida o el guany d’un trofeu si es tracta d’un concurs de tir).

De vegades les conseqüències d'una acció tenen altres conseqüències i aquestes un seguit d'altres conseqüències no sempre previsibles.

Amplia veg. exemple ↓

«Considerem el següent exemple: S fa servir el gallet d'una pistola, és a dir, doblega el seu dit índex; fent aquest moviment del dit posa en marxa el percussor; és a dir, dispara; en disparar mata algú que estava a la finestra i que S havia suposat que era un lladre; en matar aquest suposat lladre mata el seu propi germà; en matar el seu germà, es converteix (sense saber-ho) en hereu universal d’una gran fortuna; en convertir-se S en hereu universal d’una gran fortuna, pot escapar de l’estret món de la seva professió d’inspector d’hisenda, es troba en òptimes condicions per a dirigir una cadena d’empreses, millora les seves oportunitats de trobar amics, es transformen les relacions que mantenia amb el seu fill, etc. [...]. Una acció no només pot descriure’ls des de la perspectiva de l’agent i les seves intencions, sinó també sota l’aspecte de les conseqüències no preteses de l’acció.»

Jürgen Habermas, Teoria de l’acció comunicativa. Complements i estudis previs, Editorial Cátedra

El sentit i la comprensió de les accions

Les creences i desigs de l’agent causen l’acció, amb els seus resultats i conseqüències. Els desigs suposen uns fins o propòsits conscientment volguts i valorats, i uns mitjans. El sentit de les accions es coneix a partir dels fins o propòsits. El sentit d’una acció, doncs, és el fi que es proposa. Comprendre una acció és donar-li un sentit. Per exemple, si veiem algú que mou els dits sobre una peça plàstica sobre una taula que també es desplaça amb la mà... solament sabrem que té sentit si sabem que es tracta del moviment del ratolí de l’ordinador que utilitza alguna persona amb la finalitat d’escriure o de dibuixar.

Solament les accions són comprensibles. Els fets naturals (pluges, terratrèmols, tsunamis, huracans, erupcions volcàniques, pujada de les marees, caiguda de llamps, etc.) no tenen sentit, ja que no són accions d’un agent racional. Per tant tampoc no són comprensibles encara que sí que són explicables. Per això cal distingir entre comprensió (d’accions) i explicació (de fets). Els esdeveniments naturals poden ser explicats exposant les causes que els provoquen. Les accions humanes poden ser compreses i, de vegades també explicades.

---

---

Vegeu text de Jesús Mosterín: "Siguem raonables"

---

Veg. praxiologia