Teoria científica

Segons la concepció tradicional, conjunt d'enunciats ordenats sistemàticament, mitjançant relacions de deduïbilitat, que poden sotmetre's a contrastació i per mitjà dels quals és possible l'explicació i la predicció dels fenòmens de la naturalesa. Les teories sorgeixen de la necessitat que té el coneixement humà d'anar més enllà de les simples dades, o fets, immediats de l'experiència i de les meres generalitzacions empíriques per a poder comprendre'ls i interpretar-los; aquesta comprensió implica saber explicar-los i predir-los. Les característiques necessàries, per tant, que bàsicament ha de tenir tota teoria científica són: ordenació sistemàtica dels seus enunciats mitjançant relacions de deducció; contrastabilitat dels seus enunciats o de conseqüències lògicament deduïdes d'ells; i capacitat d'explicació i predicció. Complint aquestes condicions aconsegueix la ciència el seu objectiu d'establir enunciats generals sobre el món. A més de ser enunciats sobre el món, les teories són, internament,una estructura formal o un sistema formal. Dos són les principals maneres d'entendre la naturalesa d'una teoria científica: la concepció sintàctica i la concepció semàntica de les teories. Segons la concepció sintàctica (també denominada lingüística),que es troba en correspondència amb la denominada concepció heretada de la ciència, una teoria científica és abans de res un càlcul lògic, o un llenguatge formal, al que es dóna una interpretació empírica. Les nocions fonamentals d'aquesta exposició són: la distinció entre el teòric i l'observacional, que es relacionen entre si mitjançant regles de correspondència, i la distinció entre lleis teòriques i lleis empíriques, a més del càlcul lògic que relaciona els enunciats de les teories, o lleis, deductivament entre si i amb els fenòmens l'explicació dels quals o predicció pretenen. La justificació de les hipòtesis es duu a terme segons el mètode hipoteticodeductiu. La concepció semàntica (proposta sobretot per P. Suppes, J. Sneed, W. Stegmüller i O. Moulines, i a la qual cal denominar pròpiament concepció estructuralista en tant que diferent de la pròpiament semàntica defensada sobretot per F. Suppe, B.C. Van Fraassen i R. Giere, entre d'altres) és una alternativa a la concepció heretada i abandona la distinció entre el teòric i l'observacional i, per tant, també les regles de correspondència que relacionen l'un amb l'altre, així com el supòsit que una teoria és un conjunt d'enunciats deductivament relacionats, a partir d'uns primers axiomes o principis. Les teories, segons la concepció estructuralista-semàntica, són estructures matemàtiques que es defineixen mitjançant un predicat conjuntista (definit en funció de nocions de la teoria de conjunts), de manera que una teoria científica es defineix amb un predicat del tipus «x és un T», aplicat a cada teoria T. («"Un sistema de la mecànica clàssica és una estructura matemàtica del següent tipus...", on els punts suspensius se substitueixen per un predicat conjuntista»: Van Fraassen). El predicat conjuntista que s'aplica a una teoria científica descriu determinades estructures teòriques (models) a les quals en la realitat els correspon una porció de fenòmens que les satisfan, o fan veritables.