Biologia, filosofia de la

 El terme biologia va ser encunyat gairebé simultàniament per Karl Friedrich Burdach (1800), qui l'aplicava solament a l'estudi de la vida humana i per Gottfried Treviranus i Jean-Baptiste Lamarck, que el van definir específicament (en 1802) com a «ciència de la vida», aplicable, per tant, a tots els organismes vius.

Evidentment, abans de l'existència del terme ja existia l'estudi dels éssers vius, i fins i tot des d'Aristòtil i Teofrast, almenys, es distingien dues grans branques en aquest estudi: la zoologia i la botànica. A partir del Renaixement aquests estudis es bifurquen també en morfologia, anatomia i fisiologia, tant vegetal com a animal. En tant que estudi dels éssers vius, la biologia adopta dues grans perspectives: una més especialitzada i particular, la de l'estudi dels fenòmens vitals en els organismes i, una altra més general, la de l'estudi de la «vida». Des d'ambdues perspectives la biologia ha inspirat diversos corrents de pensament, que l'han pres, en certa forma, com a model de les seves especulacions. Així, en l'antiguitat, mentre el pensament matemàtic inspirava la filosofia dels pitagòrics i la de Plató, per exemple, l'estudi dels fenòmens vitals inspira la reflexió d'Anaxàgores o Aristòtil. En l'època moderna i contemporània, autors com el mateix Descartes (en qui conflueixen ambdues tradicions), La Mettrie, Spencer, Haeckel, Bergson, Driesch o Teilhard de Chardin, per exemple, han fet un lloc central a la biologia en la seva reflexió filosòfica.

Charles Darwin

Però, malgrat el gran avanç que va tenir la biologia al segle XIX, especialment amb l'aparició de les teories evolucionistes i, especialment, del darwinisme, el desenvolupament científic d'aquesta disciplina ha experimentat el seu gran auge al llarg del segle XX. Aquest gran desenvolupament de la biologia s'ha basat en una nova fonamentació de l'evolucionisme (veg. neodarwinisme) a partir dels resultats de la genètica i de la biologia molecular, la qual cosa permet el desxiframent del codi genètic i el desenvolupament de l'anomenada enginyeria genètica (amb la formació d'animals i plantes transgènics, i la manipulació de les seves dotacions gèniques), el que ha originat nous problemes ètics i l'aparició d'una nova disciplina filosòfica, la bioètica (que té especialment en compte la possibilitat de la manipulació genètica humana, cada vegada més possible, ja que, a partir del programa conegut com a genoma humà s'estan descobrint les funcions específiques dels diferents gens que conformen la nostra herència biològica).

Aquest espectacular desenvolupament de la biologia durant el segle XX va ser precedit per importants polèmiques relacionades amb qüestions filosòfiques i epistemològiques; la principal d'elles (d'índole tant ontològica com epistemològica) és la interpretació del fenomen «vida». Una altra de les polèmiques (d'índole més epistemològica) es relacionava amb la qüestió següent: si el coneixement humà és fruit d'un procés biològic, és possible el coneixement objectiu i, especialment, el coneixement de les bases biològiques mateixes que configuren la possibilitat del conèixer? Al seu torn, el primer problema es bifurca en dos: en què consisteix la vida i com i d'on s'origina?

En relació amb aquestes preguntes, les reposades que es van donar durant les primeres dècades del segle, se centren en les dues reposades clàssiques vinculades a dos moviments filosòfics als quals, conscientment o inconscientment, s'adherien els biòlegs: el mecanicisme i el vitalisme.

Pel mecanicisme les lleis de la vida no són més que lleis físic-químiques i l'origen de la vida pot explicar-se com un pas continu de l'inorgànic a l'orgànic.

Pel vitalisme, en canvi, els fenòmens biològics no són reductibles a lleis físic-químiques, sinó que sosté que la vida és una força no material l'origen de la qual no pot ser inorgànic (vegeu origen de la vida / biogènesis)

El debat entre ambdues posicions va ser intens fins als anys 1930-40 (descobriment dels gens com a estructures físicoquímiques reals responsables de la transmissió hereditària, encara que el descobriment dels cromosomes i les seves funcions per part de Walther Flemming (1843-1905), Edward van Beneden (1846-1919) i Walter S. Sutton (1876-1916), juntament amb el redescobriment de les lleis de Mendel (1822-84) estaven decantant la polèmica cap al costat del mecanicisme).

La teoria de l'evolució de Darwin, generalment acceptada per la comunitat científica (encara que amb notables excepcions) ja havia eliminat per complet el fixisme i sostenia:

1) que les espècies no són immutables, sinó que experimenten un procés evolutiu i

2) que el mecanisme bàsic de l'evolució és la selecció natural. No obstant això, encara no es coneixia la causa de les diferències entre els membres d'una mateixa espècie i per què mitjà es transmetien. (De fet, el mateix Darwin encara acceptava la tesi lamarckista de l'herència dels caràcters adquirits, encara que rebutjava el supòsit, defensat pels partidaris de l'ortogènesi, de l'existència d'una tendència innata inherent als organismes que els impulsa a perfeccionar-se. No obstant això, semblava demostrat que els caràcters adquirits no són transmissibles hereditariament, la qual cosa suposava una important llacuna en la teoria evolucionista).

Karl Wilhelm Weismann (1834-1914), Roux i altres autors mecanicistes i oposats al lamarckisme van proposar el neodarwinisme basat en la teoria del «plasma germinal» o «germoplasma», diferenciat del «soma» o cos, la funció del qual seria la de nutrient del «germoplasma». La variabilitat i la transmissió dels caràcters es realitzaria per la reproducció sexual que uniria dos patrimonis hereditaris diferents en barreges diferents. Però aquestes teories eren encara simples supòsits teòrics, i la ciència exigia comprovacions empíriques.

Henri Bergson

En contraposició al mecanicisme biològic, van aparèixer diverses formes de vitalisme, fonamentades comunament en plantejaments filosòfics. D'aquests corrents oposats al mecanicisme biològic, una d'elles és la que parteix de constatar la vida com una oposició al segon principi de la termodinàmica. En aquesta tradició se situen Bergson i la seva Evolució creadora (text en el qual s'oposa simultàniament al mecanicisme i al finalisme, i critica diversos aspectes de vitalisme de la seva època [Evolució creadora, p.530 et seq.]), per a qui la vida és un élan vital, un esforç o impulso creador, del qual la matèria és una mostra degradada i constitueix l'esforç que la vida ha de vèncer (veg. text). Per això, Bergson també distingeix entre dues classes d'ordre: l'ordre geomètric, físic-matemàtic o automàtic (en el qual es reconeix a si mateixa la intel·ligència), i l'ordre vital. Vinculats respectivament amb l'espacialització i amb la durada (veg. text).

En la línia vitalista se situa també Felix Auerbach (1856-1933), qui concep la vida com un conjunt de fenòmens ectròpics, organitzatius, en oposició als degradatius o entròpics. No obstant això, aquesta caracterització de la vida com un fenomen neguentròpic (o d'entropia negativa), encara que va servir de base a concepcions més properes al vitalisme, en si mateixa no és vitalista, i és sostinguda per autors contemporanis, com Prigogine, per exemple, autor que, com Bergson, reclama un lloc preeminent en l'explicació científica per la temporalitat i per a la irreversibilitat. Entre els corrents pròpiament vitalistes, que, en general, durant les primeres dècades d'aquest segle se sostenien en l'idealisme, el romanticisme i les filosofies de la vida trobem:

1) la metafísica biologista de Hans Driesch, qui dividia la filosofia en dues grans parts: la doctrina de l'ordre (que estudia el món inorgànic), i la doctrina de la vida (que estudia el món orgànic), afirmant (en una línia semblant a la seguida per Bergson) que l'ordre inorgànic és radicalment irreductible a l'inorgànic.

2) l'organicisme de John Scott Haldane (1860-1936), basat en les teories neohegelianes de Bradley, que considerava que la ciència tracta de l'aparença, ja que la realitat profunda és esperit;

3) l'emergentisme de Samuel Alexander i Conway Lloyd Morgan (1852-1936);

4) l'holisme d'Adolf Meyer-Abich, psiquiatre alemany, i de Jan Christian Smuts (1875-1950), per als quals tot l'univers és com un organisme en el qual es diferencien nivells, dels quals l'últim és l'esperit;

5) la interpretació psicofísica d'Edward Stuart Russell (que considera que tot organisme és una unitat psicofísica dotada d'una activitat peculiar, irreductible a l'activitat fisicoquímica), que es recolza en les teories filosòfiques de Whitehead, que generalitza el concepte d'organisme a tota la realitat (també el físic és un organisme, encara que del més baix nivell).

D'altra banda, Jacob von Uexküll (1864-1944) es basava en les tesis de la Gestalt o psicologia de la forma i de supòsits epistemològics kantians de tipus teleològic: segons ell els éssers vius són organitzacions que segueixen un pla, la qual cosa suposa una finalitat, raó per la qual no poden reduir-se a simples estructures fisicoquímiques.

L'austríac Ludwig von Bertalanffy va introduir la teoria general dels sistemes a partir de la qual es va oposar tant al mecanicisme com al vitalisme. Per a ell, l'organització dels éssers vius no s'explica pel recurs a entitats no físiques, però tampoc és simplement reductible a propietats fisicoquímiques: un organisme viu és un «sistema obert» i, en tant que sistema, és un complex d'elements en interacció. Així, la noció de sistema volia superar els unilaterals punts de vista del mecanicisme i del vitalisme. No obstant això, i malgrat el gran interès de la seva teoria, el punt més feble de la concepció de Bertalanffy va ser no prendre prou en compte els nous desenvolupaments de la genètica i de la biologia molecular que van donar lloc al ja esmentat espectacular avanç de la biologia al segle XX.

La genètica, nascuda al començament del segle XX amb el descobriment dels cromosomes per part de Nägeli, Beneden, Flemming i pel redescobriment per William Bateson, en 1900, de les lleis de Mendel, aconsegueix confirmar en 1902, a través de les investigacions de Walter S. Sutton (1876-1916) i Theodor Boveri (1862-1915), que són els cromosomes de l'interior del nucli els encarregats de transmetre els caràcters hereditaris: els cromosomes es comportaven, alhora, com els factors hereditaris descoberts per Mendel, i com el «germoplasma» postulat per Weismann. Aquesta primitiva intuïció teòrica es veuria confirmada poc després pels descobriments de Thomas Hunt Morgan (1866-1945), qui a partir de 1910 demostra (La teoria del gen, 1926) que els gens constitueixen una part material (molècules proteíniques) dels cromosomes, es disposen en un ordre determinat en el seu interior i constitueixen el patrimoni hereditari de cada individu. A més Hermann J. Muller, que havia observat l'aparició de variacions en els individus d'una mateixa espècie, va demostrar la possibilitat de forçar tals variacions o canvis, que va denominar mutacions, en l'estructura genètica. Per primera vegada, hi havia una prova empírica del mecanisme de l'aparició de les variacions genètiques. Un dels dos grans interrogants que es plantejava la biologia estava començant a ser contestat empíricament. A partir de 1930-40 ja no es podia dubtar que els gens eren realment una estructura material de caràcter fisicoquímic, encarregada de la transmissió dels caràcters hereditaris. La biologia molecular, a partir sobretot del descobriment, en 1953, del model de doble hèlix de l'ADN, per part de J.D. Watson i F.H. Crick, així com per la síntesi in vitro de l'ARN per part de Sever Ochoa i de l'ADN per a. Kornberg, confirmava la relació dels àcids nucleics amb les proteïnes, les molècules bàsiques de la vida que constitueixen el veritable material genètic. François Jacob i Jacques Monod van contribuir decisivament en 1961 a desxifrar els sistemes de transcripció de la informació genètica. A la fi dels anys 60 es va fer un pas decisiu quan Niremberg, Khorana i el mateix Crick van aconseguir determinar la forma de transmissió de la informació genètica dels àcids nucleics a les proteïnes: es desxifrava el codi genètic i es descobria que és universal per a tots els éssers vius: un únic llenguatge comú.

El desxiframent del codi genètic ha arraconat per complet les interpretacions vitalistes, encara que no pot dir-se que s'hagi donat, almenys encara, una total explicació de la vida reductible a fenòmens fisicoquímics, ja que encara hi ha molts elements foscos en la interpretació, no tant de l'estructura del codi genètic, sinó del seu funcionament (com s'ha dit, es coneix bastant bé l'alfabet de la vida –el codi genètic–, però hi ha moltes llacunes en el coneixement del seu funcionament, de la seva gramàtica). D'altra banda, segueix encara sense una resposta clara el segon gran interrogant que hem assenyalat al començament, el de l'origen de la vida. En aquest sentit, també han sorgit diferents teories. Una d'elles és la defensada per Oparin o per Urey i Miller, que suggereixen la formació de compostos orgànics complexos (com els aminoàcids, que formen la part fonamental de les proteïnes) a partir de condicions prebiòtiques, és a dir, que les molècules fonamentals per a l'aparició de la vida poden formar-se sense la concurrència d'éssers vius i, per tant, les bases de la vida podrien donar-se directament en la naturalesa inorgànica baix determinades condicions (Miller va aconseguir sintetitzar urea i diversos aminoàcids a partir d'una simple barreja d'aigua, hidrogen, metà i amoníac: els compostos que creia que formaven l'atmosfera primitiva de la terra, sotmetent aquesta barreja a descàrregues elèctriques que simulaven l'acció de les radiacions solars). Altres teories sostenen la panspèrmia, és a dir, la possibilitat d'un origen extraterrestre de la vida, basant-se en el descobriment de compostos orgànics complexos existents en asteroides o en estels. En qualsevol cas, la polèmica sobre aquesta qüestió està encara sense aclarir, i reprodueix, encara que evidentment de manera força diferent, les velles polèmiques entre els defensors i els detractors d'un origen espontani de la vida.

Des d'una altra perspectiva, és de destacar que en la biologia teòrica s'ha avançat poc en la formalització: segueix ocupant un lloc molt destacat el llenguatge natural, no només en les seves descripcions, sinó també en les seves teories (especialment el llenguatge amb marcats continguts teleològics) i existeixen encara pocs models matematitzats. Això és degut, sens dubte, a la gran complexitat dels fenòmens a estudiar i als seus components de naturalesa històrica: evolució, ontogènesi, morfogènesi, etc., dels quals cap llenguatge formalitzat actual és encara capaç de donar compte plenament. Alguns autors consideren que la teoria de les catàstrofes de R. Thom pot arribar a convertir-se en una espècie de llenguatge universal capaç d'aplicar-se a l'estudi de la complexitat dels fenòmens biològics. Actualment, l'estudi dels sistemes allunyats de l'equilibri (degut fonamentalment a Prigogine), així com els desenvolupaments derivats de la teoria del caos, estan permetent a la biologia teòrica avançar en la seva formalització.

Vegeu vida, origen de la vida i hominització.