Lamarckisme
De Wikisofia
Doctrina transformista i evolucionista elaborada per Lamarck en la seva Filosofia zoològica (1809) per a explicar l'origen i evolució (transformisme) dels éssers vius.
Seguint les tesis generalment acceptades en la seva època, Lamarck sosté la generació espontània, aplicable en els organismes més rudimentaris. No obstant això, la majoria dels éssers vius procedeix d'un lent procés evolutiu i es transforma, donant lloc a l'aparició de noves espècies a través de l'herència d'hàbits i caràcters adquirits per les diferents espècies, en resposta a les necessitats originades per canvis en el medi ambient. Aquesta tesi de l'evolució a partir de caràcters adquirits i transmissibles hereditàriament és la tesi fonamental del lamarckisme, encara que tenia precedents (el més antic i purament especulatiu en l'obra d'Anaximandre i, el més recent, en l'obra de Buffon). Aquesta tesi sostenia, sense base empírica, que els diferents organismes es modifiquen mitjançant una resposta adaptativa a les exigències del mitjà (llei de l'«ús i desús dels òrgans»), i partia del supòsit (posteriorment desmentit) de l'heredabilitat d'aquestes adaptacions. Aquestes dues tesis són conegudes com a lleis de l'adaptació funcional i, segons elles, la necessitat crea l'òrgan, l'ús el reforça i el desús provoca la seva atròfia i gradual desaparició. Mitjançant el desenvolupament d'aquestes adaptacions transmeses hereditàriament es produeixen passos gairebé imperceptibles d'una espècie a una altra, originant una evolució contínua, l'origen principal de la qual es troba en canvis en el medi ambient, en les condicions climàtiques, d'alimentació, etc., que van transformant gradualment els caràcters de talla, forma, color, activitat i agilitat dels éssers vius, engendrant òrgans nous i fent desaparèixer els que es van atrofiant. Els canvis en el mitjà provoquen noves necessitats, de manera que els animals adquireixen nous hàbits que, al seu torn, provoquen canvis en els seus actes i canvis en els òrgans.
Alguns clàssics exemples proposats per Lamarck per a il·lustrar la seva teoria són els que fan referència a l'evolució de les girafes, l'aparició de les extremitats palmípedes en els ocells aquàtics o la pèrdua de les extremitats en els rèptils. Així, la girafa, veient-se obligada a menjar fulles d'uns arbres que a causa de canvis climàtics s'han anat fent gradualment més i més alts, s'esforça per aconseguir-les i va allargant progressivament el seu coll i les seves potes davanteres. Al seu torn, el fruit d'aquest esforç –que és un caràcter adquirit per cadascun dels animals– es transmet hereditàriament a la seva descendència. D'igual manera, els ocells que busquen aliment en les aigües adopten l'hàbit de separar els dits de les seves extremitats inferiors per a nedar, fet que provoca en la pell l'hàbit de distendre's de manera que, generació rere generació, aquesta dilatació de la pell interdactilar es va transmetent hereditàriament i origina els palmells de les seves extremitats.
Els supòsits del lamarckisme són una projecció d'alguns supòsits propis de la Il·lustració, com ara el mecanicisme i la idea de progrés, però estesos a l'organització dels éssers vius. En aquest sentit, pot considerar-se com una filosofia de la naturalesa el principal valor de la qual radica en l'orientació de la ciència biològica cap a concepcions evolucionistes contraposades a les tesis fixistes dominants en la biologia de la seva època. A més d'extrapolar als éssers vius els esmentats supòsits il·lustrats, el transformisme de Lamarck també procedia, en part, de la tesi de la unitat de la vida sustentada per Buffon (1707-1778); de la concepció sustentada per Diderot, segons la qual els òrgans biològics i les necessitats estan en relació dialèctica i de la idea de mitjà, que Lamarck va prendre de Buffon, el qual, al seu torn, l'havia pres de Newton. Com a teoria de la unitat de la vida va influir sobre la filosofia alemanya de la naturalesa (naturphilosophie).
Actualment es considera, en general, que la teoria evolutiva de Lamarck, a part del seu valor com a primer esbós d'una concepció evolucionista seriosa en biologia, és errònia, ja que no es dóna el cas de l'herència dels caràcters adquirits. No perquè un ésser viu adquireix determinats hàbits o peculiaritats físiques, les adquireix la seva descendència. Aquesta objecció es basa en la distinció entre soma i germen, és a dir, entre el cos que creix i viu i les cèl·lules reproductores, a les quals cap transformació del soma pot afectar. Aquesta objecció va ser proposada pel biòleg alemany Weissmann (1830-1914), i el posterior desenvolupament de la genètica i el descobriment de les mutacions van contribuir al descrèdit del lamarckisme, ja que no hi ha cap evidència que els caràcters adquirits per un individu puguin alterar l'estructura de l'ADN, és a dir, de la informació genètica que pot transmetre. En el seu lloc, en canvi, la comunitat científica accepta més aviat la teoria evolutiva inspirada per Darwin, juntament amb les aportacions de la moderna genètica (l'anomenada teoria sintètica de l'evolució), i s'accepta que l'evolució de les espècies deriva de mutacions genètiques originades a l'atzar i seleccionades per les necessitats imposades pel mitjà, o selecció natural. D'aquesta manera, ni és la funció la que crea l'òrgan, com sostenia Lamarck, ni té per què acceptar-se cap concepció teleològica de l'evolució. No obstant això, algunes dificultats del darwinisme van orientar a alguns biòlegs cap a una certa revitalització del lamarckisme coneguda com a neolamarckisme.
