Samuel Alexander

Filòsof anglès, nascut a Sidney, Austràlia; es va educar a Oxford i va ser professor a la universitat Victoria, de Manchester. Defensor de l'emergentisme, ho aplica com a rerefons a tot el seu sistema filosòfic, prenent com a exemple la relació que existeix entre ment i cos. La ment són processos neuronals, i d'ells sorgeix, però no pot reduir-se merament a ells. De la mateixa manera tot procedeix d'una matriu inicial, que anomena espai-temps, i que concep com una matèria primordial que, amb l'aparició de successives propietats emergents es transforma evolutivament en moviment, matèria física, matèria amb propietats secundàries, vida i ment. Les coses, d'altra banda, es troben en la dimensió espai-temps, apropant-se amb aquesta afirmació a la física relativista d'Einstein, i allunyant-se de la idea d'un espai i temps absoluts, que concep, respectivament, com el cos i la ment de tot. El temps, com a ment que és, ha estat present en tot des de l'inici i és, alhora memòria de tot el succeït. La «deïtat» és l'última de les propietats emergents, superior a tot el conegut i només cognoscible en tant que ha sorgit de l'univers.

Les seves obres principals són Espai, temps i deïtat (1920), i Spinoza: una direcció (1927).