Alexander I. Oparin

Bioquímic rus conegut per haver formulat en 1924 una teoria científica sobre l'origen de la vida sobre la Terra. Encara que ja en 1910 E. Giglio-Tos havia llançat una hipòtesi semblant, es deu a Oparin la primera formulació rigorosa d'una teoria de la biogènesi.

El nucli central de la seva teoria biogenètica es basa en l'aplicació de la teoria de l'evolució a la matèria terrestre. De fet, aquesta orientació no era nova, doncs ja el mateix Lamarck havia sospesat la idea de l'origen evolutiu dels éssers vius a partir de la matèria inorgànica, encara que, guiat per la idea de la generació espontània (que acceptava pels infusoris), no va prosseguir aquesta línia d'investigació. Posteriorment Darwin també va sostenir un origen comú de tots els éssers vius a partir de la matèria inorgànica, però va creure que mai podríem arribar a saber de quina manera havia sorgit la vida, tesi que Haeckel compartia.

Segons la hipòtesi d'Oparin, la biogènesi o formació de la vida hauria sorgit a partir d'una evolució de la matèria terrestre en condicions d'atmosfera reductora, que són les que, presumiblement, existien al planeta en temps remots. En aquestes condicions, s'haurien format molècules orgàniques que evolucionarien sense l'existència de cap ésser viu, reunint-se i formant sistemes cada vegada més complexos, regits per les lleis darwinistes de la subjecció al mitjà i l'evolució natural, que donarien lloc a l'aparició dels éssers vius en un procés completament natural. En l'ambient reductor d'aquesta atmosfera s'hauria produït un mitjà ric en substàncies orgàniques i hauria generat un primer període heteròtrof, en el qual els precursors dels éssers vius van trobar dissolts en un mitjà aquós els constituents que necessitaven. Posteriorment hauria sorgit de manera progressiva sistemes físic-químics estacionaris, termodinàmicament oberts, als quals Oparin va anomenar coacervats, i finalment s'hauria produït la intervenció de la selecció natural entre aquests coacervats. En definitiva, la hipòtesi d'Oparin es basa en l'extensió de la noció d'evolució al món inorgànic, de manera que s'establiria una continuïtat des de la matèria menys organitzada fins als éssers vius.

Aquesta teoria va ser progressivament completada per l'autor en diverses obres, d'entre les quals L'origen de la vida sobre la Terra va servir com a punt de partida i referència obligada a tots els científics que tractaven aquest tema, proposant no només un model possible d'explicació de l'origen de la vida des d'una perspectiva bioquímica rigorosa, sinó que a més assenyalava les possibles vies d'experimentació capaces de posar a prova la seva teoria. Camins d'experimentació que en 1953 van ser explorats pel bioquímic Stanley L. Miller, i que demostraven la possibilitat de la síntesi de les principals molècules que componen els éssers vius en condicions prebiòtiques (en absència d'éssers vius) i a partir només de metà, amoníac, hidrogen i vapor d'aigua (substàncies que presumiblement formaven l'atmosfera terrestre primitiva). Altres obres destacables són: La vida en l'univers (1959) i La vida: la seva naturalesa, origen i desenvolupament (1961).