Jacques Monod

Biòleg i bioquímic francès, nascut a París. Investigador de l'Institut Pasteur des de 1945, va ser el director del servei de bioquímica cel·lular a partir de 1954, i director de l'esmentat Institut des de 1971. També va ser professor en la Sorbona i en el Collège de France. En 1965, va rebre el premi Nobel de medicina, compartit amb François Jacob i A. m. Lwoff, pels seus estudis sobre el paper de l'ARN en les síntesis de proteïnes del citoplasma. Investigador, juntament amb François Jacob, dels mecanismes de transmissió de la informació genètica, en 1970, va publicar L'atzar i la necessitat. Assaig sobre la filosofia natural de la biologia moderna, obra en la qual examina tant des del punt de vista biològic com des del filosòfic els problemes fonamentals de la biologia moderna, especialment, la teoria de l'evolució, en la qual destaca el paper essencial de l'atzar en l'alteració dels res, i el paper de la necessitat entesa des de la perspectiva de la selecció natural. Segons Monod, l'atzar, «noció central de la biologia moderna», es manifesta en dues formes: primer, referent a la mutació casual de la cadena genètica, produïda exclusivament per «error de transcripció», deguda essencialment a l'atzar (encara que potser només segons l'estat actual de les investigacions); segon, tocant a les «conseqüències funcionals» de la mutació, la qual depèn ja d'una coincidència amb les condicions ambientals que han d'afavorir la perpetuació d'aquesta mutació. Aquest és un atzar absolutament essencial, que no depèn de res més que d'una intersecció de «coincidències absolutes», en les quals res tenen a veure els mètodes d'investigació (veg. text).

En L'atzar i la necessitat. Assaig sobre la filosofia natural de la biologia moderna, Monod exposa els principis bàsics de la biologia molecular en connexió amb les dades de la física, i intenta extreure conseqüències per a l'ètica i la política. Segons Monod, hi ha dues característiques bàsiques de tots els éssers vius: la invariància reproductora i la teleonomia (aparença de mecanismes teleològics o finalistes). Aquesta concepció de la teleonomia és completament oposada a tota classe de finalisme, raó per la qual Monod s'enfronta a tot intent d'explicació finalista en la naturalesa, i ataca les concepcions antropomòrfiques de Teilhard de Chardin i d'altres autors. Per Monod, les propietats dels éssers vius han d'explicar-se, com hem dit, a partir de l'atzar que regeix l'estructura de la matèria en els nivells microfísics, atzar que està inscrit en l'estructura quàntica de la naturalesa, i ha d'entroncar també amb el segon principi de la termodinàmica que regeix tots els processos evolutius. Al món dels éssers vius l'atzar està representat per la dotació genètica, sobre la qual operen els mecanismes teleonòmics cel·lulars. L'ADN és qui uneix la invariància amb la teleonomia.

Monod va investigar, també, el problema de la biogènesi o origen de la vida, estudiant el paper de l'atzar en aquest procés, insistint que el temor a la idea de l'atzar, en l'origen de la vida i en la seva evolució, es deu a idees ancestrals de rerefons judeocristià. Segons els prejudicis d'aquesta concepció ideològica, alguna cosa tan important com la vida, especialment la humana, no pot quedar en mans del mer atzar, que es considera irracional. Tampoc el pensament primitiu, subratlla Monod, deixava res a l'atzar i ho situava tot en mans de déus. Contra aquests prejudicis Monod insisteix que l'explicació científica ha de ser materialista i ha d'abandonar tota deixa animista, vitalista i finalista. A més va estendre les seves consideracions al terreny de l'ètica i de la política, defensant un projecte de tipus socialista humanista no marxista. També va defensar una concepció semblant a la del món 3 de Popper.

El llibre de Monod va tenir un gran èxit i va suscitar nombroses polèmiques (com el publicat pel seu col·lega François Jacob: La lògica del vivent, publicat el mateix any 1970). No obstant això, malgrat la seva meritòria labor d'incentivar la discussió filosòfica sobre la ciència, la moral i la política, aviat es va veure fortament atacat. Especialment, se li va retreure el desconeixement dels aspectes de l'atzar tractats per la lògica modal (des d'aquesta perspectiva el principi d'indeterminació de Heisenberg no és a prioriun indeterminisme absolut) així com la seva interpretació discutible de les relacions entre l'atzar microscòpic i el segon principi de la termodinàmica.

Enllaços: Institut Jacques Monod