Irracionalisme

 Defensa de l'irracional com una característica de l'ésser humà o de coses relatives a l'home; defensa que consisteix en la valoració d'altres fonts de coneixement diferents de la raó i l'experiència, i en el seu grau màxim en la valoració de l'absurd. Referit a sistemes filosòfics, el terme l'aplica per primera vegada Kuno Fischer a la filosofia de Fichte. Es distingeix la branca de l'irracionalisme gnoseològic o metodològic i la de l'irracionalisme metafísic (no sempre fàcilment diferenciables).

L'irracionalisme gnoseològic, en la seva versió radical, suposa desconfiança davant la raó i acusa la gnoseologia o teoria del coneixement tradicional d'intel·lectualista, abstracta i aliena a la vida. En substitució de la raó com a mitjà adequat de coneixement, recorre a la fe, a la intuïció o al sentiment; així, els diversos misticismes, fideismes, vitalismes o romanticismes, i els sistemes filosòfics o el pensament d'autors com Meister Eckhart, Pascal, Hamann, Jacobi, Lammenais, Schleiermacher, Schelling, Bergson i uns altres. Pertany també a l'irracionalisme gnoseològic la teoria dels valors i, en alguna mesura, el pragmatisme. La psicoanàlisi de Freud, com a irracionalisme psicològic, comparteix tant l'irracionalisme gnoseològic com el metafísic.

L'irracionalisme metafísic abandona el camp del coneixement per a referir-se a la falta de sentit de la mateixa condició humana, que es considera absurda.

Versió atenuada de l'irracionalisme gnoseològic són totes aquelles teories del coneixement que afegeixen al coneixement pròpiament racional algun element irracional de diversa índole, més o menys determinat i influent: el sentir, el viure, l'ambient o la consciència de classe, la cultura a què es pertany, etc.

Sistemes filosòfics defensors d'un irracionalisme metafísic són tots aquells que fan de l'absurd, en alguna de les seves formes, la seva categoria fonamental: són exemples Schopenhauer, Kierkegaard, Nietzsche i, en general, el conjunt d'autors enquadrats en l'existencialisme, el primer Heidegger, Sartre i Camus, especialment

G. Lukács

Modernament, l'irracionalisme ha estat objecte especial d'estudi per part d'autors de tendències divergents: G. Lukács, en L'assalt a la raó (1954) (Trad. cast.: El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler, Grijalbo, Barcelona 1972; el títol original es refereix, però, a la «destrucció» de la raó (Die Zerstörung der Vernunft), per part de les filosofies irracionalistes), fa responsables a la llarga sèrie de filosofies «burgeses», que van des de Schelling fins a Spengler i Ernst Jünger, passant sobretot per Schopenhauer, Kierkegaard, Dilthey, Ludwig Klages i Nietzsche, de l'existència històrica de la barbàrie totalitària del nazisme i el feixisme. Aquestes filosofies que no han estat sinó justificació ideològica dels valors de la societat, han portat –després de destruir la raó– a la desvaloració de l'enteniment, al relativisme moral, a l'escepticisme i a l'exaltació de valors irracionals que el totalitarisme nazi va fer seus.

L'Escola de Frankfurt i els autors de la teoria crítica recorren a l'anàlisi i crítica del que denominen raó instrumental, per a treure a la llum l'arrel irracional dels excessos totalitaris, tant del nazisme i del feixisme com del comunisme.

Karl R. Popper dedica la seva obra La societat oberta i els seus enemics (trad. cast.:La sociedad abierta y sus enemigos, Paidós, Barcelona, Buenos Aires 1981) a un estudi sistemàtic i històric –a través de l'examen de l'historicisme, basat en Hegel i en Plató, fonamentalment– del que denomina «el problema intel·lectual més important del nostre temps», a saber, el conflicte entre racionalisme i irracionalisme.

---

De fet les nocions de raó, racionalitat i racionalisme, poden fins i tot resultar equívoques. Pot ser que sota les invocacions a una certa raó abstracta o suposadament universal, poden amagar-se mecanismes de dominació summament perillosos. Determinats usos del racionalisme cientifista per part del capitalisme i l'imperialisme occidental, tipifiquen com a «irracionals» les actituds d'oposició i rebuig a aquests; per això defensar la raó també és combatre contra els abusos de poder que s'oculten sota les aparences de la raó, o contra el que se serveixen de les armes de la raó per justificar un domini arbitrari. Un racionalisme qüestionable d'aquest tipus és el vinculat al neoliberalisme, que parteix d'un subjecte calculador i responsable, capaç d'aplicar una lògica econòmica universal a qualsevol terreny o esfera de la realitat (salut, educació, política, etc.). La racionalitat no ha d'entendre's, doncs, com a mera norma d'actuació dels individus i dividir-los en racionals o irracionals, ja que els agents socials no duen a terme simplement actes gratuïts, per tant, parlar de racionalitat té més a veure amb l'explicació dels fets i processos que amb la intencionalitat dels agents, encara que tampoc exclogui a aquesta de les seves consideracions (tema del qual tracta la racionalitat pràctica)

La defensa de la raó no ha de fer-se, doncs, des dels supòsits d'éssers humans que operin com a abstractes «maximitzadors racionals», idea pròxima als esquemes liberals. Difícilment pot negar-se, en la seva plasmació històrica concreta, el que Hegel identificava amb el paper de les passions, el «costat subjectiu» de l'activitat humana, encara que Hegel considerava que hi havia un procés dialèctic que implicaria la reconducció de les passions per part de la «raó» o l'«esperit universal», de manera que el sistema de l'idealisme objectiu hegelià volia subsumir totes les aparents contradiccions de l'experiència en una unitat lògica (panlogisme) que ascendís progressivament, per mitjà de la síntesi intel·lectual dels oposats, cap a l'esperit absolut.

És justament a partir de la crítica a aquesta posició de Hegel que s'inicien la majoria de corrents irracionalistes contemporànies. Un dels primers autors que va reaccionar a la posició hegeliana va ser Schopenhauer. Schopenhauer sosté un irracionalisme absolut o metafísic. Per ell el món i l'existència són absolutament absurds i no es regeixen per cap racionalitat, ni cap racionalitat els podria comprendre, ja que tota realitat (que és simple voluntat i representació, com el títol del seu llibre fonamental) és regida pel principi de la voluntat cega i irracional. Per a Schopenhauer la voluntat (de viure) és un cec impuls còsmic irracional que domina tota la naturalesa i es manifesta en tots els seus dominis, perseguint solament la seva perpetuació. La posició de Schopenhauer va tenir una gran influència no solament sobre Nietzsche (que la va matisar, però que sempre va reconèixer la influència schopenhaueriana), sinó també sobre E.von Hartmann, S.Freud, el vitalisme de Bergson) i les teories de les concepcions del món (Weltanschauung) de Dilthey, Simmel i Euken.

Des d'una perspectiva diferent, també Kierkegaard estableix que la veritat no està en una suposada dialèctica que segueixi el principi hegelià segons el qual «tot el que és real és racional, i tot el que és racional és real». En la filosofia de Hegel no hi veu cap traça de la pròpia individualitat, que és el que realment importa a l'home; és creadora, a més, de falses perspectives d'infinitud. Per això, segons Kierkegaard cal que el fonament de la filosofia sigui la subjectivitat que ha de portar l'home a fer-se responsable de les seves decisions i, en un pas següent, a la transcendència del seu propi jo, a Déu i la conquesta de la individualitat. «La veritat és la subjectivitat», afirma, en Postil·la conclusiva no científica (1846); i el «singular», l'individu, és essencialment finit i no pot aconseguir un saber total a través d'un sistema d'idees; només pot acostar-se progressivament a la veritat de la pròpia existència, al final de la qual no existeix cap veritat racional o objectiva, com a mer fet que és d'una existència absurda que només cobra sentit si és religiosa. És, doncs, una manifestació d'irracionalisme radical, com ho són les de Schopenhauer o Nietzsche, però des d'una perspectiva religiosa.

Kierkegaard va influir especialment en el corrent existencialista, en les seves diferents versions, com la del primer Heidegger del "ser per a la mort", Jaspers i Sartre, així com en l'existencialisme religiós de Karl Barth i altres. En aquest corrent es reflexiona sobre temes com l'angoixa, la caiguda, l'ésser per a la mort i l'absurd de l'existència. Que impliquen un fons irracional que no pot ser copsat per la raó. De fet, per a Heidegger, el pensament humà pot anar més enllà de la metafísica i del dogmatisme de les ciències, que han fet de la raó el pitjor enemic del pensament.

Nietzsche, per a qui «no hi ha fets, sinó solament interpretacions» elabora un pensament allunyat de la racionalitat i el fonamenta en la voluntat de poder o essència de la vida, i com a pluralitat de perspectives, en la impossibilitat de coneixement i la inexistència de la veritat. Però la voluntat de poder de Nietzsche s'oposa a la mera voluntat de viure de Schopenhauer (veg. text). Per Nietzsche la posició pessimista de Schopenhauer és encara expressió d'una actitud reactiva i ressentida contra la vida. L'impuls vital és expressió de la voluntat de poder, que sempre aspira a més. La vida, llavors, és un cas particular d'aquest vast impuls que és la voluntat de poder, concebut per Nietzsche, alhora, com a biològic, orgànic i –en la mesura en què la cultura no sigui ja reacció contra la vida– expressió de la consumació i superació del nihilisme. Solament és vertader allò que afavoreix la vida, que és la tesi fonamental del corrent anomenat vitalisme. L'irracionalisme de Nietzsche va influir fortament en la ideologia nacionalsocialista, com també ho va fer el vitalisme d'Spengler aplicat a un hipotètic estudi de la civilització. Per altra part, la filosofia de la violència de G. Sorel va influir directament en el feixisme de Mussolini i de José Antonio Primo de Rivera.

La posició, que s'anomena vitalisme, que, com hem vist, és defensada per Nietzsche, és també la forma d'irracionalisme que defensa Bergson amb la seva teoria de l'[Élan vital|elan vital]] i de la intuïció com a base de la filosofia. Intuïció que supleix la raó que segons ell-, no pot copsar la complexitat de la vida. En un sentit semblant, en quanta crítica de la raó i supremacia de l'emoció s'expressa el pensament de Ludwig Klages, creador del terme logocentrisme que critica la, segons ell, falsa supremacia de la racionalitat sobre els sentiments i emocions.

Per altra part, en certs aspectes de la filosofia de Wittgenstein també hi ha un fons d'irracionalisme, entès en el sentit d'insuficiència de la raó, ja que no es pot aconseguir una demostrabilitat dels judicis de valor i també hi ha una inefabilitat mística del món que no es pot reduir a cap sintaxi, a cap semàntica ni a cap joc de llenguatge. Wittgenstein diu «El sentiment del món com un tot limitat és el sentiment místic» (Tractatus, 6.45), en una manifestació que s'ha conceptualitzat (per part de Popper) com una forma d'irracionalisme holista i universalista. Davant aquesta forma d'irracionalisme Popper defensa el que ell anomena racionalisme crític. Ara bé, el que Wittgenstein indica, especialment l'anomenat segon Wittgenstein, és que la realitat és plural i que hi ha també una pluralitat d'experiències, de manera que, segons ell, hi ha tantes racionalitats com enfocaments diferents que donen sentit a l'experiència individual o col·lectiva. Això no suposa, doncs, abraçar una irracionalitat radical (com la de Schopenhauer o Nietzsche), sinó que, segons els wittgenstenians, es tracta d'exercir una racionalitat moderada allunyada d'aquella que sempre s'ha exercit des d'instàncies de poder. No és doncs, tampoc la irracionalitat de certes formes del pensament postmodern que posen exactament al mateix nivell el coneixement científic de la física relativista, per exemple, amb els mites primitius sobre l'origen del món a partir d'un ou còsmic, per exemple

Per altra part, hi ha una llarga tradició filosòfica que tracta de les insuficiències de la raó. Ja en l'antiguitat tenim el relativisme dels sofistes, com Protàgores o Gòrgies, o l'escepticisme de Pirró o Sext Empíric. O ja en l'època moderna, l'escepticisme de D. Hume. En tots aquests casos es mostra la insuficiència de la raó per explicar la riquesa de l'experiència i el sentit de la realitat, i en tots aquests casos es nega la possibilitat d'una veritat absoluta, tant per la limitació dels nostres sentits (i, per tant, de l'experiència), com per les limitacions de la mateixa raó. Com insisteix Hume, la raó no és suficient per abastar els sentiments, i és sobre els sentiments que Hume fonamenta la moral. Ara bé, parlar de les insuficiències de la raó no implica caure en l'irracionalisme. Es tracta de mostrar els límits de les possibilitats del coneixement, no de dir que no hi ha possibilitat de coneixement, ni de dir que tot coneixement és una mera construcció social, o que solament és fruit de la voluntat de poder, ni de dir que la veritat no existeix.