Arthur Schopenhauer
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Arthur Schopenhauer» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Schopenhauer, Arthur».
Filòsof alemany, nascut a Danzig. De família rica, durant els anys 1800 i 1803-1804 i en plena adolescència, emprèn viatges, juntament amb la seva família, per tota Europa. A la tornada dels seus viatges, i després d'heretar, a la mort del seu pare en 1805, una fortuna que li permet viure de rendes tota la seva vida, ingressa en la universitat de Gotinga per a cursar medicina, carrera que canvia al segon any per la de filosofia. Estudia també a Berlín on vas agafar a les classes de Fichte i Schleiermacher; rebutja ja llavors la relació entre filosofia i religió i anota en el quadern de classe, enfront de l'afirmació de Schleiermacher que ningú pot ser filòsof sense ser religiós, «ningú que sigui religiós pot ser filòsof». S'allunya momentàniament de Berlín per a redactar la seva tesi doctoral, que defensa en 1813 amb el títol de La quàdruple arrel del principi de raó suficient.
En 1819 apareix la seva obra més important, El món com a voluntat i representació; cap d'aquestes dues obres li dóna fama com a filòsof i en 1820 decideix traslladar-se a Berlín per a fer classes. Les dóna, a propòsit, a la mateixa hora que Hegel, a qui professava la més profunda aversió, i no constitueixen sinó un fracàs d'oïdors. Per causa de la pesta, abandona Berlín i, en 1833, s'instal·la definitivament en Frankfurt. Retirat de la docència, segueix escrivint i publica en 1836 Sobre la voluntat en la naturalesa i, en 1841, Els dos problemes fonamentals de l'ètica. Reedita la seva obra fonamental, El món com a voluntat i representació, afegint-li nous capítols i nous improperis contra la filosofia dels «professors de filosofia», a la qual contraposa la seva pròpia, que considera filosofia de la veritat. En 1851, l'acurat estilliterari de Parerga und Paralipomena –extensa col·lecció d'aforismes sobre molt variats temes, de la qual els Aforismes sobre la saviesa de la vida són el seu llibre més llegit–, li procura la fama que, fins al moment, se li havia mostrat fugissera.
En el seu primer pròleg a El món com a voluntat i representació, Schopenhauer remet els orígens de la seva filosofia a Plató, Kant i fins a les Upanishads. El punt de partida és l'afirmació kantiana que «el món és una representació meva», que significa que tot el que coneixem succeeix i existeix només en el fons de la consciència humana, on l'objecte s'identifica amb el subjecte (veg. text). Després d'aquesta afirmació d'idealisme fonamental, l'afirmació de com coneix l'home el món en la seva consciència: a través de les formes a priori de l'espai, el temps i la causalitat; pròpiament a través de la causalitat, que actua sobre els coneixements espacialitzats i temporalitzats. Sobre ells actua la causalitat en les seves quatre formes diferents (esdevenir, conèixer, ser i actuar), la qual cosa dóna origen a les diverses classes d'objectes del món.
El món així conegut no és més que fenomen, aparença, allò que la filosofia índia anomena «vel de Maia», no cosa en si. A la cosa en si pot arribar l'home per mitjà de la voluntat, aquesta és el que l'home en si, l'essència de l'home, que es manifesta en el cos, pel qual l'home és també món. En ella, a més, veu l'essència de totes les coses: per la voluntat, o per la vida, que hi ha en tot, s'arriba a l'essència mateixa de les coses en si. La seva filosofia és, per aquesta raó, una filosofia de la voluntat. A la voluntat podria també donar-li el nom d'impuls, energia o força original, però aquests noms remeten més aviat al món del coneixement i no al de la mateixa vida, l'essència de la qual veu ben simbolitzada amb el nom de voluntat.
A la pregunta fonamental de la filosofia sobre «què és el món?» respon Schopenhauer dient que és representació, força i voluntat. Força cega i voluntat insatisfeta, aspiració, desig, dolor, tragèdia; tampoc la història és racionalitat i progrés, sinó cec i enganyós atzar. L'alliberament de la irracionalitat i la ceguesa només és possible a través de l'art (estat estètic; veg. text). L'experiència estètica és, no obstant això, només un alliberament momentani del dolor, el tedi i la insatisfacció de viure. Hi ha una altra fase, l'estat ètic, que s'aconsegueix per la negació de la voluntat de viure, origen de tot mal: exigeix primer l'anul·lació de la pròpia individualitat egoista i que impedeix la pietat i la compassió, i després l'ascesi que és negació i extinció de totes les manifestacions de la voluntat, com en el nirvana budista o l'ascètica cristiana més rigorosa. Després de la negació de la voluntat, no queda sinó el no-res, que és el que és el món (veg. text).
L'irracionalisme filosòfic de Schopenhauer ha influït en filosofia i literatura; Kafka, Thomas Mann o Musil, en literatura, i Eduard von Hartmann, Bergson, Nietzsche i Freud, en filosofia, són deutors seus.