Karl Barth
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Karl Barth» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Barth, Karl».
Teòleg protestant (calvinista) suís, possiblement el de major influència en la teologia del s. XX. Va néixer a Basilea i va ensenyar en diverses ciutats alemanyes, com Gotinga, Münster i Bonn. Després de ser expulsat d'Alemanya per la seva actitud antinazi, torna a Basilea l'any 1935. És el principal exponent de la denominada «teologia de la crisi», o teologia dialèctica, de direcció oposada a la teologia liberal racionalista, representada sobretot per Adolf von Harnack (1851-1930). Inspirant-se en Kierkegaard i en l'existencialisme, concep a Déu com «el totalment altre», el radicalment diferent, de manera que tot el que pot dir l'home de Déu amb la sola raó no és més que la negació del que és Déu; una afirmació que ha de ser immediatament negada. Per això mateix, no és possible recórrer a l'analogia del ser, com sol fer la teologia: només és possible l'analogia de la fe; només aquesta, a través de la Bíblia, posa en la ment de l'home les paraules amb què pot anomenar i parlar de Déu. No existeix, doncs, una teologia natural sobre Déu. Al seu torn, l'home és pur no- res; el seu sentit és ser destinatari de la revelació i tot el que pugui conèixer l'home de si mateix per les ciències és merament accidental; el que és l'home només ho aclareix la fe. Per això la teologia dialèctica satisfà l'abisme que separa a l'home de Déu proclamant la necessitat de la fe i donant a conèixer a l'home la Paraula –el Verb– de les Escriptures amb què pot conèixer d'alguna manera a Déu.
Entre les seves nombrosíssimes obres destaquen Epístola a els romans (1919), d'enorme influència, i la seva monumental Dogmàtica eclesial, iniciada en 1935 i no conclosa.
Altres seguidors de la teologia dialèctica són Emil Brunner, Paul Tillich i Rudolf Bultmann.