Voluntat de poder

Friedrich Nietzsche

Expressió creada i utilitzada per Nietzsche (der Wille zur Macht) en la seva lluita contra tota transcendència. El món no és obra d'un Déu i l'existència no està en funció d'un fi transcendent, sinó que és expressió d'una voluntat de poder entesa per Nietzsche com una expressió-simulacre o metafòrica. Aquesta voluntat, que segueix anomenant així per referència a la teoria que va exposar Schopenhauer a El món com a voluntat i representació, s'oposa, no obstant això, a la mera voluntat de viure schopenhaueriana (veg. text), ja que Nietzsche la considera com a expressió d'una forma de ressentiment contra la vida que s'expressa com a pessimisme que condueix a l'ascetisme. Tampoc s'identifica amb l'impuls evolutiu defensat per H. Spencer (que tant va influir en la noció d'élan vital de Bergson), sinó que per Nietzsche la voluntat de poder és el mateix fet vital. Amb això no redueix l'ésser al merament biològic, no és biologista, sinó que més aviat considera la vida mateixa com a manifestació d'aquesta voluntat de poder. Però aquesta força és afirmativa, és l'afirmació pura que sempre aspira a més. La voluntat de poder és també expressió de la consumació i superació del nihilisme, que és fruit d'una degradació que culmina en l'afirmació de l'estàtic i que proclama la veritat com una autèntica inversió. És el pensament socràtic, platònic i judeo-cristià que declaren la idea com a la veritat i el vital i immanent com a simulacre. La voluntat de poder, en sentit afirmatiu, és força impulsora que és purament immanent i, en aquest sentit, és l'essència mateixa de l'ésser, que, com a principi afirmador, està situat més enllà del bé i del mal (veg. text 1 i text 2 ).

Voluntat de poder no significa que la voluntat vulgui el poder, ni és una noció antropomòrfica, sinó que és el poder el que vol en la voluntat. Nietzsche anomena voluntat de poder a l'element genealògic de la força, i aquesta voluntat de poder no és ni un ésser ni un esdevenir, és un pathos. Així com l'etern retorn és el ser afirmant-se en l'esdevenir, la voluntat de poder és l'u que s'afirma en el múltiple. Com assenyala Gilles Deleuze, «no hem de deixar-nos enganyar per l'expressió: el que vol la voluntat. El que vol una voluntat no és un objecte, un objectiu, un fi. Les finalitats i els objectes, fins i tot els motius, continuen sent símptomes. El que vol una voluntat, d'acord amb la seva qualitat, és afirmar la seva diferència o negar el que difereix» (Gilles Deleuze, Nietzsche i la filosofia, Anagrama, Barcelona 1971, p.112. vegeu referència). La voluntat de poder és l'impuls que condueix a trobar la forma superior de tot el que existeix i afirmar l'etern retorn, que separa les formes superiors, afirmatives, de les formes inferiors o reactives (veg. text). Per tant, no ha de veure's en aquesta expressió cap classe de connotació política. D'altra banda, Nietzsche utilitza també aquesta noció en la seva crítica al cientisme i al positivisme. Les ciències volen reduir les forces a quantitats, enfront del que ell reclama la necessitat dels aspectes qualitatius, perquè l'ús que la ciència fa de la quantitat està en funció de la igualació: el pes homogeneïtzador de la identitat que és el mateix que el del pensament metafísic religiós. Per això, afirma Nietzsche que «el que caracteritza al segle XIX no és la victòria de la ciència, sinó la victòria dels mètodes científics sobre la ciència». La voluntat de poder, irreductible a quantitat, expressa la inexistència d'un equilibri igualador concebut com Déu.