Relativisme

 (del llatí relativus, relatiu, de referre, portar alguna cosa al seu punt de partida)

Afirmació que tot coneixement o tot valor moral o estètic, depèn essencialment del punt de vista del subjecte que els té. Hi ha relativisme quan la dependència del punt de vista subjectiu és total. Les seves tres espècies clàssiques són el relativisme epistemològic , el relativisme ètic i el relativisme estètic. El primer defensa que no hi ha veritats universalment vàlides i independents de l'apreciació dels subjectes; el segon nega que existeixin normes morals universalment vàlides. La conseqüència és que tant el món del coneixement com el de la moral depenen de diversos condicionaments, que poden ser l'individu, la societat o la cultura, ja sigui en l'aspecte psicològic, sociològic o històric. (veg. text de Simmel).

Comparat amb l'escepticisme, el relativisme afirma menys. L'escepticisme afirma que no hi ha veritats o, si n'hi ha, són escasses. El relativisme sosté que les veritats tenen un valor relatiu al –en dependència amb el– subjecte. El relativisme es distingeix del subjectivisme en el fet que aquest estableix una dependència directa entre el coneixement o el valor i la consideració del subjecte; mentre que el relativisme fa dependre el coneixement o el valor de factors externs al subjecte. En la pràctica s'identifiquen, perquè en l'expressió «l'home és la mesura de totes les coses» –quinta essència del relativisme– el terme «home» ocupa el lloc del subjecte pensant i el lloc de la història cultural d'aquest mateix subjecte pensant.

A part de les dues esmentades, les ciències socials en general destaquen la importància d'altres classes de relativisme: el relativisme conceptual i el relativisme perceptiu. El primer fa referència a la manera com la conceptualització de l'experiència del món és diversa en les diverses cultures, i així com al món occidental es recorre a conceptes d'espai, temps, causa, persona, i similars per a classificar els objectes d'experiència, en altres àmbits culturals no només no es recorre als mateixos conceptes sinó que fins as manca de conceptes tan fonamentals com sembla ser el de persona, o identitat personal. La variació, doncs, en els esquemes conceptuals sembla ser o porta a una forma de relativisme. De la mateixa manera, si és veritat que la percepció ha d'explicar-se més com una forma d'imposar ordre a l'experiència que com un simple descobriment de quins tipus d'objectes ens brinda, allò que es diu món real és abans de res la manera com entenem nosaltres, i constituïm, allò que és el món. L'anomenada hipòtesi lingüística de Sapir-Whorf suposa precisament aquesta forma de relativisme (veg. text).

El relativisme és, en general (a excepció possiblement del relativisme ètic) una forma d'escepticisme.

Representants clàssics del relativisme són, en l'antiguitat, els sofistes, amb Protàgores al capdavant, la frase del qual

Πάντωνχρημτωνμέτρονἄνθρωπος, «l'home és la mesura de totes les coses», ha rebut el nom de homo mensura. Oswald Spengler va sostenir que només hi ha veritats en relació amb una situació concreta de la humanitat. Les modernes sociologies del coneixement, que estableixen que no hi ha validesa absoluta d'enunciats, i que la validesa de tot enunciat depèn d'una situació social concreta, tenen problemes de relativisme epistemològic.