Funcionalisme psicològic
De Wikisofia
La revisió el 09:33, 16 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: -Veure termes relacionats +Vegeu termes relacionats)
En el context de la filosofia que examina les relacions psicofísiques, és a dir, les relacions entre ment i cervell, i especialment en el si del corrent anomenat teoria de la identitat com a instància (Teoria que admet el caràcter irreductible del mental i proposa una forma feble de materialisme no reduccionista, denominat de vegades token-token materialism o materialisme ocasional, i que sosté que cada estat mental es correspon a un estat neural i és idèntic a un estat cerebral, però un mateix estat mental pot procedir de diferents estats cerebrals) ha sorgit l'anomenat funcionalisme psicològic, que sosté que els esdeveniments mentals han d'entendre's funcionalment. Aquest funcionalisme psicològic (que no ha de confondre's amb la psicologia funcionalista de finals del segle XIX i començaments del XX desenvolupat per Dewey, W. James i Angell), es vincula amb els desenvolupaments de la intel·ligència artificial, i és defensat, entre d'altres, per Smart, Armstrong, D.K. Lewis, P. m. Churchland, Jerry Fodor i D. Davidson.
De manera semblant a altres formes de funcionalisme (al funcionalisme cultural, per exemple), el funcionalisme psicològic defensa que els esdeveniments mentals han de ser entesos en termes dels seus rols o de la seva funció en el marc d'un cert sistema. El funcionalisme psicològic va sorgir com a reacció contra el conductisme (que nega l'especificitat del mental) i contra el fisicalisme que identifica els estats mentals amb estats cerebrals descriptibles físicament. Però la pràctica clínica mostra que, en certs casos, encara que es danyi alguna part del cervell i, consegüentment, apareguin dificultats mentals, al cap d'un cert temps el mateix cervell utilitza altres xarxes neurològiques diferents per realitzar aquelles funcions. D'aquí es deduiria que no hi ha una identitat entre ment i cervell, sinó entre ment i estats funcionals del cervell. Aquests estats poden ser descrits formalment i, per tant, apareixen com a independents de la base material en els quals es realitzen, de la mateixa manera que el disseny de cert programari pot ser independent del maquinari en el qual s'executi.
La noció de funció adoptada per aquest corrent parteix de dues metàfores:
a) la de la funció en sentit teleològic i biològic, i
b) la de la funció en sentit lògic i matemàtic.
Segons el primer cas, la funció apareix com una activitat teleològica. Per exemple, la funció d'un termòstat és la de regular la temperatura d'una habitació, per exemple, o la funció del cor és la de bombar la sang d'un animal. En el segon cas, la funció és entesa com el procés calculable per una màquina de Turing. Tenint en compte que Turing va descobrir que qualsevol màquina per la qual el maquinari hagi aconseguit un cert grau de complicació i flexibilitat és equivalent a qualsevol altra màquina semblant, Hilary Putnam va recollir aquelles dues analogies i a partir d'elles va establir una comparació entre la ment i un programa d'ordinador (programari). Però, ja que, com hem dit, el funcionalisme psicològic assenyala la independència d'aquest programari pel que fa a la base material (maquinari) en què es realitzen les seves funcions, es podria pensar en un autòmat espiritual que podria tenir estats mentals sense necessitat d'un cervell, alhora que, inversament, es pot pensar en màquines pensants. En aquesta concepció s'han assenyalat influències aristotèliques, ja que es concep la ment com una forma del cos, encara que definida en termes funcionals.
John Searle s'ha mostrat contrari a aquesta teoria, ja que, segons ell, els estats funcionals, que són expressables de manera formal, posseeixen les característiques dels sistemes formals i, per tant, són merament sintàctics. Però una estructura sintàctica no pot ser capaç ni de comprensió semàntica ni de consciència, ni d'intencionalitat. Això ho va exemplificar amb un famós experiment mental conegut com l'experiència de l'habitació xinesa, en la qual assenyala la possibilitat d'una màquina que simuli el comportament humà manipulant símbols, però no sigui conscient dels significats d'aquests (veg. text), i s'ha oposat també a la tesi sostinguda per Turing (veg. text) sobre la possibilitat de pensar per part de les màquines.
Vegeu termes relacionats.
