John Searle
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «John Searle» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Searle, John».
Filòsof nord-americà contemporani. Va néixer a Denver (Colorado) en 1932. Va estudiar a Oxford, on va ser deixeble d'Austin i de Strawson, i on es va doctorar amb la tesi titulada Sobre sentit i referència, nucli de la qual seria la seva obra posterior més important Speech acts: An essay in the Philosophy of Language (1969). Des de 1959 és professor Slusser de la Universitat de Califòrnia en Berkeley. Va rebre el premi Jean Nicod l'any 2000, la National Humanities Medal el 2004, i el Mind & Brain Prize l'any 2006.
La seva reflexió s'ha centrat en la filosofia del llenguatge i en la filosofia de la ment i en filosofia social. Va prosseguir la teoria d'Austin sobre els actes de llenguatge desenvolupant i completant l'obra del seu mestre, la primerenca mort del qual va impedir la sistematització de moltes de les seves intuïcions, especialment la definició d'acte il·locucionari, considerada insuficient i poc explícita.
Searle parteix de la hipòtesi que «una teoria del llenguatge forma part d'una teoria de l'acció, perquè parlar un llenguatge és una forma de conducta governada per regles» (vegeu referència). Distingeix entre regles regulatives, que regulen una activitat l'existència de la qual és independent de les regles, i regles constitutives, que constitueixen (encara que també regulen) una activitat l'existència de la qual és dependent d'aquestes regles; no es limiten, doncs, a regular sinó que creen noves formes de conducta. Les relacions interpersonals existeixen –diu Searle– independentment de les regles d'etiqueta que les regulen; les regles dels escacs, en canvi, creen la possibilitat mateixa de jugar a tal joc. Així doncs, el llenguatge és una realització convencional de conjunts de regles constitutives, i els actes de parla són actes realitzats d'acord amb aquests conjunts de regles constitutives. Les regles que fixen el valor il·locutiu d'un enunciat són constitutives en relació amb l'ocupació d'aquest enunciat: no és possible emprar una fórmula de promesa sense assumir l'obligació de complir el que s'ha promès. Les regles constitutives dels actes de parla són universals, mentre que són les convencions les que defineixen el significat de les frases. El problema de la relació entre acte il·locucionari i convenció, entre el que es vol dir i el significat de les paraules que s'utilitzen, porta a Searle a abordar el problema general del significat.
Searle fa de la intencionalitat punt central de les seves teories, tant lingüístiques com d'aquelles més específicament filosòfiques. En ella veu la possibilitat d'explicar l'estructura mateixa de la conducta humana (també la verbal). Aquest supòsit l'enfronta decididament al cognitivisme actual, en general, i, en concret, a la postura que atribueix als ordinadors la capacitat de comprendre llenguatges. Segons ell, una màquina utilitza un llenguatge sintàcticament, però l'ignora semànticament.
En el seu primer llibre, titulat Actes de parla (1969), es va distanciar de la tradició saussureana i també de Chomsky, ja que Searle va centrar la seva reflexió sobre l'aspecte de la comunicació en el llenguatge, més que en el de la significació. Segons Searle (diferenciant-se de Benveniste), la unitat mínima de comunicació no és la frase, sinó la producció d'aquesta, és a dir, l'acte del llenguatge. Searle distingeix entre quatre tipus d'actes de llenguatge: els enunciatius, els proposicionals, els il·locutius i els perlocutius. D'aquests tipus Searle ha investigat els actes proposicionals i especialment els il·locutius, com ara l'asserció, la promesa, el mandat, etc., que posseeixen una base convencional, a diferència dels actes perlocutius, que estan units al seu resultat per una connexió causal. Aquest estudi li ha permès crear les bases d'una lògica il·locutiva (en un text homònim publicat juntament amb D. Vanderveken), i renovar la pragmàtica moderna. Posteriorment Searle es va centrar en l'estudi dels actes de llenguatge indirectes, així com del discurs narratiu i de l'ús metafòric del llenguatge. D'aquests estudis va sorgir la seva crítica a la pretensió d'un «grau zero» de context o a la pretensió d'un pur sentit literal: fins i tot una frase simple com «el gat està sobre la catifa» es basa ja en una sèrie de pressuposicions i informacions prèvies que fan possible aquesta frase (l'existència de la gravetat, les nocions d'impenetrabilitat, etc., que exclouen la possibilitat que el gat suri sobre la catifa o estigui incrustat en ella, per exemple). Sosté també el caràcter intencional dels actes mentals, que ha de distingir-se del caràcter intensional de les frases amb vista a evitar la confusió ontològica entre objectes intensionals i les propietats lògiques dels termes intensionals. També és destacable la seva contribució a l'estudi del «hiat» (entre el que és i el que ha de ser) que separa els enunciats descriptius dels enunciats de valor (vegeu la citació).
A partir dels anys vuitanta del segle XX, i especialment arran de la publicació de la seva obra Ments, cervells i ciència (1984), Searle s'ha ocupat també de filosofia de la ment i del problema ment-cos, combatent les pretensions dels defensors de l'anomenada intel·ligència artificial «forta», és a dir, d'aquells que no solament prenen els ordinadors com a models per a l'estudi de la ment, sinó que sostenen que els ordinadors poden arribar a pensar i a comprendre un llenguatge (vegeu la citació). Això, segons Searle, no és possible, ja que les màquines solament són capaces de manipular signes sintàcticament, però manquen de la possibilitat d'interpretar-los, la qual cosa solament està a l'abast del cervell humà. Per a reforçar les seves argumentacions, Searle va formular un conegut «experiment mental» conegut com «l'habitació xinesa» (veg. text de l'habitació xinesa). En aquest experiment se suposa que algú que desconeix el xinès està a l'interior d'una habitació, on s'emmagatzemen caràcters d'aquesta llengua juntament amb unes instruccions –en la llengua del subjecte– per a manipular aquests símbols de manera purament formal o sintàctica. Si algú des de fora de l'habitació fa preguntes en xinès a l'interior de l'habitació i les respostes –sobre la base de les regles sintàctiques prèviament subministrades– són adequades, d'aquí no s'infereix que l'ocupant de l'interior de l'habitació comprengui el xinès. Aquesta és una situació semblant a la d'un programari d'ordinador capaç de manipular signes sintàcticament però que, segons Searle, és incapaç de comprendre el seu significat.
Contra l'argument de Searle s'ha assenyalat que la comparació d'un sol individu en una habitació amb els milions d'operacions per segon d'un ordinador és defectuosa, tenint en compte que l'important, per als defensors de la intel·ligència artificial (IA) forta, és l'algorisme.[1] Searle va contrareplicar afirmant que, si en lloc d'un individu aïllat en una habitació fossin milions d'individus en un continent els que manipulessin els signes sense entendre'ls, la situació seria la mateixa, al que els defensors de la IA han contestat assenyalant que aquests milers o milions d'individus s'assemblarien més als milions de neurones d'un cervell que al cervell mateix. Però la qüestió de fons és que, segons Searle, les tesis de la IA forta pressuposen –amb la seva insistència en què la intel·ligència es redueix fonamentalment a un procés algorítmic independent del suport en el qual es realitzi–, una nova forma de dualisme. En lloc d'una res cogitans, defensen un algorisme l'existència incorpòria del qual s'assembla més aviat a les idees platòniques, el que és fortament criticat per Searle que, en el context de les diferents posicions de la filosofia del mental, defensa l'emergentisme. Segons aquesta tesi, ment i cervell interactuen, encara que són completament diferents, ja que els fenòmens mentals són fruit de determinats trets del cervell, però no es confonen amb ell, sinó que són una propietat emergent. D'aquesta manera, adopta un punt de vista que, segons ell, és capaç de conjugar els aspectes bàsics del fisicalisme i del mentalisme, i evitar posicions reduccionistes radicals de la ment al físic o el platonisme subjacent a determinats enfocaments de la IA forta (veg. text de Searle).
- ↑ La IA (Intel·ligència Artificial) forta és una tesi filosòfica segons la qual el que anomenem ments són en realitat programes informàtics digitals. Es parla de IA «forta» per a distingir-la de la IA «feble» o «cauta», que sosté que els ordinadors són eines molt útils en l'estudi de la ment, però no que un ordinador tingui ment en sentit literal. Alguns dels corol·laris de la IA forta són la irrellevància de la neurofisiologia per a l'estudi de la ment, i la identificació d'estats mentals i estats computacionals. Contra aquesta última tesi dirigeix Searle el seu famós argument de l'Habitació xinesa. Vegeu Searle, J., «Minds, Brains, and Programs» (1980), en Behavioral and Brain Sciences, 3 (3), pags. 417-424 (trad. cast.: «Mentes, cerebros y programas», cap. 22 de Dennett, D. i Hofstader, D. (comps.), El ojo de la mente:fantasias i reflexions sobre el yo y el alma, Buenos Aires, Sud-americana, 1983).
Enllaç extern: [Entrevista a J. Searle, 2015]