Psicologia popular
De Wikisofia
En la filosofia de la ment, a partir dels anys 80 del segle XX es denomina psicologia popular (Folk Psychology) al conjunt de coneixements que el sentit comú atribueix als nostres estats psicològics, als estats mentals i a la seva relació amb la conducta. Es denomina també psicologia del sentit comú, i és aquella classe d'explicació psicològica que parteix de les experiències personals, encara que modificades per l'entorn social. S'expressa a través de nocions com les de creença, desig, intenció, sentiment, etc., i per generalitzacions explicatives. Així, en l'àmbit de la psicologia popular s'afirma, per exemple, que «Anna va al cinema perquè "desitja" divertir-se», «Elena "creu" que l'art pot canviar la vida», «les persones autoritàries es "senten" superiors però, en realitat solament "manifesten" els seus complexos», etc. S'expressa, doncs, en un llenguatge ambigu els termes del qual disten d'estar ben definits, i sosté la creença en el mentalisme. Aquestes expressions no són manifestació de lleis estrictes, sinó solament aproximacions a formes de predicció i d'explicació de la conducta.
Aquest tipus d'explicació psicològica ha estat fortament criticada per part dels conductistes, i més recentment pels partidaris de la teoria de la identitat ment-cervell, especialment pel corrent conegut com a materialisme eliminatiu (defensat per Stephen Stich, i per Paul i Patricia Churchland, per exemple) que consideren que el mental és reductible a les funcions cerebrals. Segons aquests autors la psicologia popular és una teoria falsa, com ho va ser en el seu moment la teoria del flogist, la teoria dels esperits animals, la teoria de l'èter, o la del calòric, i ha de substituir-se per complet per la neurociència. És a dir, proposen substituir les categories mentalistes per les categories físiques de la neurociència.
D'altra banda, autors com Daniel Dennett, Jerry Fodor o Hilary Putnam (i, en general, tots els funcionalistes), la defensen i argumenten en contra del reduccionisme. D'una banda, afirmen que postular l'existència del mental (defensar el mentalisme) no suposa cap forma de dualisme i, d'altra banda, sostenen que encara que fos possible deduir tots els fenòmens mentals a partir dels fenòmens neurològics, encara no es podrien explicar els fenòmens psicològics neuronalment. Per tant, sostenen, en contra dels detractors de la psicologia popular, que el llenguatge mentalista no és reductible al llenguatge neurològic.
Vegeu termes relacionats
