Ocasionalisme

Una de les teories dualistes (juntament amb l'interaccionisme, el paral·lelisme psicofísic i l'epifenomenalisme) que intenta explicar el problema de la relació ment/cos, que sorgeix en el s. XVII, entre seguidors de Descartes que, d'una banda, sostenen la distinció entre món mental i món físic i, per l'altre, defensen el caràcter de connexió necessària entre la causa i l'efecte. Si cal explicar com actua l'ànima sobre el cos, no queda més remei que fer a Déu causa intermediària entre ment i cos. Si l'home vol caminar, per exemple, és Déu que, amb ocasió d'aquesta decisió voluntària, actua com a veritable causa sobre el cos. Aquesta idea embolica una altra: cos i ànima són com dos rellotges que marxen a la mateixa hora, sense que un sigui la causa de l'hora que marca l'altre. La causa de la seva harmonia horària és, pròpiament, el rellotger que els va donar corda.

Són precursors d'aquestes idees Johannes Clauberg (1622-1665), Louis de la Forge i Géraud de Cordemoy (1620-1684), però el desenvolupament ple de la teoria es deu, sobretot, a Arnold Geulincx (1624-1669) i a Nicolau Malebranche (1638-1715), en qui l'ocasionalisme es converteix en un ontologisme.