John Dewey

Filòsof, psicòleg i pedagog americà que a través de les seves nombroses obres, en les quals desenvolupa la seva particular versió del pragmatisme, coneguda com a instrumentalisme, ha exercit una gran influència. Bertrand Russell ho considerava com el filòsof americà més important del segle XX. Va néixer a Berlington, Vermont (Nova Anglaterra). Va ser professor a les universitats de Michigan, Chicago i a la Universitat de Colúmbia (Nova York). A partir de la Universitat de Chicago, va organitzar i va dirigir una escola experimental, en la qual va dur a terme el seu nou programa pedagògic.

Com a molts pensadors americans, inicialment va estar influenciat pel neohegelianisme, però aviat va desenvolupar el seu pensament en contra de l'academicisme i de la filosofia tradicional, a la qual acusava de centrar-se en una contemplació estàtica de la realitat. Per a ell, la tradició metafísica manifesta la seva incapacitat d'assumir l'existència de la irracionalitat i el desordre –que queden relegats a meres aparences– i intenta garantir un únic ordre estable i fix, una estabilitat i perfecció de l'ésser, que revela el seu caràcter de filosofia del temor que substitueix l'enfrontament real als problemes per programes consoladores. Pensava que fins i tot les filosofies evolucionistes de l'esdevenir, com les de Spencer o Bergson, per exemple, de les quals se sent més proper, seguien situant alguna cosa com a immutable, encara que aquest alguna cosa fos l'esdevenir mateix. Per això, és necessari acabar amb els ideals de consolació d'aquestes filosofies, i radicalitzar la concepció d'una realitat constantment canviant i que es presenta sota diverses facetes diferents, irreductibles a un únic sistema, i en la qual està exclosa qualsevol pretensió de veritats o valors absoluts.

Aquesta posició és la que, sota les influències de Ch. S. Peirce i W. James, li fa aproximar-se al pragmatisme. Però Dewey no és un mer seguidor d'aquest corrent. Si la veritat és que es troba en la línia de l'empirisme, del naturalisme i del pragmatisme, ell es defineix més aviat com instrumentalista. Respecte de l'empirisme, en el sentit clàssic, Dewey amplia la noció d'experiència. Aquesta no es redueix a mers estats de consciència, sinó que l'experiència és, fonamentalment, història, i inclou tots els aspectes de la vida. L'experiència no és un fet puntual de consciència, sinó un procés que, partint d'una situació no habitual, o d'un problema, inicia una acomodació de l'ambient i a l'ambient en la qual participa el flux d'esdeveniments vitals i culturals, enmig dels quals el subjecte mateix és també un esdeveniment. La realitat és un fluir dins del qual la intel·ligència de l'home intenta trobar una reposada, resposta que, al seu torn, forma part del fluir total al que orienta cap a un desenvolupament ple. Per aquesta raó, també concep el coneixement com una forma d'adaptació a l'ambient, i la filosofia com una manera de comportament humà unida directament al context que la fa sorgir i cap a la qual ha de dirigir les seves reflexions. El pensament és una forma d'activitat d'un organisme biològic humà, que s'exercita quan es trenquen les seves pautes habituals d'acció. Per això, la reflexió només sorgeix per a enfrontar-se a problemes, i no té sentit preguntar-se per la noció de veritat entesa en el seu sentit clàssic: una idea és veritable si funciona, és a dir, si demostra ser un instrument útil per a la vida. D'aquesta manera, per l'instrumentalisme de Dewey, les idees i les teories no són més que instruments d'investigació, sobre els quals no té sentit preguntar per la seva veritat o falsedat.

Dewey substitueix, doncs, el problema de la veritat pel problema del valor, i critica a Russell (al que, no obstant això, va defensar en 1941 quan aquest autor va ser apartat de l'ensenyament pels seus escrits sobre ètica sexual) per a defensar el criteri de veritat com a correspondència. Des d'on es pot observar la relació de correspondència? Per Dewey, si la veritat s'entén d'aquesta forma és inintel·ligible i, per això, en lloc de preguntar-se què és la veritat, es planteja els criteris de valor d'una idea o una teoria entesa com un simple instrument. (En conjunt, tota l'obra de Dewey ha exercit una gran influència sobre el pensament de Richard Rorty i, especialment, la crítica a la veritat com a correspondència).

Aplicant aquesta concepció instrumentalista a l'ètica i a la societat, Dewey critica la pretensió de valors absoluts i defensa una posició relativista. La noció del que és bé solament té sentit en relació amb un context o a una situació problemàtica. Tampoc el plaer o el gaudi són «bons» (ni «dolents»), ja que aquesta noció solament s'aplica a una elecció davant una situació complexa, i el plaer no resol cap problema.

Quant a l'educació, Dewey representa un canvi fonamental del que s'han nodrit la major part de les experiències pedagògiques del nostre segle. Concebia l'ensenyament tradicional com completament anquilosada, i pensada per a una transmissió de saber «de dalt a baix». Però, ja que tot saber neix d'una situació problemàtica real, ha de posar-se al nen en una situació en la qual hagi d'enfrontar-se a problemes, perquè sigui capaç d'inventar hipòtesi, deduir conseqüències d'aquestes i portar-les a la pràctica. Ha de ser un ensenyament «de baix a dalt», i orientada no només a l'educació per al saber, sinó a l'educació per a la convivència democràtica.

D'altra banda, des del seu naturalisme, i com a fustigador de tota metafísica i de tota filosofia de la consolació o del temor, va arremetre contra la religió, a la qual considera dogmàtica i creadora d'esterilitat i entossudiment intel·lectual. Per a ell, l'«esperit és el que fa el cos», tesi que està a la base del funcionalisme psicològic que també va iniciar Dewey, i que manté estrets punts de contacte amb el conductisme.

• Bibliografia:Obres de John Dewey