Harmonia preestablerta

G. W. Leibniz

Teoria que Leibniz proposa per a solucionar el problema de la relació entre ment i cos que, històricament, el sistema de Descartes deixa sense solució per la diferència radical de les dues substàncies i el dualisme que introdueix. En estar les mònades, les unitats fonamentals de l'univers, completament aïllades les unes de les altres (veg. citació), és impossible que cap d'elles actuï sobre una altra mitjançant alguna classe de causalitat directa o indirecta; no obstant això, tot el que existeix és un compost de mònades i totes les mònades simples se subordinen a una mònada central, o entelèquia de l'ànima. El resultat és que totes les mònades es troben perfectament coordinades pel Creador que ha determinat per a totes una harmonia preestablerta. La correspondència entre la mònada ànima i la mònada cos –per a tots els éssers existents, perquè tots són d'alguna manera vivents– és possible, perquè les substàncies, o mònades, reflecteixen cadascuna a la seva manera, en el grau que els és possible, tot l'univers exterior d'acord amb una harmonia perfecta que Déu ha disposat en la naturalesa. Leibniz recorre, a manera d'exemple, a tres possibilitats per a explicar que dos rellotges vagin a l'hora:

1) un d'ells exerceix un poder misteriós sobre l'altre (teoria de Descartes);

2) existeix algú encarregat que tots dos rellotges sincronitzin (ocasionalisme),

3) el constructor els ha fet de tal manera que és impossible que no marquin la mateixa hora (veg. text).

La tercera d'aquestes possibilitats, referida al cos i a l'ànima, representa l'harmonia preestablerta, que pot estendre's a l'univers en general.